"Si ets progressista... indigna’t", Agustí Colomines

Barcelona. Dilluns, 1 de febrer de 2021. elnacional.cat

1. Si ets realment progressista, el més natural és que estiguis a favor de la independència de Catalunya. L’autoproclamat constitucionalisme —que no és altra cosa que l’espanyolisme de tota la vida que s’oposa a resoldre el conflicte actual per la via de l’autodeterminació—, una vegada i altra recorre al Tribunal Constitucional per ofegar l’autogovern. La setmana passada es va poder tornar a veure quan l’alt tribunal va deixar sense efecte el decret de mesures urgents per a la millora de l’accés a l’habitatge, el decret 17/2019, aprovat pel govern de la Generalitat el desembre del 2019 i ratificat pel Parlament el febrer del 2020. El nou decret ampliava alguns supòsits de la llei 25/2015 i obligava els grans tenidors —bancs, fons d’inversió i propietaris amb més de 15 habitatges— a oferir un lloguer social a famílies vulnerables en els casos d’extinció de contracte, però també en els d’ocupació il·legal d’un habitatge buit, a més d’ampliar la durada dels lloguers socials de tres a set anys prorrogables. No existeixen dues Catalunyes, una que lluita per la llibertat i una altra que jutja aquesta lluita. L’estat unifica Catalunya —els ciutadans de Catalunya, si es vol plantejar així— en una mateixa discriminació.

2. L’instigador del recurs va ser el PP, però hauria pogut ser el PSC (que es va abstenir en la votació parlamentària de convalidació del decret), amb arguments diferents però amb una mateixa filosofia: el decret s’atorga unes competències que la Generalitat no té i que són exclusives, segons els jutges i els unionistes, de l’estat. Els favorables al recurs s’escuden en què el Consell de Garanties Estatutàries va posar en dubte la constitucionalitat de la norma. Però l’informe d’aquest òrgan consultiu és precisament el millor argument per defensar la independència. Si no pots regular l’habitatge com tu consideres més correcte, segons el consens social majoritari, per a què serveix un parlament autonòmic? Els impulsors de la llei de 25/2015, entre els quals hi havia la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Observatori DESC i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, pròxims a En Comú-Podem, denuncien ara “l’atac del PP i la passivitat del PSOE” davant el daltabaix social que representa l’anul·lació del decret, però després reclamen un govern d’esquerres amb el PSC. Només un país sense la cotilla del règim del 78 podrà ser realment sobirà per fer i desfer el que una majoria social determini. El centralisme és l’essència de l’unionisme d’esquerra.

No existeixen dues Catalunyes, una que lluita per la llibertat i una altra que jutja aquesta lluita. L’estat unifica Catalunya —els ciutadans de Catalunya, si es vol plantejar així— en una mateixa discriminació.

3. Si el Sindicat de Llogaters vol realment que “es respecti el Parlament i la sobirania popular” davant la possible declaració d’inconstitucionalitat de la llei 11/2020 que regula els preus del lloguer i que el PP també ha recorregut al TC, que ja ha admès a tràmit el recurs, l’única via és apuntar-se al sobiranisme i que el Parlament de Catalunya esdevingui un poder legislatiu sobirà de veritat i no la fira de les vanitats que és ara mateix. Tots aquells progres (que no s’han de confondre amb els progressistes) que recelen de la independència per temor que el país resultant no sigui prou d’esquerres, aquí tenen un bon exemple del cost de la dependència. L’actual govern de coalició independentista va ser el promotor del decret anul·lat pel TC i de la llei que el PP ha recorregut. Per tant, no cal témer gaire sobre el futur. Al contrari, un govern de coalició autonomista, amb el PSC pel mig, no trencaria amb la dependència congènita derivada del cisell constitucional. Una Catalunya independent, doncs, tindria capacitat per regular les normes que regeixen el poder judicial i així s’acabarien les ingerències estatals.

4. El secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon (a qui el pròxim govern independentista hauria d’elevar al rang de conseller), no es cansa de repetir que “si fossin Alemanya prendríem mesures més estrictes davant la pandèmia perquè podríem donar més suport a l’economia”. No es tracta tan sols de ser un país ric, que ho seríem si no patíssim un espoli fiscal sistèmic i perllongat, sinó de la capacitat de la Generalitat de poder prendre mesures que l’estat es reserva com a pròpies i exclusives. La pandèmia ha demostrat que els estats centralitzats i jacobins són menys eficaços que un estat federal de debò com és Alemanya. La centralització ha fet que Catalunya hagi deixat de rebre unes 40.000 dosis del vaccí contra el Covid-19, que corresponien sobretot a primeres dosis, segons el secretari general del departament de Salut, Marc Ramentol, atès que l’estat es reserva (amb gran propaganda patriòtica) la competència de fer i desfer sobre tot. Si bé això és cert, la Generalitat també hauria de ser més àgil i responsable quan demana sacrificis a les persones, ja que sovint no és capaç d’oferir les ajudes socials amb celeritat i sense fer trampes, com ara atorgar una subvenció i retenir-ne al mateix temps els impostos, el que deixa l’ajut en gairebé no-res.

La pandèmia i les limitacions legislatives i fiscals de la Generalitat de Catalunya han tornat a fer evident que l’autonomia no és l’instrument per construir un país modern

5. La crisi econòmica i social derivada de la pandèmia és extraordinària. La caiguda d’un 11% del PIB espanyol el 2020, la més important des del 1936, obre un escenari horrorós, perquè el centralisme espanyol i la lentitud en la vacunació faran difícil una ràpida recuperació. Res no va com la seda si plou sobre mullat. La pandèmia i les limitacions legislatives i fiscals de la Generalitat de Catalunya han tornat a fer evident que l’autonomia no és l’instrument per construir un país modern, avançat socialment, i tan sobirà com poden ser-ho els vint-i-set estats de la UE. El PIB alemany va caure el 2020 un 5,0% i no deu ser perquè sí, perquè els alemanys siguin, com es deia abans, una raça superior. Si un país no és sobirà per regular la despesa social i elaborar lleis i decrets que protegeixin el benestar, és impossible que se’n surti i progressi. Aquesta setmana també hem constatat la manca de vergonya del “govern més progressista del món”: Vox va sortir al rescat de Pedro Sánchez per convalidar al Congrés dels Diputats el decret de gestió dels fons europeus antipandèmia. Tothom n’hauria de prendre nota. La clau de la independència és abandonar el pactisme màgic i refer la unitat popular. Vincular la sobirania amb la capacitat del Govern per prendre mesures sense la cotilla del centralisme. La dependència mata en tots els sentits i a tothom, inclús als que creuen que tot això no els afecta. Tornem-ho a dir: si ets progressista, l’única alternativa és la independència.