*Desconstrucció*, Josep-Lluís Carod-Rovira

“Qualsevol poble que aspiri a figurar entre les nacions lliures del món no acut desarmat a una conversa de pau, perquè llavors no va a una taula de diàleg sinó a un escorxador

Ferran Adrià l’aplicà a la cuina, però la desconstrucció ja es troba a la filosofia, les ciències socials, l’arquitectura o la crítica literària. I ara també en el discurs independentista català, gràcies a l’aportació d’alguns dels seus líders. Es tracta d’atorgar un sentit nou a una realitat concreta, un significat distint de l’originari, a partir dels propis supòsits. I, en això de la creativitat, els catalans som uns campions, uns autèntics artistes. Ara resulta que el primer d’octubre, doncs, no vam votar per a ser independents, sinó per a negociar amb Espanya. Ja ho haurien pogut dir als centenars de milers de catalans que van amagar urnes i paperetes, van passar la nit als col·legis electorals, hi van votar a consciència i amb il·lusió, s’hi van mantenir tot el dia defensant-los de la violència espanyola, en van ser víctimes en el seu propi cos i en continuen sent encara ara, perquè la repressió no s’atura i abasta tots els àmbits: casa, butxaca, nòmina, pensió i llibreta d’estalvi, tot inclòs. Aquell dia haurien pogut sortir a la televisió els cappares innovadors del llenguatge i anunciar-hi la bona nova, o bé haurien pogut anar a algun col·legi electoral i, entre cop de porra i puntada de peu, comunicar als abnegats ciutadans que si els estovaven era no pas per la independència, sinó per voler negociar amb el govern d’Espanya. La resposta que hi haurien trobat ens hauria estalviat de presenciar el penosíssim espectacle d’ara, on el toc de corneta anunciant retirada és tan eixordador com trist i decebedor.

Bons minyons com som, amb l’obligació d’una bona obra cada dia, no ens és permès, amb això de la independència, de fer segons què, ves si encara prendrem mal. Ara, diuen, és hora de parlar, de tot, però dintre d’un ordre, no fos cas. L’ordre, naturalment, és el seu, el que ells fa segles que imposen, a cop de porra i a cop de llei, sense modificar, en cap moment, les condicions de la conversa, basada sempre en una situació de domini i de força. Per això ara no toca parlar d’unilateralitat, que potser s’ho prendran malament. Ara toca diàleg, no gestos de força. Dialogar però sense ensenyar les dents, en cap moment, no sigui que en treguin una conclusió precipitada i es pensin que un dia serem capaços de mossegar. Anem, doncs, a la taula de diàleg brandant bandera blanca, perquè som gent pacífica i no ens agrada cridar. Mentre, avui, no som capaços de res més, renunciem també a ser-ho demà, i per això abandonem l’única arma de futur que tenim, la unilateralitat, encara que ells no hagin renunciat, prèviament, a l’ús de la violència, la presó, les multes, les inhabilitacions i un ús absolutament antidemocràtic i anticatalà del marc legal vigent.

Si pensem que això nostre ho resoldrem només votant, ja ens hi podem esperar asseguts. Encara seurien els noruecs, si haguessin pensat que els suecs els deixarien anar com si res. O els irlandesos, si no haguessin arriscat sense plantejar-se que potser als anglesos això de la independència d’Irlanda els provocaria un disgust. Qualsevol poble que aspiri a figurar entre les nacions lliures del món no acut desarmat a una conversa de pau, perquè llavors no va a una taula de diàleg sinó a un escorxador. Sense pressió organitzada seriosament, nombrosa i persistent en el temps, sense centenars de milers d’accions individuals d’afirmació nacional, sense desobediència civil, sense mobilització popular i deixant de banda l’única arma que tenim com a amenaça, la unilateralitat, ni que sigui en clau de futur, no tenim res a fer. Sense gestos clars que no generin el més mínim dubte que el desig d’independència, la voluntat d’independència, el compromís amb la independència va de debò, ningú a Espanya i al món no es pot pensar que això nostre tingui cap credibilitat. Si no veuen davant els representants d’un poble alçat cap a la seva emancipació nacional (al Parlament de Catalunya, a les Corts espanyoles, al Parlament Europeu, al carrer, al banc, al supermercat, a la companyia de llum, de telèfon, de gas o d’aigua, a tot arreu) què és el que veuran, doncs? Un país sense estat, una nació sense discurs, un poble desconcertat.