*L’any en què pot esclatar tot. Què passarà quan torni el rei emèrit? Què passarà si torna Puigdemont?*, Jordi Barbeta

...I arribem al Regne d’Espanya, on també tot és possible perquè tot s’aguanta per un fil i qualsevol espurna pot provocar un incendi. L’únic avantatge que té Pedro Sánchez és que Pablo Casado ha posat al descobert la seva mediocritat com a líder. Tanmateix, les enquestes són contradictòries i a banda del Partit Popular i Vox hi ha un búnquer instal·lat a les estructures de l’Estat (Espanya sí que en té), que no deixaran passar ni una ocasió de fer caure el govern. Semblava que un cop aprovats els pressupostos la legislatura estava assegurada, però la pandèmia, un altre confinament, un altre cop els ERTOs, el preu del gas, el preu de la llum, el repartiment dels fons europeus —que sempre deixaran alguns insatisfets— i el pitjor balanç econòmic de la Unió Europea es presenta com un autèntic calvari per a l’Executiu. I el PP li convoca eleccions a Castella i Lleó per aixecar la moral de Casado i també ho farà a Andalusia. I segons com vagin les coses, Pedro Sánchez convocarà també eleccions anticipades no tant perquè ho diu Iván Redondo, sinó perquè no tindrà cap més remei. Enmig de la desafecció general provocada per la pandèmia, el rei emèrit es presentarà a Madrid la mar de campechano. I per molt que ho intentin desvirtuar serà un escàndol difícil de digerir perquè serà la confirmació que el règim és corrupte. Serà una complicació més per al govern “més progressista de la història” i molt especialment per als aliats que li donen suport, des d’Unides Podem a Esquerra Republicana. No serà una crisi de govern, serà una crisi de règim i el règim es defensarà com una bèstia malferida que deixarà el PSOE en molt mala posició.

I com sempre Catalunya serà al centre de l’escenari, perquè el conflicte català sempre ha estat l’eina preferida per tapar les misèries espanyoles. Continuarà l’atac sistemàtic i constant de la dreta i el búnquer judicial, convençuts com estan que Catalunya és el flanc dèbil del PSOE i, precisament per això i en any electoral el govern de Pedro Sánchez no només no s’atrevirà a moure un dit per resoldre el conflicte català, sinó que tornarà a competir amb els rivals espanyolistes exhibint intransigència. Ja ha donat allargues aquesta setmana a la taula de diàleg i a mesura que passi el temps i augmentin les angoixes electorals tornarà a sorgir l’ardor guerrero al mateix temps que els jutges vagin intervenint escola per escola. La posició d’Esquerra Republicana serà molt compromesa, però també la de Junts per Catalunya, els uns perquè no podran mantenir el suport al PSOE, però tampoc el faran caure, i els altres perquè no podrien mantenir-se al govern amb ERC criticant-los cada dia.

I al capdavall ningú sap —i fins i tot potser és bo que no se sàpiga— quina reacció es prepara per quan els tribunals europeus, que és l’única esperança que els queda als demòcrates catalans, donin la raó als represaliats. Hi ha molts processos pendents però algun podria caure enguany. El president Puigdemont ha celebrat aquesta setmana el seu aniversari i ha dit que pensa celebrar el proper a casa, s’entén que en llibertat. Si això esdevingués —tant de bo— esclataria Catalunya, esclataria Espanya i, de retruc, esclataria Europa, perquè Espanya no baixarà del burro... i Catalunya, tampoc. Que tingueu un bon any.

2-I-22, Jordi Barbeta, elnacional.cat