*El món després de la pandèmia (1): incerteses*, Jordi Jaria i Manzano

El carrer Merceria en un dia de confinament total el passat mes d’abril. Foto: David Oliete.

Fa milers d’anys la humanitat es va fer sedentària —o, millor dit, una part significativa de la humanitat; encara avui hi ha pobles nòmades i petits grups de caçadors-recol·lectors en racons del planeta que no han estat integrats en l’economia global capitalista—. Es va produir el que es coneix com a la Revolució neolítica. En lloc de cercar les seves fonts d’alimentació en allò que la naturalesa produïa espontàniament, els éssers humans van començar la domesticació de plantes i animals, cosa que va permetre el desenvolupament de la divisió del treball, la generació d’una cultura complexa i l’aparició de la ciutat.

Sembla evident que les condicions climàtiques relativament estables de l’Holocè han estat determinants en aquest procés de sedentarització que, amb el transcurs del temps, ha produït la nostra forma de vida actual. La complexitat i sofisticació dels nostres sistemes socials depèn, en bona part, de la previsibilitat de l’entorn biofísic on tenen lloc. Des de la nostra alimentació, que es fonamenta en el desenvolupament de cicles climàtics repetits i equiparables, fins a les formes més sofisticades de comunicació virtual, que depenen el funcionament regular de les infraestructures que els sostenen, sota unes condicions ambientals estables i previsibles, tota la nostra forma de vida depèn de l’estabilitat del nostre entorn.

“L’emergència sanitària posa en discussió els pilars sobre els que hem construït el desenvolupament humà”

Si el COVID-19 és la primera manifestació socialment perceptible del canvi d’era geològic, si la pandèmia anuncia l’entrada en l’Antropocè, l’emergència sanitària en la que ens trobem posa en discussió els mateixos pilars sobre els que hem construït el desenvolupament humà des del neolític ençà o, si no es vol una formulació potser aparentment massa grandiloqüent, erosiona les certeses que fan possible l’accés als recursos que utilitzem en la nostra vida diària i el desenvolupament de les nostres pràctiques vitals quotidianes.

Hi ha un cert consens en la comunitat científica en relació a què la nova era geològica es definirà per la inestabilitat del Sistema Terra en relació a les condiciones relativament estables que ha presentat l’Holocè. En definitiva, com afirmen, en un article publicat per la revista Science el 2017, un conjunt d’autors encapçalat pel zoòleg Walter Reid, director del Programa de Conservació i Ciència de la David & Lucile Packard Foundation, l’abast de l’acció humana sobre el Sistema Terra provocarà, molt plausiblement, canvis no lineals —això és, abruptes i imprevisibles— en el nostre entorn, la qual cosa tindrà, òbviament, efectes sobre uns sistemes socials desenvolupats sota a unes condicions previsibles i estables.

“Una malaltia infecciosa, insidiosa i invisible ens posa sobre la pista de canvis globals”

Que el primer efecte socialment significatiu dels canvis geològics que el Sistema Terra està experimentant sigui precisament una malaltia infecciosa és una bona metàfora en relació amb el món en el que ens endinsem. En definitiva, no només els cossos humans, sinó també els sistemes socials, són amenaçats, afectats i colpejats per un agent fins ara desconegut que irromp de sobte en les nostres vides, modificant de manera global i intensa les nostres pràctiques quotidianes, afectant des de les nostres relacions personals fins a la nostra vida professional. No és, doncs, una catàstrofe natural visualment perceptible en els seus efectes, sinó una infecció, insidiosa i invisible, allò que ens posa sobre la pista dels canvis globals que els investigadors van advertint durant les dues últimes dècades, sota conceptes clau com el de gran acceleració (2005) o fronteres planetàries (2009).

En definitiva, dels resultats disponibles de la investigació desenvolupada en el marc de la “nova” ciència del Sistema Terra, que comença a configurar-se en el context de l’International Geosphere-Biosphere Programme (IGBP), en el marc del qual Eugene Stoermer i Paul Crutzen van començar a fer circular el concepte d’Antropocè l’any 2000, es conclou no només que estem immersos en un procés de transformació planetària que afecta de manera profunda als paràmetres sobre els que hem construït la nostra forma de vida, sinó que també aquest procés de transformació no serà lineal ni progressiu. Per tant, d’acord amb això, cal esperar que el nostre entorn experimentarà no només transformacions profundes sinó també sobtades i disruptives. En definitiva, la previsibilitat sobre la que hem construït la nostra forma de vida al llarg dels últims mil·lennis dona pas a la incertesa.

