"La Catalunya Nova: el ‘far west’ dels comtes independents de Barcelona", Marc Pons

Foto: Enciclopèdia
Barcelona. Diumenge, 28 de febrer de 2021. elnacional.cat

Mapa dels comtats catalans (segles IX a XII). Font Enciclopedia

Siurana (Priorat), 29 d’abril de 1153. Bertran de Castellet, baró a les ordres del casal de Barcelona, ocupava el castell de Xibrana, la darrera plaça àrab del mapa de la futura Catalunya. La conquesta de Xibrana culminava una expansió territorial formidable que, en tan sols tres dècades i mitja (1116-1153), havia duplicat els dominis del casal de Barcelona. Aquell extens territori, format per les regions de Tarragona, Tortosa i Lleida, seria anomenat la Catalunya Nova, en contraposició a la Catalunya Vella de fàbrica carolíngia (752-985). La conquesta d’aquell oest va implicar una alteració del paisatge demogràfic radical: la tràgica expulsió de la població islàmica, seguida d’una formidable colonització cristiana que reuniria tots els estaments: des de les oligarquies del poder, fins als elements més marginals d’aquella societat.

Representació de Ramon Berenguer III. Font Rotllo de Poblet

Representació de Ramon Berenguer III / Font: Rotllo de Poblet

Barcelona o Catalunya?

L’empresa conqueridora i colonitzadora va ser impulsada pels comtes independents de Barcelona, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV. Amb la destacada participació dels barons militars i els bisbes i els abats eclesials, imprescindibles en qualsevol dibuix d’aquell règim feudal. Fins i tot —en el cas de Lleida— amb la participació de les hosts d’Ermengol VI, comte del petit comtat independent d’Urgell, en l’òrbita política, militar i familiar del casal de Barcelona. Però, poc abans d’aquesta etapa conqueridora, apareix documentat —per primer cop— el substantiu Catalunya i l’adjectiu catalans (1113). Fins i tot, és molt probable que aquest nom i aquest gentilici tinguessin una història anterior. Per tant, si bé l’empresa conqueridora i colonitzadora és obra del poder de Barcelona, aquella societat ja s’anomenava a si mateixa Catalunya.

La conquesta militar

En aquella època, les fronteres eren espais d’intersecció on es difuminaven els poders d’una i d’altra banda, i podien tenir dotzenes de quilòmetres d’amplada. El Camp de Tarragona i la plana d’Urgell eren terra de ningú i estaven quasi despoblades. Això explica el ràpid avanç inicial que, en pocs anys, va conduir els catalans fins a les portes de Tortosa i de Lleida. Però en aquest punt, la cosa es va complicar, perquè la població àrab estava concentrada i fortificada a les valls baixes del Segre i de l’Ebre. Segons el genovès Caffaro di Rustico da Caschifellone (1080-1166), cronista coetani d’aquelles campanyes, les tropes de Ramon Berenguer IV van trigar sis mesos a saltar les muralles de Turtuixa (1148) i set a trencar les de Làrida (1149). Després de Tortosa i Lleida, només restarien petits reductes com Xibrana (1153).

Mapa dels comtats de la Catalunya vella. Font EnciclopediaMapa dels comtats de la Catalunya Vella / Font: Enciclopèdia

Després de la conquesta militar

Els models colonitzadors de la Catalunya Vella (segles IX a XI) i de la Catalunya Nova (segle XII) van ser radicalment diferents. Mentre que, en el primer cas, es van trigar tres segles a conquerir i repoblar el Penedès, la Segarra i la Noguera (que representaven un increment del 20% del domini comtal); en el segon cas, en poc menys de cent anys es va fer el mateix duplicant territori. I, mentre que en el primer cas (la Catalunya Vella), els nous “establiments” es van crear sobre terra pràcticament despoblada; en el segon cas —particularment a les valls baixes del Segre i de l’Ebre—, la conquesta militar va venir seguida d’una expulsió massiva. Només a la Turtuixa àrab (que l’any 1148 era una important ciutat que, amb 10.000 habitants, duplicava Barcelona), es va produir l’èxode forçat del 95% de la seva població.

