"Vota Motta", Quim Monzó
Diumenge a la nit, un servidor era al llit amb el transistor a tocar de l’orella (el millor mètode per adormir-se plàcidament) quan, de sobte, vaig sentir la veu de Guillermina Motta. Donava les gràcies a les cantants i els organitzadors del concert que s’acabava de celebrar a l’Hospitalet, al teatre Joventut, amb el títol d’ Una bruixa com nosaltres . Un concert orquestrat per Sílvia Comes en col·laboració amb Anna Roig, Laura Simó i Mone Teruel.
Fa cinquanta anys Guillermina Motta era la bomba. Bona part de les noves fornades de bípedes, que perden el cul per qualsevol influencer sense solta ni volta, no deuen saber qui és, però va revolucionar el panorama cultural i ho va fer d’una manera ben diferent a la dels revolucionadors habituals. Tenia una veu deliciosa i feia servir la picardia amb desvergonyiment. Va escandalitzar les ments benpensants amb la cançó No puc dormir soleta , un cant al desig sexual que ni tan sols el fet que estigués basat en un poema del XIV va evitar que la consideressin irrecuperable. Va cantar tangos, va cantar cuplets, va cantar meravelles com Fes-me mal, Johnny , de Boris Vian, amb Joan Manuel Serrat i Salvador Escamilla fent els cors d’aquella sàtira sadomasoquista:
“Però tu, per torna, quan som al llit, no em parlis del partit”
–¿I quan li farà mal? ¿I quan li farà mal?
–Apa, fes-li mal... Apa, fes-li mal...
–Ja li està fent mal! Ja li està fent mal!
Enric Sió (¿qui se’n recorda ara del que va significar Lavínia 2016 ?) li va dibuixar la coberta de Visca l’amor! Es va passar anys lloant les cuixes de Carles Rexach. Ara, que les dones glossin amb admiració el cos d’un home és cosa habitual, però en aquella època n’hi havia que ho consideraven un atemptat a una llei no escrita. Aquesta temporada, embadalir-se davant del cos del protagonista de Los Bridgerton –aquest que té una retirada a Ignacio Garriga– és de bon to feminista, però aleshores desconcertava proclamar que s’embadocava davant del d’un futbolista jovenet i amb una nàpia colossal. Manuel Vázquez Montalbán li va escriure Guillermotta en el país de las Guillerminas , una revista musical, com les del Paral·lel però just a l’inrevés, perquè hi pogués lluir la seva desmesura.
Fa prop de vint anys que viu allunyada de les pompes mundanals. Diumenge, com una excepció, vam tornar a sentir la seva veu per ràdio. A hores d’ara deu ser altre cop a casa seva, mirant-s’ho tot des de la distància. Com sempre, Guillermina Motta fa el que li ve de gust. I que duri.