"Plantar el Rei o plantar-li cara", Jordi Barbeta

 Barcelona. Diumenge, 7 de març de 2021. elnacional.cat

Les pancartes deien que “Catalunya no té rei”, però la imatge que es va donar divendres a Martorell va ser la contrària. Hi havia rei d’ Espanya i no hi havia Govern de Catalunya. Felip VI havia de venir a Martorell a celebrar el 70è aniversari de SEAT i el Govern espanyol li va preparar el terreny amb l’anunci d’un consorci publicoprivat per fabricar bateries. El projecte és encara molt inconcret i depèn dels fons europeus però no es pot negar l’efecte propagandístic de la iniciativa en un moment en què tot són males notícies. I el Govern català en comptes de reivindicar-se i de comprometre’s a defensar la reindustrialització i a exercir de manera exigent en l’aposta per l’electrificació, es va amagar sota les pedres. Si el dia que els directius de Volkswagen venen a Catalunya no tenen cap interlocució amb el Govern català, voldrà dir que la institució ha esdevingut irrellevant. Des de qualsevol punt de vista, la incompareixença del Govern en els esdeveniments que protagonitza el poder, ja sigui polític, econòmic o cultural, equival a la retirada dels que es consideren derrotats.

Lenin va escriure que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. També es percep massa infantilisme en l’independentisme català i es fa més greu quan afecta els titulars de la primera institució del país. I no és cosa de pocs, perquè aquesta mena de ridícules rebequeries les han practicat responsables polítics de tots els partits sobiranistes. Es pot disculpar aquest cop el vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, centrat com ha d’estar en la difícil formació del nou Govern, però cal fer sonar les alarmes, perquè des de Quim Torra fins a Ada Colau, la retirada ha estat la tàctica recurrent.

Si el dia que els directius de Volkswagen venen a Catalunya no tenen cap interlocució amb el Govern català, voldrà dir que la institució ha esdevingut irrellevant

Perquè una cosa és deixar d’assistir als actes reverencials que protagonitza el Rei i les institucions de l’Estat fora de Catalunya i un altre cedir-li el territori propi, fent realitat la dita hostes vingueren que de casa ens tragueren. Hem arribat a un punt que qualsevol diria que entre els estrategs que prenen aquesta mena de decisions deu haver-hi més d’un infiltrat de la Zarzuela i/o de la Moncloa. És obvi que per a Felip VI i per a Pedro Sánchez és molt més rendible assumir tot el protagonisme i molt més còmode no haver de compartir res amb els governants catalans. I, sobretot, no haver de sentir els seus discursos.

Eren altres èpoques, no es parlava tant d’independència, però és ben segur que en un acte com el de divendres ni Jordi Pujol, ni Pasqual Maragall, ni José Montilla, ni Artur Mas haurien tolerat que els menystinguessin. El problema ara és més greu. Els governants catalans s’automenyspreen o, encara pitjor, compleixen absurdament i fil per randa el guió escrit des de l’Estat, que ha volgut traslladar a l’opinió pública la idea que és l’Estat -Rei i Govern- qui es preocupa per la prosperitat de Catalunya, mentre els independentistes ni fan ni deixen fer, a banda de barallar-se entre ells.

Des de qualsevol punt de vista, la incompareixença del Govern en els esdeveniments que protagonitza El Poder, ja sigui polític, econòmic o cultural, equival a la retirada dels que es consideren derrotats

Si als polítics independentistes els molesta que vingui el Rei d’Espanya a Catalunya, el més lògic seria fer-li incòmodes les visites a base de posar-lo en evidència. Hi ha prou referències històriques de polítics, alguns tan conservadors com Cambó, que parlaven clar davant del monarca sobre les aspiracions de Catalunya. Aquesta és la mena de coratge necessari que, de moment, li estan estalviant a Felip VI. No es planta el Rei. En tot cas, se li planta cara.

Sense anar més lluny, l’anunci del projecte d’electrificació de Seat depèn dels diners europeus que a Espanya repartirà discrecionalment el Govern de Pedro Sánchez. El paper que li pertoca al Govern català és adoptar una actitud vigilant i exigent respecte la distribució dels fons i garantir, en aquests cas, a la direcció de Volkswagen, que no tindrà una aliat més compromès amb la seva causa que la Generalitat.

Es cregui o no en el sistema autonòmic, el Govern català ha d’exercir com a referent en la defensa dels interessos catalans. Jordi Pujol presumia que totes les causes de protesta acabaven manifestant-se a la plaça de Sant Jaume davant del Palau de la Generalitat. La qual cosa volia dir que la gent identificava la institució catalana com el seu referent de poder polític. Significativament, a Barcelona, les protestes s’han anat desplaçant cap a Urquinaona i l’Eixample cercant institucions de l’Estat. Davant del Palau només es manifesten els comerciants i hostalers perjudicats per les restriccions horàries...

Els aldarulls, la bel·ligerància de la fiscalia i l’ofensiva de les patronals convergeixen en dificultar l’acord de les forces independentistes... i alimenten la repetició de les eleccions com una nova oportunitat de passar pàgina

Ja va dir Felipe González que cercant la independència els catalans es quedarien sense autonomia. L’Estat no ha escatimat esforços ni reparat en despeses per desallotjar els independentistes del poder i neutralitzar les institucions. Ho continua i ho continuarà fent. Seria el súmmum que la principal contribució fos autòctona. Si el Govern català evita l’escenari tot els serà més fàcil. És important tenir-ho present en les circumstàncies actuals, quan factors tan oposats com els aldarulls per l’empresonament de Pablo Hasél, la bel·ligerància renovada de la fiscalia i l’ofensiva de les patronals convergeixen en dificultar l’acord polític de les forces independentistes... i presentar la repetició de les eleccions com una nova oportunitat de passar pàgina.

P.S. L’ideal europeista i els eurodiputats catalans. Aquesta setmana el Parlament Europeu decidirà si aixeca la immunitat de Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí que li demana l’Estat espanyol. La immunitat parlamentària es va inventar per protegir els representants democràticament elegits de les maniobres dels poderosos. Tothom sap que Puigdemont, Comín i Ponsatí no són delinqüents sinó polítics perseguits per les seves idees. La Unió Europea travessa probablement el seu pitjor moment. Incapaç de resoldre els problemes conjunts, la pandèmia ha posat de manifest els egoismes nacionals i els intercanvis de favors inconfessables. Diputats dels grups majoritaris estan disposats a cometre la injustícia que els demana Espanya esperant que algun dia els tornin un favor igualment miserable. Un ideal democràtic va impulsar la Unió Europea i dilluns sabrem si l’ideal és viu o és mort i si la Unió té cap sentit més enllà dels negocis.