Agustí Alcoberro: "El 1714 es defensava una República Lliure de Catalunya"
Marc Pons
Barcelona. Dissabte, 11 de Setembre 2021. elnacional.cat 
Agustí Alcoberro i Pericay (Pals, Baix Empordà, 1958). Doctor en Història Moderna. Investigador, escriptor, professor i vicerector de la Universitat de Barcelona. Ha escrit més d’una vintena de llibres. Ha estat col·laborador en diversos mitjans de premsa escrits i audiovisuals. Ha estat director del Museu d’Història de Catalunya. És un dels grans especialistes sobre les dues grans guerres de l’època moderna catalana: la Guerra dels Segadors (1640-1652) i la Guerra de Successió (1701-1715). Ha estat vicepresident de l’ANC. Recentment ha publicat La desfeta: 11 de setembre de 1714 (Rosa dels Vents)”; de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya”. Explica que els diccionaris defineixen “Desfeta” com a “Derrota completa”.
Professor... ens han explicat que la Guerra de Successió hispànica va ser, tan sols, un conflicte entre dues dinasties —els Habsburg i els Borbó— que es disputaven el tron de Madrid. És bona aquesta versió, o és excessivament reduccionista?
La Guerra de Successió hispànica va ser un conflicte internacional a gran escala on es dirimien moltes més coses que una lluita entre dues dinasties pel tron de Madrid. Només cal mirar el mapa europeu de l’època, per entendre que, a nivell internacional, l’entronització de Felip V no va generar cap mena d’entusiasme. Més aviat al contrari. Jo crec que la Guerra de Successió hispànica va ser un conflicte mundial.
Que, inevitablement, acabaria afectant Catalunya...
Des de l’inici del conflicte (1701) va ser una guerra mundial. Al bàndol aliat austriacista hi havia Anglaterra, els Països Baixos i el conglomerat germànic. Després s’hi sumarien Portugal i Savoia. Al bàndol borbònic hi havia les monarquies francesa i espanyola. Era qüestió de temps que la península ibèrica es convertís en un escenari més d’aquell conflicte. En el moment que això passa (1704) es converteix, també, en una guerra civil, que enfrontava els partidaris de dos models d’Estat: l’absolutista i el respectuós amb les constitucions i furs dels diferents regnes, que avui anomenaríem confederal. En la meva opinió, aquell conflicte va ser la primera guerra civil espanyola.
Mapa neerlandès de tots els estats peninsulars de la monarquia hispànica (1690), obra del cartògraf Justus Danckers. Font Institut Cartogràfic de Catalunya
En quin moment es veu immersa Catalunya en aquell conflicte?
Des del 1701 a Catalunya hi havia un partit austriacista clandestí; que era majoritari entre les classes dirigents i el conjunt de la societat catalana. L’any 1704, una part important d’aquest partit va participar en el primer intent de desembarcament aliat a Catalunya. Però el fracàs d’aquella operació provocaria un exili, per por a la repressió del règim borbònic, que explica l’entrada de Catalunya en aquell conflicte.
Quina relació hi ha entre aquest exili i l’entrada de Catalunya a la guerra?
El Tractat de Gènova, de l’any 1705. Va ser un Tractat que van negociar el representant plenipotenciari anglès Mitford Crowe —que havia residit molt temps a Catalunya, i que conservava interessos comercials i contactes personals al Principat—; i els representants del partit austriacista català Domènec Perera i Antoni de Peguera, que eren exiliats catalans a la república de Gènova.
Què es va pactar a Gènova?
Aquell pacte va ser possible perquè hi havia una comunió d’interessos. Per una banda l’austriacisme català, sobretot el de l’exili, buscava suport extern a la seva causa. I les potències de la Gran Aliança de la Haia (l’aliança austriacista) buscaven portar la guerra a la península ibèrica. Els uns necessitaven els altres. I van pactar que els austriacistes catalans armarien un exèrcit per facilitar un nou desembarcament aliat a Catalunya.
Mapa austríac de Catalunya (1707), obra del cartògraf Joahnn Homann / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
El govern anglès va confiar en unes persones que en aquell moment no representaven el govern del país sinó un partit que, tot i que era majoritari, es movia en la clandestinitat?
