"Els confits de Javier Solana", Agustí Colomines

 Barcelona. Dilluns, 26 d'abril de 2021. elnacional.cat

1. Han hagut de transcórrer 106 anys, però finalment els EUA han reconegut l’existència del que es considera el primer genocidi del segle XX. L’armeni. L’any 2000, la Cambra de Representants va estar a punt de reconèixer el genocidi armeni, però minuts abans de la declaració es va avortar per l’advertiment del president Bill Clinton que una declaració d’aquella mena danyaria la seguretat nacional i les relacions amb un soci tan important geoestratègicament com Turquia. Al cap de vint-i-un anys les coses han canviat. Amb motiu de la commemoració del Dia del Record d’Armènia, que se celebra cada 24 d’abril, un altre president demòcrata, Joe Biden, ha tirat pel dret i ha qualificat de genocidi la massacre de l’imperi otomà sobre la població armènia durant la Primera Guerra Mundial. En un comunicat en el qual també es diu que no es volen repartir culpes (res no és mai perfecte), Biden es compromet “a evitar que aquesta atrocitat torni a passar”. No cal dir que, després d’aquesta innegable atrocitat de 1915, se’n van produir moltes més. La història humana està tenyida de dol des de temps immemorials, si bé el segle XX, com afirmava William Golding, l’autor del Senyor de les mosques, ha estat el més violent.

2. També va costar que es reconegués l’Holocaust, el “crim dels crims”. És un error confondre els genocidis amb les massacres, amb els crims de guerra o amb els assassinats a gran escala. No és la magnitud del crim el que el defineix, sinó contra qui es dirigeix el mal. El genocidi té una definició específica, per tant. Va ser el jurista polonès, d’origen jueu, Raphael Lemkin qui va posar nom a aquesta mena de crims a Axis Rule in Occupied Europe, un obra publicada el 1944 en la qual definí el genocidi com la destrucció d’una nació o d’un grup ètnic. Tot i que les NN.UU. no van adoptar-lo fins al 1948 en un conveni que convertiria el genocidi en un delicte perseguit internacionalment, no hi ha dubte que l’Holocaust havia estat també un genocidi. A partir del judici contra Adolf Eichmann del 1961 va ser impossible negar el propòsit genocida nazi respecte del poble jueu i en menor mesura contra d’altres ètnies d’Europa. La renovada extrema dreta insisteix a negar-lo novament, en un intent de reescriure la història d’Europa i aniquilar les minories. Aquest xoc d’identitats defineix el nostre present.

3. La majoria de nosaltres tenim memòria d’almenys dos grans genocidis que van sacsejar la dècada dels noranta. El genocidi ruandès i el genocidi bosnià. L’horror de les matances, retransmeses en directe, com aquell qui diu, no haurien hagut de deixar indiferent ningú. Però va costar que els polítics entenguessin el valor dels drets humans com a fonament de tota democràcia. Sempre hi ha hagut polítics més atents a preservar els interessos geoestratègics que a defensar la democràcia. Aquesta és la raó que explica per què el món és avui més tètric i insegur. I un d’aquests polítics és Javier Solana, militant del PSOE. La piulada que va llançar el mateix dia 24 d’abril, diada de la commemoració armènia, diu molt sobre com pensa qui va ser portaveu del govern de Felipe González en l’època dels GAL, el secretari general de l’OTAN que va bombardejar Belgrad per alliberar Kosovo —un estat que no reconeix el seu partit— i Mr. PESC (l’equivalent a un ministre d’exteriors) de la UE durant la guerra dels Balcans.

4. Solana no entén el reconeixement estatunidenc del genocidi armeni perquè “bufeteja” un aliat com Turquia. Hauria fet la mateixa observació sobre la Xina contra els que gosen defensar els tibetans o els uigurs. Però això no és el pitjor. L’incomprensible és la utilització per part de Solana de l’adverbi suposadament, amb el qual dona entendre que aquell genocidi no va existir. Quan Solana feia veure que era un mediador neutral en el conflicte de Bòsnia Hercegovina, els serbis van perpetrar el genocidi més ignominiós dels darrers anys Segons ell, només es podia suposar que els responsables de les execucions massives de bosníacs havien sigut els serbis. Per la Cort Penal Internacional de l’Haia que va jutjar els capitostos serbis, serbobosnis i croats d’aquell desastre també hi haurien d’haver assumit responsabilitats gent com Solana. És la seva manera d’entendre el món, la democràcia i la memòria col·lectiva el que sovint no atura els desastres, sinó que els augmenta i els converteix en irresolubles. Ho reconeixen inclús els crítics amb la salvaguarda de la memòria, com ara David Rieff, l’historiador i periodista fill de Susan Sontag. Malgrat elogiar l’oblit, Rieff ha de reconèixer que “estar desproveït de memòria és estar desproveït d’un món”. 

5. Solana té 78 anys, com el president Biden. Per tant, no és la senectut el que fa que una persona escrigui bestieses. Cal alguna cosa més. La decadència socialista, per exemple. Després de l’era Trump, els EUA estan vivint un període de catarsi impulsat pel sector més progressista del Partit Demòcrata, que reclama un retorn a les essències humanistes i radicalment democràtiques dels líders de la primera gran potència occidental. És el “back to basics” que s’imposa arreu amb la força dels moviments reformadors, dels quals n’està exclosa, malauradament, la socialdemocràcia. Ara que els “progressistes” de Madrid han descobert la cara real del feixisme, potser es penediran de la seva indiferència davant els atacs contra l’independentisme de Vox i Ciutadans, la doble cara de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Llavors Solana s’alineava amb aquesta púrria i assegurava, des de les pàgines de The New York Times, que el referèndum català era una amenaça per a la democràcia espanyola. El negacionisme actual del mal o els intents d’impedir el dret a decidir amb la repressió, és el nou ou de la serp que Eugeni Xammar va veure esclatar a Alemanya quan els nazis s’imposaven davant la indiferència de tothom. “De aquellos polvos, estos lodos”, diu un proverbi castellà, que en català és encara més precís perquè remet a la unió d’interessos: “d'aquelles noces, aquests confits”.