Jesús Conte (Barcelona, 1954) és un dels professionals de la informació amb un recorregut més divers. Ha estat, entre altres coses, guionista de ràdio i televisió, tertulià a TV3, professor de comunicació a la UIC, cap de premsa del president de la Generalitat en temps de Jordi Pujol, propietari d’una consultoria de comunicació, i autor de setze llibres que volen explicar la història recent de Catalunya. Actualment jubilat, apareix novament amb la publicació de Barcelona sota la bota de Napoleó (Tibidabo Edicions, 2021), una interessantíssima immersió en un període —la dominació napoleònica de Catalunya i la seva incorporació al Primer Imperi francès (1808-1814)— poc estudiat i molt desconegut. Presenta el seu llibre el 20 de març a l'Alibri del carrer Balmes.

Senyor Conte, per què un “viatge” a la Barcelona napoleònica i per què ara?
Enguany fa dos-cents anys que va morir Napoleó (1821), i això va despertar la meva curiositat per aquesta figura tan rellevant en la història europea. De seguida vaig descobrir una intensa i desconeguda relació entre Napoleó i Catalunya, i més concretament, amb Barcelona, que em va enganxar. El meu llibre, que és fruit d’una intensa recerca, explica la vida quotidiana dels barcelonins i barcelonines durant aquella etapa, i les repercussions futures que va tenir per a Catalunya aquella dominació. 

Dominació? Napoleó havia comprat la corona espanyola!
Sí. És cert que Napoleó va comprar la corona espanyola als Borbons... a Carles IV i a Ferran VII. Però també ho és que aquella circumstància era desconeguda per la immensa majoria de la societat barcelonina de l’època. Només les classes privilegiades tenien coneixement del que havia passat a Baiona (1808) i, per tant, les classes populars de Barcelona tenien la idea que els francesos, que havien entrat pacíficament a la Península, en realitat havien envaït Espanya. 

Napoleó compra Espanya i, tot seguit, incorpora Catalunya a l’Imperi francès. Per què?
A Baiona (1808), Napoleó es va plantejar incorporar a França el territori entre els Pirineus i l’Ebre, i entre l’Atlàntic i la Mediterrània; però, finalment, va renunciar al País Basc, a Navarra i a Aragó, i es va decidir, únicament, per Catalunya, aquella part dels dominis borbònics peninsulars que ell va anomenar “l’Espanya productiva”. A partir del fet, Catalunya va ser progressivament incorporada a França, fins a ser una regió més i, llavors, va ser dividida en quatre departaments, seguint el model de la resta de França. 

Com ho van assumir les classes dirigents barcelonines?
En el meu llibre explico que aquelles oligarquies barcelonines de l’època van reaccionar de maneres molt diferents. 

Expliqui’ns com va reaccionar, per exemple, la noblesa local. 
La noblesa local era un grup social d’economia passiva i d’ideologia borbònica, que van reaccionar malament davant d’aquella nova situació. Van conspirar contra el nou règim i van ser perseguits per l’aparell policial napoleònic. Per exemple, en l’anomenat complot de l’Ascensió (1810) van ser executats cinc barcelonins, acusats de col·laborar en la preparació d’un desembarcament britànic, que, finalment, no es produiria mai. 

... i les elits mercantils de la ciutat?
Van actuar d’una manera absolutament diferent. Aquelles elits mercantils van llegir a la perfecció el missatge de Napoleó: “Em quedo Catalunya perquè és l’Espanya productiva”. I hi van combregar de ple. Aquells fabricants i comerciants van veure amb molt bons ulls la possibilitat que representava formar part d’un mercat de quaranta milions de consumidors francesos, quatre vegades la massa de consumidors del mercat espanyol!

Però no patien per perdre els mercats de l’imperi colonial espanyol?
En absolut. No ens oblidem que el nou rei d’Espanya i de les seves colònies americanes era Josep I, el germà de Napoleó, i que el propòsit final de França era tenir el control comercial sobre l’imperi colonial espanyol a Amèrica. La classe mercantil de Barcelona va veure la possibilitat de ser el pont entre l’Imperi francès, la monarquia bonapartista espanyola i les colònies hispàniques d’Amèrica. I la Junta de Comerç de Catalunya, l’organisme que reunia els grans comerciants del país, va donar suport al nou règim. 

