*ESCOLTA TU, CUIXART*, Bernat Dedéu

Després de la sentència del Suprem als antics presos polítics, vaig escriure manta vegada que l’únic argument amb què convergents, republicans i activistes escudarien els seus incompliments i mentides és el pas per la presó i que la repressió espanyola derivaria en l’independentisme pragmàtic, que és una reelaboració molt més pèrfida i cínica que l’autonomisme de tota la vida. Durant aquests anys, qui gosava escriure això (i cal citar Jordi Graupera i Enric Vila com dues de les poques ànimes que m’acompanyaven) eren titllats d’insensibles i males persones, foragitats dels mitjans de comunicació i de la majoria de tribunes del país per aquells qui creuen tenir l’exclusiva de la catalanitat i la bonhomia. Ha calgut que Jordi Cuixart irrompés en un discurs d’Ada Colau amb l’argument en qüestió per veure fins a quin punt la nostra predicció era certa i lògica.

Jordi Cuixart pot defensar Ada Colau, el Sant Pare o el bigoti hitlerià ressuscitat, si li vaga. Però demanar a la gent que deixi de xiular o de manifestar la seva reprovació a un càrrec públic escudant-se en la repressió espanyola (que existeix i mai l’he negada) és el més baix que pot fer un representant polític o cívic, i perpetrar-ho en nom de lluites compartides és d’una barra monumental. Els barcelonins o quisvulla tenen tot el dret del món a criticar la seva alcaldessa, a qui el joc de la llàgrima fàcil ja comença a esgotar-se-li, tot sigui dit. I l’independentisme posseeix tones de raons per creure que el colauisme no és res més que l’enemic de tota la vida disfressat amb la pell dels desnonats. Escolta tu, Cuixart, que defensant durant tots aquests anys les troles republicans i convergents has fet molt més mal que tot l’aparell ideològic i repressor dels espanyols.

La gent comença a adonar-se de la magnitud de la presa de pèl i, és ben lògic, resol la seva ira xiulant

M’alegra veure que la conciutadania comença a adonar-se d’una cosa tan bàsica i fora de discussió com que Espanya no va aturar el procés d’independència de Catalunya, sinó que van ser els dirigents autoanomenats independentistes qui van prostituir el sacrifici dels ciutadans durant l’1-O i qui van vendre l’energia del secessionisme a canvi d’uns indults. Em congratulo de veure com la majoria del comú entén quelcom tan senzill que Espanya no té res a negociar amb la Generalitat pel simple fet que sap que la repressió li ha funcionat i li resultarà sempre que els polítics catalans prioritzin el seu propi benefici. Ara ja ho sap tothom i és profecia. Ni Rajoy ni Sánchez són els causants que Catalunya no sigui un estat (ells han fet el que havien de fer); foren Puigdemont i Junqueras qui, mentint compulsivament al poble des del 2017, han venut el que queda de país.

Cuixart tindria autoritat per fer callar fins i tot l’Esperit Sant si hagués denunciat aquestes mentides, hagués reconegut l’aixecada de camisa i hagués admès que Òmnium va fer el joc a la partitocràcia autonomista. Demanar perdó era ben fàcil, però en Jordi va preferir salvar la seva reputació fent cursos de ceràmica i aficionant-se a la meditació. Però la veritat té el poder de surar i el temps ajuda que ho faci fins i tot en un entorn d’excrements i d’oli com és el processisme. La gent comença a adonar-se de la magnitud de la presa de pèl i, és ben lògic, resol la seva ira xiulant. Qui ha d’escoltar ets tu, Jordi i, si no et sap greu, les lluites que volem compartir ja les decidirem solets. Escolta tu, Cuixart, que el memorial de greuges el tenim nosaltres i no hem fet més que començar a exigir-lo. I tu, estimat conciutadà, a la propera vida no cal que esperis tres anys per saber la veritat.

Escolta tu, Cuixart, que la meva lluita és individual i tot just acaba de començar.