"Ni ruptura ni regeneració: la ’nova política' no pot contra el règim del 78", Nicolás Tomás

 Foto: EFE
Madrid. Diumenge, 9 de maig de 2021. elnacional.cat

Iglesias Rivera Salvados

De les places del 15-M, ara fa just 10 anys, en va sortir una proclama: "Que no, que no, que no ens representen". Fins que un professor universitari i comunicador madrileny es va fer ressò d'aquell crit i va intentar articular políticament aquesta orfandat. Era Pablo Iglesias, que el maig del 2014, després de picar pedra a les tertúlies i al carrer, donava la campanada amb cinc diputats de Podemos al Parlament Europeu. A partir d'aquí, començava el seu auge, sense sostre, amb un discurs de ruptura i d'impugnació del règim, des de l'IBEX fins a la monarquia, passant pels gestos a l'independentisme. "El cel no es pren per consens; el cel es pren per assalt", advertia el jove líder polític. "Tic, tac", li deia al president Mariano Rajoy. Venia a sacsejar el tauler envellit i arribar a unes institucions cada cop més allunyades dels ciutadans. Primer els ajuntaments, després els governs autonòmics i finalment La Moncloa. I se'n va sortir. Fins on va poder.

Un altre jove advocat, en aquest cas des de Barcelona, va veure una altra oportunitat. No va escoltar les proclames de Plaça Catalunya i la Puerta del Sol, sinó la súplica d'un conegut banquer català: cal "una espècie de Podemos de dretes". Qui va escoltar aquell desig era Albert Rivera des del Grup Mixt del Parlament de Catalunya, on tenia tres diputats residuals amb un partit, Ciutadans, nascut contra el nacionalisme català i alguns consensos de la societat catalana. Després de diverses mutacions ideològiques --el seu programa era llavors molt limitat--, va aconseguir vendre's com un símil als partits liberals europeus. L'objectiu era fer el salt de Catalunya a Espanya i ser la crossa de governs, tant de dretes (Madrid) com d'esquerres (Andalusia), a canvi que s'acceptés el seu programa de "regeneració". I se'n va sortir. Fins on va poder. 

Fins on van poder perquè el sistema del 78 sembla haver dit prou. Aquests dos camins, que transitaven per vies clarament diferents i havien aconseguit esquerdar el bipartidisme, semblen haver-se estavellat contra els seus límits. Les eleccions madrilenyes han estat un bon termòmetre de la política espanyola. Ni la regeneració des de l'interior del mateix sistema, ni la ruptura de les seves cadenes cotitzen a l'alça. Sí que ho fan, en canvi, el replegament i, segons com es llegeixi, el retrocés i la regressió. No només ha guanyat la dreta més aznarista, sinó que, a més a més, la batuta la tenen els hereus de Blas Piñar. Encara que es disfressin d'una dreta alternativa moderna, com fan tots els seus homòlegs europeus.

En el cas de Ciutadans, segueix el mateix camí que el seu predecessor, l'UPyD de Rosa Díez i Toni Cantó: l'absorció. Van deixar de ser un partit "liberal" per a ser un partit de dretes a la plaça de Colón de Madrid. I la dreta tradicional, amb l'ajuda de l'engranatge mediàtic conservador, se'ls ha acabat cruspint. Ni tan sols el canvi estratègic i de lideratge, propugnat per Inés Arrimadas, no ha pogut evitar l'OPA del bipartidisme. L'avís va ser a Catalunya: de primera força amb 36 diputats a penúltima amb 6. La confirmació ha arribat a Madrid: de governar amb 26 escons a desaparèixer de l'Assemblea de Madrid. Si des de Múrcia ja han fugit desenes de quadres de la formació, això ara podria anar a més. És un partit amenaçat, en perill d'extinció.

El resultat ha estat una mica millor, en termes electorals, per a Podemos. Però Pablo Iglesias ha baixat del cel a l'infern en qüestió d'un parell de mesos. Després de desaparèixer del Parlament gallec, i veure's amenaçat de desaparició a Madrid per les enquestes, va decidir baixar al fang i donar un cop damunt la taula com si fos una sèrie de Netflix. No va aconseguir vendre l'escàs capital polític com a soci de La Moncloa, obstaculitzat pel PSOE. Ni tan sols va aconseguir canviar el paradigma de la campanya, amb la visibilització de l'amenaça del feixisme més desacomplexat. Els madrilenys van acudir massivament a les urnes, sí, i li van donar una majoria aclaparadora a les dretes més ultres. Tant que ell mateix, conscient de tot això, ha decidit cedir el pas i deixar la política, després d'haver construït un hiperlideratge al voltant de la seva figura. El temps dirà si són a temps d'evitar seguir el mateix camí que Ciutadans.

De moment, tant Albert Rivera com Pablo Iglesias avui ja són expolítics.

I el govern de coalició?

Caldrà veure com afecta tot plegat al govern espanyol de coalició. A priori, sembla allunyar-se l'escenari d'un avançament electoral a l'Estat, que seria d'una imprevisibilitat màxima. Però l'executiu progressista ja s'ha demostrat bastant inoperatiu en la seva tasca. Les ambicions d'uns s'han estavellades contra els límits dels altres en aquest primer any. Les turbulències no s'han aturat, amb un entorn mediatic completament hostil. I ara ha marxat Pablo Iglesias, però l'establishment conservador encara no es dona per satisfet. N'hi ha prou fent una ullada a les grans capçaleres de la dreta mediàtica dels últims dies. Ara tenen nous objectius a abatre: Yolanda Díaz, Irene Montero i Ione Belarra.