On van anar els àrabs de la Catalunya Nova?

Aquell èxode monumental es va dirigir cap al sud, principalment cap als dominis islàmics de Balànsiya (l’actual València). En aquest punt, és important aclarir que aquell èxode estava format, majoritàriament, per una població que, exceptuant la llengua i la religió, no era diferent de la conqueridora. Els musulmans de Turtuixa i de Làrida eren, bàsicament, descendents de la població autòctona que s’havia islamitzat durant i després de la conquesta àrab (714-717). Tortosa i Lleida van ser “depurades” a fons i les seves cases (les construïdes i les destruïdes, segons esmenten les “Capitulacions”) van ser assignades als colons cristians. Només, en alguns casos excepcionals, el nou poder va tolerar l’existència de petits pobles moriscos (generalment a l’areny del Segre i de l’Ebre) i de “barris verds”, guetos urbans que concentraven la vella població morisca.

Mapa del territori de la Catalunya nova. Font Enciclopedia

Mapa del territori de la Catalunya Nova / Font: Enciclopèdia

El 'far west' dels comtes de Barcelona

L’obra repobladora de la Catalunya Nova va ser un fenomen d’una magnitud extraordinària. Va ser la primera gran expansió genuïnament catalana, i el laboratori de proves de les posteriors empreses conqueridores i colonitzadores de Mallorca (1229-1231) i del País Valencià (1232-1246). L’empresa de la Catalunya Nova havia estat alimentada amb tots els elements de la ideologia del poder de l’època: l’expansió de la civilització cristiana i europea fins a tots els confins del continent; i va reunir tots els estaments d’aquella societat, des de les classes més poderoses fins a les més marginals. El finançament de l’empresa va ser a càrrec de les poderoses classes mercantils de Barcelona i la conquesta militar va precipitar un formidable corrent migratori procedent la Catalunya Vella, del Llenguadoc, de la Provença i de la Ligúria.

El perfil d’aquells pioners

El model expansiu de la Catalunya Nova contenia un altre element que la diferenciava radicalment de totes les experiències anteriors. La Catalunya de la centúria del 1100 (a diferència de la dels segles anteriors) era una societat amb un important potencial demogràfic que, paradoxalment, aventurava grans conflictes socials. L’escassetat de terres per alimentar una massa poblacional en permanent creixement, però, sobretot, la plena consolidació de la institució de l’heretatge (les figures de l’hereu i de la pubilla) van provocar una fugida massiva de desheretats de tota mena de pelatge cap a les noves terres. La colonització de la Catalunya Nova (la que va assegurar l’èxit de l’empresa militar que l’havia precedida) va ser possible gràcies a la participació de gent que no tenia espai per progressar en les seves societats d’origen.

Representació de Ramon Berenguer IV. Font Rotllo de Poblet

Representació de Ramon Berenguer IV / Font: Rotllo de Poblet

Una Catalunya realment nova

La Catalunya Nova va néixer com una mena de terra de promissió que va articular una societat nova i diferenciada respecte a la Catalunya Vella. El règim feudal, instaurat al país primigeni a cavall de l’any 1000 i a cop de destral, i que havia estat tan agressiu amb les classes populars, a la Catalunya Nova va quedar frenat per les Cartes de Poblament, els “estatuts” municipals que promovien la colonització amb “llibertats i franqueses”. En poques dècades (1150-1230), els pesos demogràfics es van inclinar a favor del nou país. Fins a l’extrem que no es pot explicar la força expansiva (militar i colonitzadora) de la Catalunya dels segles XIII i XIV (Mallorca, País Valencià, Malta, Sicília, Sardenya), és a dir, l’imperi català de la Mediterrània, sense la decisiva aportació de la Catalunya Nova, el far west dels comtes de Barcelona, i el graner alimentari i demogràfic del país.

 

Imatge principal: Mapa dels comtats catalans (segles IX a XII) / Font: Enciclopèdia