... i els professionals liberals com els metges o els advocats, per exemple?  
El cas dels advocats barcelonins d’aquell període és molt curiós, perquè formaven part del grup social de la burgesia barcelonina, fins i tot del món dels negocis, que s’havia inclinat decididament cap al costat napoleònic. Però, en canvi, per una raó de comoditat, es van convertir en un col·lectiu resistent al nou règim. Havien estudiat i coneixien bé la llei espanyola, però el nou règim els va obligar a transitar cap al Codi Civil napoleònic, i això els va incomodar moltíssim. La seva, però, va ser una resistència passiva. 

... i els funcionaris?
Molts van passar a servir la nova administració de forma entusiàstica per una simple qüestió d’interès personal o ideològica. Però també n’hi va haver que van jurar fidelitat al nou règim per no perdre la feina i l’estatus personal. En el meu llibre explico que aquell canvi d’administració va generar certa atmosfera de por entre els funcionaris d’aquella Barcelona. No ens oblidem que els francesos arribaven amb un perfum de terror revolucionari que havia dominat la seva escena política durant els anys anteriors. 

Abans ens explicava els aspectes negatius d’aquella etapa, sobretot la repressió cap als elements dissidents. En canvi, sabem ben poca cosa dels aspectes positius. 
N’hi va haver. I alguns molt reveladors que tenien un propòsit claríssim. Per exemple, el mariscal Augereau, el primer governador napoleònic a Catalunya, va oficialitzar el català, que estava proscrit de l’àmbit públic des de l’ocupació borbònica de 1714. Des d’Augereau, per exemple, les actes de l’Ajuntament de Barcelona van ser redactades, de nou, en català. O el Diari de Barcelona es passaria a editar en català i en francès. Era una mesura més estratègica que una altra cosa, que pretenia seduir el poble de Barcelona. 

I a un terreny més material, quines mesures positives va emprendre aquell nou règim?
Principalment, les de sanejament de la ciutat. No oblidem que la Barcelona de 1808 era una ciutat de 135.000 habitants que encara vivia reclosa dins les seves muralles. Les condicions d’habitabilitat i de salubritat eren pèssimes i l’administració napoleònica va legislar en temes tan importants com el clavegueram, l’abastiment d’aigua potable, l’enrajolat dels carrers o la conservació dels aliments als mercats. Aquestes mesures serien un dels llegats que ens deixa aquella etapa napoleònica. 

I en l'àmbit gastronòmic, quin llegat ens va deixar aquella etapa?
La incorporació de Catalunya a França va venir seguida d’un desembarcament important de funcionaris francesos que arribaven per implementar i reforçar la nova administració. Aquells funcionaris van portar alguns costums alimentaris que, també, es quedarien per sempre; com per exemple els articles típics del forn francès (de la boulangerie). També van potenciar el consum de productes que fins llavors tenien una demanda molt limitada: el gelat, el cafè i, probablement, també la cervesa.

És cert que Barcelona va ser convertida en la “París de la Mediterrània”?
Probablement aquesta era la idea de Napoleó. Però no ens oblidem que la resistència antibonapartista a Catalunya va ser viva durant bona part d’aquella etapa. Eren nuclis locals a la Catalunya rural que funcionaven de forma totalment independent, però que van generar una ambient permanent de guerra que no va ajudar a culminar aquesta idea. No obstant això, el que sí que és cert és que l’activitat teatral o les manifestacions culturals populars, com el carnaval, durant aquesta època van viure una autèntica primavera. 

Fent un balanç general, podríem dir que l’etapa en què Barcelona va viure sota la bota de Napoleó va ser positiva o va ser negativa?
Si fem un balanç general, va ser positiva. Però hem de tenir molt en compte el que he dit abans: hi havia un escenari de guerra permanent a l’interior del país que va impedir culminar els plans que Napoleó podia tenir amb Barcelona. Fins i tot, en alguns moments, podríem parlar d’una forta crisi econòmica, que va afectar, especialment, les classes populars. I, tot i això, el llegat que ens deixa aquella etapa, sorprenentment, resultarà decisiu per construir i explicar la Barcelona i la Catalunya dels segles XIX i XX.