Puigdemont, Comín i Ponsatí, tenen o no tenen immunitat?!

És el desglaç, hiperventilats!

Joan J. Queralt
Barcelona. Dissabte, 12 de Juny 2021. elnacional.cat

Els hiperventilats, els abrandats, els tribuneros del patriotisme, els anatematitzadors del botiflerisme i altres elements innecessàriament tòxics han tingut una de les seves pitjors setmanes i mira que començava d’allò més bé.

La carta de Junqueras, considerat per alguns, en el millor dels casos, víctima del seu segrest i, per tant, disposat a tot per tal de sortir de la cangrí, va desfermar el millor de cada casa. Les bestieses amb què van regar Twitter i Facebook els patriotes de faramalla van ser antològiques. Per fi s’aixecava la veda contra el traïdor de Sant Vicenç dels Horts. L’espera havia pagat la pena; ara, barra lliure per desbarrar a tort i a dret.

Però, ai las!, poc dura l’alegria a casa del pobre. L'endemà, la política epistolar —curiosament entre presoners que conviuen forçadament en la mateixa presó degut a una condemna injusta— va continuar. En aquesta ocasió, va ser Jordi Sànchez, de JxCat, qui va dir la seva. I, oh, miracle sense parangó a l’univers dels miracles!, es va fer el silenci: les aberracions van cessar. Quines coses té combregar amb rodes de molí. Tan bonic que és fer ús autònomament de la pròpia raó i intentar no ser un borrec sectari.

No entraré a dir el que no diuen ni Junqueras ni Sànchez. Això de llegir els papers com si fossin el negatiu d’una foto no és més que deformar el que diu de veritat la missiva. Els ultratextualistes i metatextualistes tenen feina, però el seu métier no és ara del cas. El que diuen es pot llegir amb totes les lletres en les seves cartes. En síntesi, ambdues contenen una correcció de rumb amb més o menys autocrítica.

Una correcció de rumb per a uns nous temps. Per què nous temps? Doncs perquè alguns dels qui eren al capdavant de la repressió, amb una duresa impròpia d’una democràcia, al final s’han adonat que anàvem, i ells molt principalment, pel pedregar.

El preu del diàleg no pot ser, un cop més, vulnerar impunement les garanties europees. Si Puigdemont, Comín i Ponsatí són immunes, agradi o no, són immunes

La repressió judicial envers el procés ha donat de si tot el que podia donar de si. L’horitzó d’Estrasburg del qual tant es reien els cronistes de la Villa y Corte ara no sembla ni tan llunyà ni tan irrellevant. Com sempre, els irreductibles, al cap i a la fi, els pares de la criatura que fan informes al·lucinants jurídicament parlant sobre la seva oposició a l’indult, hi persisteixen.

Com que del costat dels que van fer prevalent la trama judicial contra el procés, tot menystenint l’acció política, l’únic que els queda són colonades; la part més intel·ligent, com que vol continuar en el poder, ha canviat de pinyó. Comença així amb els preparatius de la taula de negociació. La primera pota és l’indult, insuficient, però és la primera. A l’espera de la inevitable amnistia.

La segona serà com aturar la repressió. Dependrà de la força que tingui Sánchez, Pedro, sobre l’aparell de l’Estat, en especial, policies, ministeri fiscal i Advocacia de l’Estat. Les primeres han de deixar d’ordir informes absurds i plens de falsedats, que, malgrat tot, encara algun jutge compra. Que sapiguem, els policies no són independents i han d’obeir el govern. Tampoc ho és, per molt que ho pretenguin propis i estranys, el ministeri fiscal, que duu a terme la política criminal del govern, aquí i a qualsevol país civilitzat. Encara menys l’Advocacia de l’Estat, que, per entendre’ns, són els advocats d’empresa del govern.

Veurem quin és el seu comportament a l’hora de l’inevitable recurs —una altra cosa és que s’inadmeti a tràmit, com tocaria, per manca de legitimitat— i veurem quin paper fa l’Advocacia de l’Estat a Estrasburg. Seran totes aquestes pedres de toc les que palesaran si la invocació de la taula i els indults suposa l’inici d’una via política, encara que llarga, tortuosa i complexa, però irrebatible.

El tercer element que donarà la temperatura a què es pensen posar les calderes per assolir la velocitat de creuer en les negociacions és què passa amb la resta de represaliats, més de 3.000, inclòs Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig i Gordi, Marta Rovira i Anna Gabriel.

Preocupa aquest darrer però irrenunciable capítol, autèntic starter de les negociacions entre Barcelona i Madrid. En efecte, hi ha una qüestió que no es planteja, perquè es dona per incontestable. La qüestió és: per què els eurodiputats, que han recobrat la seva immunitat, tothom pensa que no poden trepitjar Espanya? Que no entenen els que hi haurien d’entendre que la immunitat europea és això, immunitat europea, i que, per tant, no reconeix cap excepció territorial?

El preu del diàleg no pot ser, un cop més, vulnerar impunement les garanties europees. Si Puigdemont, Comín i Ponsatí són immunes, agradi o no, són immunes des de Finisterre fins a la línia Curzon. No hi ha illes de no-immunitat. Aquesta, al cap i a la fi, serà l’hora que confirmarà si el desglaç que ha començat segueix endavant.

Però el desglaç ja ha començat. Esperança crítica, com dirien alguns clàssics moderns.