*La nació és la revolució*, Agustí Colomines

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 26 de Agost 2021. elnacional.cat 

Ho fan malament, però no són culpables de tot. Aquest podria ser el titular per resumir l’actuació, sempre discordant, de republicans, independentistes i anticapitalistes. Que la manera de fer i de presentar-se de les tres forces sobiranistes generi desconcert, no significa que se’ls hagi de donar la culpa de la incertesa actual. La causa del desgavell està molt repartida entre els tres partits, però cal reconèixer que és resultat de la impossibilitat de guanyar l’embat del 2017 i la resistència de l’espanyolisme. L’independentisme va guanyar  el referèndum, en un context anòmal, però és evident que no va assolir l’objectiu de proclamar la independència més enllà d’uns quants minuts. No passa res per reconèixer la derrota. És un acte de valentia —i de realisme— fins i tot per als polítics que diuen haver nascut l’1-O. Sense assimilar això; sense admetre que no es pot repetir el mateix recorregut si abans no has aconseguit retirar els obstacles, difícilment cap alternativa serà creïble. És per això que no serveix de res plantar-se a Prada de Conflent per ressuscitar la proposta d’unilateralitat o per fer el contrari i exaltar que la taula de diàleg és ara la solució màgica. Els líders no es mesuren per la puresa de les seves propostes, sinó per la confiança que generen i per les victòries que aconsegueixen.

Quan el 2015 els anticapitalistes van exigir que Artur Mas fes un pas al costat per llençar-lo, segons la seva interpretació, a la “paperera de la història”, servidor va aconsellar-li que fes aquell pas. Recordo molt bé on va ser la conversa: davant de la vidriera que separa el magnífic reixat de ferro florejat que envoltava la seu de la fundació CatDem i que ara serveix de rerefons del programa de TV3-Mediapro Revolució 4.0. Cada vegada que miro el programa em recordo d’aquella conversa, del racó on en va produir, i en la qual també va participar Jordi Vilajoana, escuder del president. Malgrat que Carles Puigdemont ha estat un magnífic president de la Generalitat, tot i els seus coneguts alts i baixos, Artur Mas no hauria d’haver cedit mai al xantatge dels anticapitalistes. I no ho hauria d’haver fet per raons democràtiques, perquè cap grup sobiranista hauria de poder imposar a un altre les seves dèries ideològiques. A més, Mas era la garantia que els sectors de dreta que s’havien sumat a la cursa cap al referèndum se sentirien protegits en el si d’un moviment realment nacional, per damunt de les preferències ideològiques. Quan el sobiranisme proclama que cal ampliar la base, sempre mira cap a l’esquerra, menystenint que sense la dreta és impossible assolir la victòria. Només cal que repassin l’orientació ideològica dels protagonistes de les independències bàltiques per adonar-se’n. El mite que l’alliberament nacional s’assoleix quan triomfa el binomi classe obrera i nació és propi d’una època en què predominava el marxisme i el model era l’assalt al Palau d’Hivern. La via colpista, per dir-ho d’alguna manera. En aquesta teoria leninista, l’avantguarda, el partit, era més important que la classe i la dictadura més sòlida que el proletariat.

El mite que l’alliberament nacional s’assoleix quan triomfa el binomi classe obrera i nació és propi d’una època en què predominava el marxisme i el model era l’assalt al Palau d’Hivern

