"El dilema real", Toni Comín

  

Brussel·les. Dimarts, 2 de febrer de 2021. elnacional.cat

Des de Catalunya són incomptables les vegades que s'ha fet saber al govern espanyol que, a l’hora d’acordar un referèndum d’independència de Catalunya, tot era negociable: la data, la pregunta i també la majoria necessària per guanyar. Ni tan sols així, cap govern espanyol s’ha avingut mai a parlar seriosament d’aquesta solució, que és la que permetria desencallar el conflicte amb un cost més petit per a totes les parts.

La negativa de l’estat espanyol no està condicionada per quina sigui la majoria partidària del principi democràtic, segons el qual cal permetre —o acordar— la celebració d’un referèndum d’independència quan, en el territori de l’estat que es vol independitzar, hi ha una clara majoria partidària de celebrar-lo. Aquesta majoria que a Catalunya hi és, tant en escons com en vots, des de les eleccions al Parlament del 2012. Tampoc està condicionada per quina sigui la majoria partidària de la independència. Dirigents polítics espanyols d’un i altre color, avui i en el passat, han repetit de manera contundent que tant és que siguem el 50%, el 60% o el 70%.

La seva excusa sempre és la mateixa: la unitat territorial de l’estat consagrada a la Constitució. Uns límits constitucionals que en realitat no existeixen ni més ni menys del que existien al Canadà i al Regne Unit. Tanmateix, aquestes democràcies de veritat en nom del principi democràtic van trobar la manera de sobreposar-se a les seves suposades barreres legals.

Per això, avui els polítics partidaris de la independència ens confrontem amb un dilema que no ens complau, però que no hauríem de defugir. Perquè la política consisteix a gestionar realitats, no a gestionar il·lusions. La política vol dir afrontar els dilemes tal com els diferents moments històrics els van plantejant. I el nostre dilema avui és si seguim endavant o si ens aturem. Si seguim o no avançant —per vies pacífiques i democràtiques— en el camí iniciat l’1-O, encara que l’Estat esgrimeixi falses limitacions constitucionals per bloquejar-lo, encara que alguns vulguin atribuir a una minoria dels catalans partidària de l’autonomia un dret de veto sobre la majoria, amb l’argument que la independència només serà legítima si disposa d’una majoria molt reforçada de catalans a favor. Aquesta és la qüestió.

La qüestió real no és com ens les empesquem per fer que el consentiment del perdedor sigui més inequívoc. El dilema és si volem culminar el procés d’independència malgrat no tenir un consentiment del perdedor total i inequívoc, o si renunciem a culminar-lo

Avui el dilema al qual ens enfrontem els partidaris de la independència no és si fem la independència amb el “consentiment del perdedor” o sense aquest “consentiment”. El “consentiment del perdedor” és aquella idea de la ciència política segons la qual, si les democràcies són estables, és perquè totes les parts accepten la legitimitat dels seus procediments, encara que puguin donar resultats que les parts consideren indesitjables. Si el dilema fos aquest, avui a Catalunya no estaríem on som. La vida seria molt més senzilla. I de fet, no hi hauria dilema, perquè ni els més obtusos tindrien cap mena de dubte sobre quina és la millor opció.

Però la realitat és la que és. El consentiment del perdedor no el tenim. O, més ben dit, el tenim parcialment —ja que, en realitat, una gran majoria dels catalans, també entre els partidaris del no a la independència, volen resoldre aquest problema per mitjà d’un referèndum— però no plenament. I plenament potser no el tindrem mai. Perquè quaranta anys de cultura política franquista, més quaranta anys de cultura política postfranquista, no passen en va. Aquest és justament el problema que —des d’una estricta observança del principi de realitat— no hauríem de defugir, per incòmode que sigui.

La qüestió real, doncs, no és com ens les empesquem per fer que el consentiment del perdedor sigui més fort, o més inequívoc. El dilema és si volem culminar el procés d’independència malgrat no tenir un consentiment del perdedor total i inequívoc, o si renunciem a culminar-lo. No tinc cap dubte que, amb la preparació i la determinació adequades, per vies estrictament democràtiques i pacífiques, tenim la capacitat suficient per arribar fins al final del camí de l’1-O.

Repetim-ho: la política consisteix a gestionar realitats i no il·lusions. Gestionar la realitat per conservar-la, per evitar el canvi, en el cas dels conservadors; o per transformar-la, per portar a terme els canvis possibles, en el cas dels progressistes.

L’actual model autonòmic ha acabat mostrant el seu veritable rostre: funcionar com un sistema de protecció dels interessos de determinades oligarquies, tant catalanes com espanyoles, que venen d’antic

Avui ja sabem quins són a Catalunya els partits conservadors, els que volen mantenir l'statu quo, aquells que ja en tenen prou amb el model autonòmic —o que en promouen fins i tot la regressió—. I quins són els partits que segueixen apostant per la independència, des de la consciència que és l’únic canvi real. Perquè només una república independent ofereix les condicions necessàries per garantir el progrés social, econòmic, polític i cultural a què la societat catalana té dret i la capacitat per assolir. I sabem també qui ho fa sense defugir els dilemes reals amb els quals aquesta aposta per la república ens confronta. I assumint els costos necessaris per assolir-la.

Quan hi ha una majoria a favor del canvi, en una democràcia, l’única opció que li queda a la minoria és intentar atribuir-se un dret de veto. I intentar legitimar-lo, sigui amb arguments aparentment constitucionals, sigui negant el consentiment del perdedor. Sense aquest consentiment no hi pot haver convivència democràtica, adduiran els politòlegs. Però és justament com a demòcrates —més que no pas com a independentistes— que no podem acceptar aquest dret de veto. La idea que “cal ser molt més de la meitat” per fer la independència és una manera —potser no del tot conscient— de validar-lo.  

No acceptar el dret de veto de la minoria no és imposar res, ni anar en contra de ningú. És, simplement, no renunciar a la democràcia. De fet, la idea de la república, en si mateixa, va a favor de tots els ciutadans —els que la volen i els que no— perquè té com a finalitat garantir millor tots els drets, civils, polítics, socials, econòmics i culturals. I els drets són, per definició, per a totes les persones. La república és un projecte pensat per garantir els drets i els interessos del 100% del país.

És l’actual model autonòmic aquell que, amb els anys, ha acabat mostrant el seu veritable rostre: funcionar com un sistema de protecció dels interessos de determinades oligarquies, tant catalanes com espanyoles, que venen d’antic. Per això, per cert, sorprèn molt que certs partits que es consideren tan i tan progressistes facin la feina bruta de l’establishment, defensant —sigui per acció o per omissió— un sistema autonòmic que avui serveix qualsevol altre interès, abans que el de les classes populars. Si algun projecte polític representa, avui a Catalunya, els ideals de la justícia social i de la igualtat real d’oportunitats, aquest és el de la República catalana.