Sí. Perquè una part important del partit austriacista català estava format per personalitats del braç militar català —de la petita noblesa del país— que tenien experiència en la guerra. Eren els anomenats “vigatans”. Havien combatut amb èxit la invasió francesa de Catalunya —del règim borbònic francès— durant la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), mentre regnava, encara, Carles II, el darrer Habsburg hispànic.
Més que un tractat semblava una aposta...
No. Els anglesos —i els neerlandesos i els austríacs— sabien que la causa austriacista era majoritària a tots els estrats de la societat catalana. Les potents classes mercantils de Barcelona, de Reus, de Mataró... les classes intel·lectuals —sobretot de la Universitat de Barcelona—, la petita noblesa —que era el braç militar del país— i el baix clergat, i per tant, les classes populars... El partit austriacista català era interclassista, i aquesta va ser la clau del seu èxit.
Què defensava, fonamentalment, el partit austriacista català?
Les Constitucions catalanes. És a dir, l’estat català, que es fonamentava en el pacte, la superioritat de la llei i els drets individuals i col·lectius. En aquells moments, Catalunya disposava de plena sobirania legislativa i fiscal. Les Constitucions i els impostos només podien ser aprovats per la Cort General. I judicial. Perquè el nostre tribunal suprem era l’Audiència de Catalunya i també perquè s’havia creat el Tribunal de Contrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional. Però aquesta sobirania judicial era de debò, els seus jutges eren triats de manera paritària pel rei i per la Generalitat.
... i el tema econòmic?
També tenia molta importància. Catalunya era una economia en plena progressió que ja havia superat els estralls de la guerra de separació de 1640-1652, també anomenada dels Segadors. I les seves classes mercantils tenien aliances comercials i familiars amb les dels Països Baixos i d’Anglaterra; que, en aquell conflicte, eren Estats enemics de l’eix borbònic París-Madrid.
Gravat austríac de la Barcelona anterior al setge i capitulació. Obra de Gabriel Bonedehr (1717) / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
L’any 1713, després de dotze anys de guerra devastadora, les potències contendents s’asseuen a Utrecht per negociar la fi del conflicte. Però, en canvi, els catalans voten continuar la guerra. Per què?
Sí. Es la Declaració de Defensa a Ultrança, votada per la Junta General de Braços —que és la màxima representació política del país— el 6 de juliol de 1713, quan ja es té coneixement del que s’ha decidit a Utrecht: el final de la guerra; el reconeixement aliat —a canvi d’importants compensacions de Felip V com a rei d’Espanya; i l’abolició de les Constitucions de Catalunya per part d’aquest. En aquest punt és important destacar que la reunió d’aquests Tres Comuns (el braç nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial o popular) sense una convocatòria prèvia del rei era un fet molt extraordinari; i per tant això ens diu que la societat catalana, en aquell moment, és conscient que viu un moment de gran excepcionalitat.
Però, en aquella situació clarament adversa, per què voten la resistència i no la capitulació?
Sí que es cert que la situació era complicada. Catalunya i Mallorca eren els únics territoris hispànics que resistien l’ocupació borbònica. I els aliats havien evacuat totes les seves forces militars de Catalunya. Però aquella reunió, que va generar un debat de gran nivell, dibuixa perfectament el clima d’excepcionalitat que viu el país. Per una banda, els partidaris de capitular argumentaven que la resistència només comportaria una carnisseria i la destrucció total de l’aparell productiu. Però, en canvi, els partidaris de resistir; pretenien guanyar temps. Sabien que a Anglaterra s’estava produint un canvi polític de gran envergadura que podia deixar el Tractat d’Utrecht en paper mullat.
Quin va ser el resultat d’aquella votació?
Els Tres Comuns van votar per separat. El braç eclesiàstic es va abstenir, argumentant que, com a religiosos, no els competia votar una qüestió de guerra. El braç nobiliari —el militar— va votar dos cops, perquè es va impugnar una primera votació, i va acabar fent-ho a favor de la defensa. I el braç reial o popular va votar massivament a favor de la resistència. Per tant, el resultat va ser de dos vots a favor de la resistència i una abstenció.