Els processos de construcció nacional són força més complexos. El partit que va entendre millor què significava bastir una nació —en el seu cas, Espanya—, fou, potser, el PSOE dels anys de la Transició. Els “joves nacionalistes”, com els anomenava Barbara Probst Solomon a The New York Times després de la victòria electoral del tàndem Felipe González-Alfonso Guerra el 1982, van evolucionar molt de pressa ideològicament. Des de la teoria clàssica sobre l’autodeterminació dels pobles, aprovada al congrés de Suresnes el 1974, ratificada en un altre congrés el 1976, van passar a desprendre’s del marxisme el 1979 i, en conseqüència, de tot el que hi anava aparellat sobre la llibertat nacional i de classe. Només retindrien la nació. El mateix Felipe González va admetre aquest gir nacionalista, segons Juan Luis Cebrián, poc després de guanyar les eleccions el 1982 amb el lema “Por el cambio”: “¿Sabes lo que dicen del nuevo Gobierno español en Estados Unidos? Pues que somos un grupo de jóvenes nacionalistas. Y no les falta verdad. Creo que es necesaria la recuperación del sentimiento nacional, de las señas de identidad del español...”.  La historiadora valenciana Vega Rodríguez-Flores Parra explica amb tota mena de detalls aquest canvi en un llibre que acaba de veure la llum: Vertebrar España. El PSOE: de la autodeterminación a la LOAPA (1974-1982). Un resum en obert de les tesis que defensa aquesta jove historiadora es pot trobar a l’article que va publicar el 2018 en el monogràfic que la revista Pasado y Memoria va dedicar a la posició dels socialistes sobre la “qüestió nacional/regional” espanyola durant la Transició. A mesura que s’anava consolidant com a alternativa de govern, el PSOE va anar estructurant un pensament nacional cada vegada més espanyolista. Les autonomies no eren resultat de la voluntat d’autogovern de les nacionalitats, que per altra banda era controvertit determinar quantes eren, sinó de l’organització descentralitzada de l’Estat. El sobiranisme català ha caigut en tots els paranys que va posar-li l’espanyolisme, sobretot al País Valencià, i per això sempre ha anat a remolc de l’esquerra espanyola.

A Catalunya seguim mirar-nos el melic i confiant en una taula de salvació que toparà, precisament, amb un PSOE que és tant o més espanyolista que el PP

Ara, tant és esbrinar què va determinar aquell canvi de posició dels socialistes. El que m’interessa destacar és que el PSOE va decidir que l’espanyolisme, el nacionalisme espanyol, no podia ser patrimoni de la dreta —i encara menys de la dreta franquista—. Això implicava abandonar idees com ara l’autodeterminació, que era una de les que sobresortia en l’acció política del PSOE renovat i desenganxat de l’exili. El País Valencià va ser el primer territori que va tastar la nova doctrina socialista, que rectificava allò que els socialistes havien defensat fins aquell moment en els organismes unitaris de l’oposició, amb més vehemència i tot que els comunistes. Els efectes són prou coneguts per tothom. No tots els mals venen d’Almansa ni són culpa d’un PP corrupte fins a les celles. Catalunya ha trigat molt a adonar-se —hi ha qui encara està embadocat amb Unides Podem— que l’esquerra espanyola va abdicar de les vel·leïtats autodeterministes molt abans del fracàs de l’Estatut de 2006. La unitat d’Espanya ja era un puntal de l’anomenada Platajunta que uní el PSOE i el PCE en una mateixa instància d’oposició. Com que el concepte d’autodeterminació va associat al de sobirania, quan el PSOE es va estar de romanços i va aprovar que l’Estat era l’única font de sobirania nacional, es va acabar la festa. Ja no hi havia cap possibilitat d’exercir el dret a l’autodeterminació, més enllà de l’oportunisme, tipus Rodríguez-Zapatero, que va voler fer veure que el 2006 s’estava exercint amb l’aprovació del nou Estatut. El TC ja va deixar clar que no hi havia cap possibilitat d’organitzar Espanya d’una manera diferent.

Durant la Transició, el nacionalisme català d’esquerra era minoritari i molt fragmentat, que és una característica nefasta del sector. Tants caps, tants barrets, fins a la derrota final. Igual que ara, però en versió simplement esquerrana. En els anys de la Transició no existia un independentisme de dreta com hi ha ara i que, si fóssim llestos, hauríem de celebrar. Cap partit d’esquerra va fer el pas que donaria el PSOE el 1982. Al contrari, es va voler seguir l’exemple de l’esquerra basca, fins i tot estèticament. Tothom sap com ha acabat aquella esquerra que justificava el terrorisme. En no res, gràcies a déu. A Catalunya seguim mirar-nos el melic i confiant en una taula de salvació que toparà, precisament, amb un PSOE que és tant o més espanyolista que el PP. Els independentistes americans de 1776 ja van demostrar que la nació és la revolució.