Segurament a bona part de l’opinió pública catalana les eleccions de Castella i Lleó que se celebren avui no li desperten cap interès, perquè passi el que passi no sembla que hagi de canviar gaire res, però posats a fer-nos alguna il·lusió podria passar que el resultat marqui l’inici d’un procés de canvi fins i tot constitucional. Segons diversos sondejos, els partits que es reclamen de l’Espanya Buidada, podrien determinar primer el govern de la regió, posteriorment decantar la majoria al Congrés dels Diputats i a continuació posar en qüestió el sistema en el seu conjunt.

El fenomen de l’Espanya buidada és la primera rebel·lió castellana articulada contra el règim del 78 i té interès perquè sorgeix de la panxa del bou. El sistema electoral adoptat en la transició va implantar un oligopoli polític dissenyat per controlar el territori des de Madrid de manera absolutista. El règim electoral de llistes provincials tancades i bloquejades és una mena de simulacre democràtic que cedeix tot el poder al líder o a la direcció del partit i els candidats són cooptats no pas pels seus mèrits, pels seus coneixements o pel seu currículum, sinó principalment per la seva capacitat de submissió. Importa tan poc l’interès pel territori que les llistes electorals i els càrrecs polítics s’omplen d’intrusos gens disposats a defensar els interessos de la gent que els vota. Cadis sol citar-se com a exemple. Rodrigo Rato i Alfredo Pérez-Rubalcaba van ser candidats per la província andalusa sense tenir més relació que alguna visita vacacional. De fet, Rubalcaba, al cel sigui, era un polític de primer fila, però no pas per això va ser candidat per Cadis, per Santander, per Toledo i per Madrid en diversos comicis. Ell, com tants i tants polítics de la capital, havia de ser diputat i la circumscripció no tenia importància. Ara Alícia Sánchez-Camacho és senadora per designació ...de l’Assemblea de Madrid. Al Partit Popular la relació dels candidats o dels càrrecs públics amb el territori és gairebé casual. Presenten a Cayetana Álvarez de Toledo per Barcelona i s’emporten a Enric Millo a la Junta d’Andalusia i a Toni Cantó de València a Madrid... Tots aquests no treballen per la gent que els ha elegit. La Marquesa de Casafuerte n’és un bon exemple. Fins i tot la direcció del PP català s’ha queixat que no fa res pels que l’han votat. I el resultat és que les províncies no tenen qui representi els seus interessos, amb les conseqüències conegudes.

L'Espanya buidada ho està per abandonada, oblidada i fins i tot espoliada, on la gent que pot no té més remei que emigrar. I no tothom pot. L’augment de les desigualtats entre pobres i rics és encara més profund i més injust entre la gent que viu a les grans ciutats i els que viuen a províncies i comarques desateses. Això val per a Espanya i també per a Catalunya. No hi ha igualtat d’oportunitats. Estudiar una carrera universitària per a un jove nascut al medi rural és un luxe només a l’abast dels fills dels cacics. Els serveis públics, la sanitat, l’educació i el transport que hauria de garantir la mobilitat funcionen rudimentàriament. L’accés a les noves tecnologies i la connectivitat amb la xarxa, que ja cal entendre-ho com un dret fonamental, ha esperonat el progrés de la humanitat, però la seva diferent implantació ha obert un esvoranc entre la gran ciutat i la ruralia. I fins i tot alguns politòlegs pseudoprogressistes pretenen accentuar la injustícia denunciant la presumpta sobrerrepresentació del món rural en nom de la proporcionalitat del vot. Han de votar les persones i no les hectàrees, diuen. Certament es necessiten molts més vots per aconseguir un diputat a Madrid que a Sòria, però a Madrid i a Barcelona amb un megàfon o amb un tuit s’arriba a centenars de milers de votants, que a més estan connectats, tenen l’escola, el centre sanitari, la universitat i l’empresa a prop de casa, mentre que a un poble de la província de Sòria només tenen fàcil l’accés a l’església.