“Som en un procés de transformació planetària que no serà lineal ni progressiu”

No estem parlant, doncs, d’un futur que es pugui visualitzar fàcilment i que puguem tenir sota control com, enganyosament, pot suggerir la idea de què tot plegat és el fruit de la nostra capacitat de transformació del Sistema Terra. Més aviat és que la nostra acció col·lectiva com a espècie —una acció col·lectiva, però, en la que alguns tenen molta més responsabilitat que altres— provoca modificacions de caràcter imprevisible i desenvolupament autònom, que transformen el nostre entorn biofísic de manera global, de manera que, difícilment podem expressar amb el discurs basat en la narrativa simplificada i visual que utilitzen tant els mitjans de comunicació institucionals com les xarxes socials. Entrem, doncs, en un escenari incert que difícilment es plega als relats familiars i que posa en qüestió la nostra forma de vida en el seu conjunt, un escenari incert desafia la nostra capacitat fins al punt que no podem esperar controlar-lo i manipular-lo per garantir una normalitat invulnerable.

“Entrem en un escenari incert que posa en qüestió la nostra forma de vida”

Tanmateix, les nostres pràctiques i les nostres institucions estan dissenyades per funcionar en un entorn previsible en el que, fins i tot els processos disruptius, com els conflictes bèl·lics, les crisis econòmiques o les catàstrofes naturals, responen a patrons d’interpretació coneguts, que ens permeten oferir respostes més o menys protocol·litzades, així com desenvolupar innovacions tècniques que, eventualment, poden apaivagar l’impacte o millorar la nostra resposta en el futur. La irrupció d’episodis no lineals, a partir de l’alteració dels paràmetres d’estabilitat del Sistema Terra, canvia, per dir-ho d’alguna manera, les regles del joc. En aquest context, conceptes com precaució, resiliència o buffering ens indiquen la direcció dels canvis que haurem de començar a emprendre en el marc de la crisi en què la pandèmia ens ha enfonsat.

“L’expansió global del coronavirus és una advertència, però també una oportunitat per fer canvis”

Efectivament, l’alteració de les pràctiques quotidianes, el trencament de les inèrcies socials i les situacions disruptives que l’expansió global del COVID-19 ha generat es presenten no només com un símptoma o una advertència, sinó també com a una oportunitat per fer canvis que, tard o d’hora, seran necessaris en les nostres pràctiques socials, en les nostres estructures institucionals i en les nostres prioritats vitals. L’escenari d’incertesa que ens presenta la pandèmia no és, per tant, una excusa per a una inactivitat fatalista, sinó més aviat una oportunitat per a l’acció. En definitiva, la predisposició al canvi és més elevada en una situació de crisi que no pas en una situació d’estabilitat.

“Cal acceptar la incertesa i tenir una posició activa en els debats socials que es deriven de la crisi”

Ara bé, les transformacions que poden produir-se no estan predeterminades i, de fet, poden anar en la direcció d’aprofundir en les desigualtats, vulnerabilitats, exclusions i silencis que defineixen la societat que coneixem, en la línia del capitalisme de catàstrofe del que ha parlat Naomi Klein. Per això, és important entendre la situació, acceptar la incertesa i prendre una posició activa en els debats socials que es derivaran de la crisi, justament per definir noves pràctiques socials que ens permetin adaptar-nos a un món que hem estat capaços de transformar, però que no som capaços de controlar. Les pàgines del Fet a Tarragona són un exemple d’aquest tipus de debats, portats a l’àmbit més pròxim, com mostren els articles recents del seu director, Ricard Lahoz, o l’inspirador text escrit per Eduardo Soler.

Dr. Jordi Jaria-Manzano

Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental (Universitat Rovira i Virgili). Investigador del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona