Aquesta tardor el cicle de conferències Animals Humans,organitzat pel CCCB, ens va permetre escoltar Will Kymlicka, un dels màxims referents mundials en filosofia política. Catedràtic a la Universitat de Queen’s, al Canadà, Kymlicka és un dels millors experts en multiculturalisme i en la defensa dels drets de les minories. Justament el seu treball sobre la convivència multicultural el va inspirar per elaborar un model de convivència multiespècie, que va cristal·litzar en un llibre escrit amb Sue Donaldson i publicat el 2011: Zoopolis. A political theory of animal rights. Enguany n’ha aparegut l’edició castellana, amb traducció de Silvia Moreno i publicada per Errata Naturae: Zoópolis. Una revolución animalista.

Quan va aparèixer Zoopolis, a la comunitat filosòfica li va sorprendre aquest gir en la seva carrera.

En realitat la Sue i jo sempre hem tingut un compromís personal amb els drets animals i som vegans des de fa uns 30 anys, però jo no havia contribuït al debat perquè pensava que els millors arguments en defensa dels animals ja els havien donat filòsofs com Peter Singer, Tom Regan o Carol Adams. Tanmateix, farà uns 10 anys la Sue i jo ens vam adonar que la filosofia política podia il·luminar la qüestió animal, i vam començar a treballar-hi.

¿Com va ser el pas d’estudiar el multiculturalisme a proposar una teoria política dels drets animals?

En el cas del multiculturalisme jo diferencio entre els drets humans universals i els drets que tenen a veure amb pertànyer a una comunitat concreta, els drets de ciutadania. Per exemple, al Canadà, les primeres nacions i els immigrants recents tenen relacions diferents amb l’estat. Vam entendre que amb els animals passa el mateix: tots han d’estar protegits per uns drets universals, però alhora hi ha altres drets que tenen a veure amb la comunitat a la qual pertanyen. Cal pensar drets diferenciats per als animals domèstics, per als animals salvatges que viuen als seus hàbitats i per a la fauna urbana.

A diferència d’altres llibres d’ètica animal, Zoopolis no tan sols denuncia l’explotació sistemàtica dels animals sinó que també proposa un model positiu de convivència multiespècie. Per què?

Hi ha una raó pràctica: per defensar els animals necessitem prendre consciència del seu patiment, però també tenir una visió positiva de com podria ser una societat més justa, perquè això és motivador. I encara hi ha una altra raó més fonamental: tendim a veure els animals com a víctimes passives de la nostra violència, i ens costa reconèixer-los com a agents que tenen desitjos i expressen preferències sobre com volen viure. Ens cal parar atenció a la manera com volen viure els animals i com volen relacionar-se amb nosaltres.

¿És per això que està tan interessat en els santuaris d’animals considerats de granja?

Sí, sabem que hem de deixar d’explotar els animals considerats de granja, però sabem molt poc del que seria per a ells una bona vida. Els santuaris ens ofereixen l’oportunitat d’observar com volen viure les vaques, els porcs o els ànecs. Un fet clau és que els animals considerats de granja són molt sociables i capaços de desenvolupar relacions profundes amb animals d’altres espècies. Nosaltres hem traït aquesta sociabilitat perquè l’hem utilitzat per explotar-los. Però la seva sociabilitat permet generar comunitats multiespècie que obren un gran ventall de possibilitats per pensar el que seria una vida bona per a aquests animals i per a nosaltres.

Últimament ha denunciat que els partits polítics i els moviments socials d’esquerres tendeixen a desentendre’s de l’agenda animalista. Quines serien les raons?

Els drets animals són els orfes de l’esquerra. La raó té a veure amb el fet que les lluites per la justícia social han vinculat la defensa dels drets humans a la idea que els humans mereixen respecte perquè són superiors als altres animals. Per lluitar contra el racisme, per exemple, s’ha insistit en el que uneix tots els humans, però a costa de considerar inferiors les altres espècies. Ens cal defensar els drets humans juntament amb els drets animals, i rebutjar la noció de supremacia humana.

A l’estat espanyol encara tenim polítics d’esquerres que defensen les corrides de toros i la caça. Què els diria?

És terrible que encara es mantinguin pràctiques tan cruels i alhora tan innecessàries. Però sobretot cal centrar-se en l’explotació institucionalitzada, industrial i sistemàtica que es produeix en la cria d’animals per menjar i per a altres usos, perquè parlem de quantitats ingents d’animals sotmesos a condicions brutals. La nostra economia es basa en l’explotació dels altres animals.

A més del mal tracte sistemàtic als animals domèstics, també estem exterminant les espècies salvatges. Un informe recent de WWF alerta que des dels anys 70 hem exterminat un 60% dels animals salvatges.

Com diu Benton, els humans patim narcisisme d’espècie. Atorguem gran valor a l’ésser humà i ens sembla bé humanitzar el món sencer, encara que això signifiqui exterminar altres espècies. De fet, no ens interessen les altres espècies; colonitzem els seus territoris i ens emportem els recursos naturals, i només ens en recordem quan les hem empès fins al llindar de l’extinció. I ni tan sols aleshores no fem pràcticament res per salvar-les. La filosofia política treballa amb la idea que el planeta ens pertany als humans i que cal esbrinar quina és la forma més justa de compartir el planeta entre els humans. Però la Terra la compartim amb les altres espècies animals.

Els drets animals i l’ecologia estan íntimament connectats. Criar animals per menjar produeix patiment animal i alhora destrueix ecosistemes i contribueix a la catàstrofe climàtica. Per què no ens alimentem d’una altra manera?

Per a molta gent menjar carn i vestir-se amb pells d’animals són plaers íntims, corporals, als quals no volen renunciar. Sovint entenen les raons per les quals caldria aturar el maltractament animal i lluitar contra el canvi climàtic, però no són capaços de passar a l’acció, i això es pot veure com un cas paradigmàtic de fracàs de la racionalitat.

La nostra societat no es pren seriosament el canvi climàtic, però les poques vegades que en parlem ens preocupem pels problemes que pot causar als éssers humans, no als altres animals. Això es veu també en les històries de ciència-ficció en què els humans abandonen una Terra devastada per instal·lar-se en un altre planeta i es desentenen dels altres animals i la natura que deixen enrere.

Alguns experts comencen a discutir com podríem ajudar les espècies més afectades pel canvi climàtic, però en molts casos ja és una situació tràgica. Per als ossos polars, animals emblemàtics del Canadà, l’escalfament de l’Àrtic és un problema tan greu que probablement ja no els podrem salvar. Hi ha gent que proposa portar-los a zoològics, però això seria substituir una injustícia per una altra. Hem de fer tot el possible per frenar el canvi climàtic, o generarà molts problemes que no podrem resoldre.

Què en pensa del concepte de trastorn per dèficit de naturalesa ? Richard Louv l’ha exposat en llibres com ara Los últimos niños en el bosque , traduït recentment a Capitan Swing, en què denuncia que estem educant nens i nenes separats del món natural i els animals.

És un tema que la Sue i jo estem abordant. Els estudis empírics mostren que els infants senten una forta connexió amb els altres animals, els reconeixen com a subjectes i entenen que volen viure les seves vides. Però durant la socialització, a l’escola, a través dels mitjans de comunicació, se’ls imposa la idea que els animals són instruments al nostre servei. En un cert sentit, els animals i els infants són aliats, i la socialització trenca aquesta aliança, cosa que resulta dramàtica per als animals i també per als infants. És aquesta afinitat que senten nens i nenes amb els altres animals el que cal preservar.