Quin és el discurs que triomfa en aquell moment d’excepcionalitat?
L’escenari havia canviat molt des del desembarcament aliat i el nomenament de Carles d’Habsburg com a comte de Barcelona (1705). Durant la guerra, les classes dirigents del país van evolucionar d’una ideologia dinàstica cap a una ideologia republicana. Quan es produeix aquell debat i aquella votació, ja fa dos anys que Carles d’Habsburg ha marxat a Viena; i fa unes setmanes que Elisabet Cristina, la seva esposa, que havia quedat a Barcelona en la seva representació, també ha marxat. Catalunya es defensa, únicament, amb les seves pròpies forces. I el discurs que triomfa en aquell moment d’excepcionalitat és el que proposa la constitució d’una República Lliure de Catalunya amb Mallorca.
Portada del llibre La desfeta d'Agustí Alcoberro / Font: Il·lustració cedida
Abans em comentava que els partidaris de la resistència pretenien guanyar temps, esperant canvis importants a Anglaterra. Certament els canvis es van produir, però els aliats van abandonar els catalans a la seva sort...
No exactament. A principis de juliol de 1713, quan es va produir el debat i la votació, tothom a Europa sabia que la reina Anna d’Anglaterra, que no tenia descendència, estava malalta, i que la seva mort era qüestió de temps. També que l’hereu nomenat per la reina Anna i acceptat pel Parlament anglès era un parent llunyà, un príncep de la casa de Hannover, molt vinculat a l’antiga aliança austriacista. I, al mateix temps, se sabia que les classes dirigents angleses, i la societat anglesa en general, estaven immerses en un debat molt crispat sobre la responsabilitat anglesa a Utrecht en relació al cas dels catalans. Hi havia expectatives raonables per a revertir el Tractat d’Utrecht, pel que feia a la qüestió catalana.
Un cop votada la resistència, el govern que ha de complir aquell manament, com es mou en relació a la qüestió diplomàtica que em comenta?
Els Tres Comuns envien ambaixadors a les capitals de l’antiga aliança austriacista: a Viena, a La Haia, i a Londres. Hi ha una intensa activitat. I l’ambaixador Felip Ferran de Sacirera —a la Haia—, aconsegueix que Jordi I, el nou de rei d’Anglaterra es comprometi a reiniciar la guerra, a enviar un estol naval a Barcelona. Però això passa el 18 de setembre de 1714. En aquell moment no tenien constància que Barcelona ja feia una setmana que havia capitulat.
És per aquest motiu que Barcelona va resistir fins a les últimes conseqüències? Perquè es sabia que la tasca diplomàtica catalana estava ben encaminada?
Per això i per un altre motiu molt important. En aquella època, quan una ciutat era assetjada podien passar dues coses: que els atacants acabessin trencant les defenses i posessin en pràctica el dret de saca (saquejar els bens i assassinar la població civil); o bé que la resistència fos tan enconada, que obligués els atacants a pactar una capitulació, és a dir que els defensors lliuraven la ciutat, però els ocupants es comprometien a respectar vides i béns. El propòsit de Barcelona l’11 de setembre de 1714, al marge de la causa que havia marcat aquella guerra, era aquest.
Gravat del Setge de Barcelona (1714), obra de Jacques Rigaud / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
L’11 de setembre no va ser el dia de la derrota?
No. L’11 de setembre, al migdia, els borbònics van aconseguir saltar alguns punts de la muralla. Però, després de patir milers de baixes, no van poder progressar cap a l’interior de la ciutat perquè van ser aturats en la segona línia defensiva. L’11 de setembre es van iniciar les converses de capitulació que culminarien el 13 de setembre. En aquella capitulació, Berwick, el cap militar borbònic, es va comprometre a respectar les vides i els béns de la població civil. Això explica que el dia 13 les tropes borbòniques entressin a Barcelona ordenadament, i que s’evitessin els saqueigs. Tanmateix, en les setmanes següents, el nou govern borbònic nomenat per Felip V no va complir els pactes de capitulació; i Barcelona va patir una repressió brutal, com la totalitat de Catalunya.