El fenomen de l’Espanya buidada és la primera rebel·lió castellana articulada contra el règim de 1978, que va implantar un oligopoli polític dissenyat  per controlar el territori i totes les institucions des de Madrid de manera absolutista

Tots els sistemes electorals tenen avantatges i inconvenients, però resulta difícil trobar un de tant contrari als interessos dels ciutadans com el que s’aplica a Espanya (i a Catalunya). Ni el gerrymandering que practiquen als Estats Units els governadors republicans per dificultar el vot de les minories és tan deshonest. Calculen els districtes per neutralitzar el vot dels negres, però no impedeixen a cada districte tenir el seu propi representant. A França el diputat ho serà amb el suport dels seus conciutadans o no ho serà. Malgrat ser França un país centralista, cada diputat de l’Assemblea a més de representar la nació, s’ocupa del seu districte, perquè altrament no el tornaran a votar. L’esplendorós paisatge francès té molt a veure amb el poder polític dels pagesos i la influència dels diputats de províncies. El sistema electoral a França és majoritari i a dues voltes. Al Regne Unit, els membres de la Cambra dels Comuns són elegits per districtes uninominals. És el Govern que depèn dels diputats i no a la inversa, per això a Boris Johnson ara no li arriba el coll a la camisa.

Els castellans han adquirit consciència com a espanyols maltractats a conseqüència de la hipertròfia madrilenya, advertida per Pasqual Maragall en els primers anys del segle. “El magnífic paisatge pintat per la Constitució, una Espanya plural, amb idiomes, pobles i nacionalitats unides en un projecte comú, s'anava com a destenyint per permetre l'aparició de l'autèntica, immarcescible i incombustible pintura de fons, la de l'Espanya radial, díscola, difícil i necessitada d'una mà ferma al centre per dominar els seus dominis (...). Cal que els ciutadans de tot Espanya tinguin una idea clara del que passa a Madrid. Perquè si no hi ha una reacció a tot Espanya davant de la deriva de la política a la capital, podem pagar-ho molt car”. La campanya de Castella i Lleó ha estat un exemple del menyspreu al territori. Els líders nacionals s’han apropiat del debat en defensa dels seus propis interessos, relegant els problemes específics de les gents castellanes. Per acabar-ho d’adobar, quan el PP s’ha neguitejat amb les enquestes ha mobilitzat la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que és com convidar el comte Dràcula, principal vampir que xucla la sang dels castellans. Quan Ayuso diu que Madrid és Espanya vol dir que la resta del territori està al seu servei i per això els castellans que busquen futur acaben emigrant a la capital, la gran succionadora de les energies espanyoles.

La reacció que reclamava Maragall ha trigat però ha començat. Tomás Guitarte va obrir els ulls a molt ciutadans de l’interior organitzant una candidatura electoral amb un nom tan reivindicatiu com Teruel Existe. I ara a Castella i Lleó es presenten amb possibilitats d’aconseguir escons a banda de la citada Unió del Poble Lleonès, Soria Ya!, Por Ávila, Por Zamora, Via Burgalesa i altres. Tots plegats suposen una seriosa amenaça al sistema de partits que posa en evidència la maldat de la llei electoral, l’arbitrari i injust districte provincial i la manca de connexió entre candidats i electors. Òbviament, més important que el que pugui passar avui és que l’articulació política de l’Espanya buidada determini majories de govern al Congrés dels Diputats. Atesa l’escassa vitalitat dels partits convencionals, la irrupció de nous partits amb capacitat de dinamitar el bipartidisme imperfecte dissenyat el 1978 pot aportar una fèrtil inestabilitat al sistema. Potser només serà una il·lusió, però és un nou toc d’atenció i de mica en mica s’omple la pica. Quan la corrupció arriba al cim de l’Estat, la monarquia trontolla, la justícia és arbitrària, els partits convencionals van a la deriva i The Economist diu que l’estat espanyol és una “democràcia defectuosa”, en qualsevol moment una espurna pot provocar un incendi o una gota pot fer vessar el got, perquè el grau d’insatisfacció és generalitzat i transversal.

I un afegit sobre Catalunya. Aquí, tenint com tenim la mateixa llei electoral absolutista, resulta molt més difícil la rebel·lió de la ruralia, perquè la distribució demogràfica i la mateixa llei electoral ho fa inviable. Mai la Conca de Barberà o les Terres de l’Ebre, per posar dos exemples, podran bastir una candidatura electoral pròpia que pugui competir amb les àrees urbanes de Tarragona. Encara que obtinguessin tots els vots, sempre serien superades. El que necessiten és un districte electoral propi per poder tenir diputats també propis. Això obligaria a una llei electoral gairebé majoritària, que els partits que només tenen vots metropolitans no acceptaran mai de la vida. Per això no es canvia la llei i per això un mateix diputat representa interessos tan diferents com els de Sant Adrià del Besòs i de Berga i acaba defensant res més que el seu sou no fos cap que no el tornin a col·locar a la llista.