"The only game in town", Gonzalo Boye

 Madrid. Divendres, 26 de febrer de 2021. elnacional.cat 

En el procés d'involució que està vivint Espanya, hi ha molts de símptomes, els senyals d'alarma estan per tot arreu i l'única cosa que un es pot qüestionar és si les ignorarem o, en canvi, les assumirem com a punt d'inflexió a partir del qual es pot intentar reconduir la situació cap a un escenari compatible amb uns estàndards democràtics mínims.

El procés d'involució no ha començat ara, d'això n'estic segur, però és a partir d'ara quan s'està fent evident que ni tan sols els qui amb el silenci se'n vulguin fer còmplices no podran argumentar que no sabien el que estava passant.

A vegades em pregunto si en cap moment ha existit un autèntic distanciament del que va ser i va representar la dictadura de Franco o només era un miratge.

Dieter Nohlen deia que "el procés de democratització d'Espanya i la instauració de la monarquia parlamentària plantegen una infinitat de preguntes i enigmes que ens obliguen moltes vegades a revisar el nostre bagatge conceptual i teòric". El problema és que, des d'aquest raonament fins avui dia, han passat ja més de 40 anys i continua sense haver-hi resposta a molts d'aquests "enigmes", amb el que això suposa de cara a la consolidació d'un autèntic procés de democratització.

No són poques les persones que han confós, amb bona, pitjor o cap bona intenció, un procés de transició —de la dictadura a la democràcia— amb el que havia de ser el posterior procés de consolidació democràtica. No eren un, sinó dos processos, els que s'havien de seguir de manera consecutiva i, pel que sembla, ens hem quedat en el primer.

El mateix Nohlen deia que "té sentit entendre la transició i la consolidació com dos processos separats, que es duen a terme un després de l'altre. La introducció de la democràcia la segueix el procés de la seva estabilització. La transició pot aconseguir-se en un període molt curt i la consolidació es duu a terme més aviat a llarg termini. No tota transició democràtica es veu coronada per una consolidació".

Just ara que es compleixen 40 anys del 23-F, podem dir amb poc marge d'error que a Espanya el que ha faltat és concloure la transició i abordar des de l'honestedat i la serietat el procés de consolidació democràtica

Les raons per distingir ambdós processos són diverses, però, segurament, les més clares tenen a veure amb el que s'ha de fer en cadascuna de les etapes i, atesos els resultats, això ha estat quelcom que no es va saber o no es va voler comprendre i que, sens dubte, no es va abordar.

No són pocs els autors que han teoritzat sobre aquest tema i la majoria d'ells estan d'acord tant en la distinció dels processos com en els objectius de cada un d'ells. Tanmateix, i just ara que es compleixen 40 anys del 23-F, podem dir amb poc marge d'error que a Espanya el que ha faltat és acabar la transició i abordar des de l'honestedat i la serietat el procés de consolidació democràtica.

Probablement, la falta d'experiència, el desconeixement, les ànsies de llibertat o raons menys comprensibles i poc confessables van fer que s'establís una zona de confort a meitat camí que va impedir completar el procés transicional i abordar el de consolidació. Les raons, en realitat, tant se val, el que compta és el resultat.

Referent a això, sí que interessa recordar que J. J. Linz i A. Stepan definien la consolidació com el reconeixement d'un complex sistema d'institucions, regles, suggeriments i limitacions, com "the only game in town" ("l'únic joc al poble").

Aquests autors distingien diverses dimensions del problema de la consolidació: la conductual, segons la qual cap actor polític, social o econòmic no persegueix els seus objectius amb mitjans que tinguin com a conseqüència l'establiment d'un sistema no democràtic; la de l'actitud, per la qual una gran majoria de l'opinió pública manté la valoració de la democràcia com la millor forma de govern, encara que estigui insatisfeta amb els èxits dels governs democràtics i, finalment, la constitucional, en la qual tant el govern com l'oposició se sotmeten a la Constitució i solucionen els seus conflictes en el marc de les regles del joc del sistema polític.

Si ens fixem en el que està passant ara a Espanya, o millor dit, el que passa des de fa ja molts anys, és evident que cap d'aquestes dimensions no sembla haver estat abordada de manera que ajudin la consolidació democràtica.

No n'hi havia prou amb transitar a la democràcia, calia consolidar-la i, com que no s'ha fet, resulta tragicòmic que ara es tracti de vestir aquest sistema com d'exemplar

Esclar que hi ha actors que persegueixen objectius amb mitjans que tenen com a conseqüència l'establiment d'un sistema no democràtic. N'hi ha prou d'analitzar la intervenció directa de les altes instàncies jurisdiccionals en la política bé directament o indirectament.

Segurament, ja no és una gran majoria de ciutadans la que considera la democràcia com la millor forma de govern i, sobre això, només s'ha de veure el creixent suport popular que té un partit com Vox, que, obertament, pretén una involució a postulats preconstitucionals encara que se'ns presenta com a capdavanter del constitucionalisme.

Igualment, cada dia és més evident que s'està debilitant la dimensió constitucional des que es busquen solucions als conflictes fora del marc de les regles del sistema polític propi d'una democràcia. El millor exemple el tenim en la criminalització de l'independentisme català i la recerca de solucions judicials en lloc de propostes polítiques.

Caldrien moltes pàgines per fer una anàlisi completa d'aquesta problemàtica, però estic convençut que una part essencial del problema que s'està vivint rau en el que ja s'ha dit: no n'hi havia prou amb transitar a la democràcia, calia consolidar-la i, com que no s'ha fet, resulta tragicòmic que ara es tracti de vestir aquest sistema com d'exemplar.

Les democràcies, les autèntiques democràcies, poden ser de millor o pitjor qualitat, però mai no han necessitat qualificatius i, molt menys, adjectivar-les com a "plena" o "exemplar".

La qüestió és molt més senzilla que com ens la volen presentar: simplement es gaudeix o no d'un sistema democràtic, però, per fer-ho, especialment quan es ve d'una llarga història dictatorial, el primer és concloure el procés transicional i, després, abordar, seriosament, el procés de consolidació democràtica que, en el cas espanyol, mai no s'ha assumit com una tasca pendent... ni tan sols com una de necessària.

Cada dia és més evident que ens hem quedat a meitat camí i avui, més que mai, sembla clar que l'escollit per a la nostra democràcia ja no és "the only game in town".