Una introducció (a "Un partit atípic. El cas del Partit Radical", de Matteo Angioli)

"Un partit atípic, el cas del Partit Radical", Matteo Angioli
"Un partido atípico, el caso del Partido Radical", Matteo Angioli
"Un parti atypique, le cas du Parti Radical", Matteo Angioli
"Four funerals and one party", Radaelli & Rossi

Una introducció

Tinc el confús record d’haver-me anat trobant, des de sempre, amb notícies d’un grup
polític italià ben estrany. Notícies referides a bloquejos de lleis liberticides a base de
batre rècords Guinnes d’intervenció parlamentària ininterrompuda; a llistes electorals on
confluïen tota mena de grups, partits i associacions ecologistes, autonomistes, de
defensa dels drets civils... i Partits de l’Amor liderats per actrius porno. Però també a
consultes populars per legalitzar el divorci o l’avortament (a Itàlia!) o el consum dels
derivats del cànem. Un grup, a més a més, de no-violents que criticaven als pacifistes,
de demòcrates parlamentaris en permanent denúncia del que anomenaren partitocràcia,
de promotors de xarxes participatives i informatives populars, un grup d’europeistes
mundialistes, de provocadors respectuosos, de crítics institucionalistes,...

I a tot això, amb el rebombori de la caiguda del teló d’acer, resulta que aquest partit
italià ja no era italià sinó ‘transnacional’ i que relligava forces democràtiques als països
excomunistes intentant conduir els problemes de la transició pel camí del
parlamentarisme, les llibertats, la no-violència i el respecte dels drets humans. I que,
sense deixar de denunciar l’etnocidi que la República Popular xinesa practica al Tíbet o
reclamar a l’ONU una política supranacional de concepció global, advertia ja de les
conseqüències que podia tenir l’appartheid que el règim de Belgrad practicava al
Kosovo. Un partit els líders del qual passaven la Nit de Nadal, desarmats, a les trinxeres
de la ciutat croata d’Osijek assetjada pels ‘netejadors ètnics’ txetniks.

Inscrit sense saber ben bé a què, em vaig presentar al Congrés que el Partit Radical feia
a Roma, sense imaginar-me el que realment trobaria allà: d’una banda, en plena crisi de
Tangentòpolis , les màximes autoritats de quasi tots els partits italians, ministres i, fins i
tot, el cap del govern, es presentaven al Congrés per tal de sortir als diaris i a la TV,
proclamant la seva benevolència cap a l’únic partit ‘net’ del moment i que havia
denunciat des de sempre les causes que finalment havien dut a la crisi del sencer sistema
polític democràtic italià. D’altra banda, la reunió de centenars de representants
d’associacions cíviques, partits polítics i Parlaments de tots els vells i nous Estats del
centre-est europeu. Russos i letons, gitanos de Sèrbia i musulmans de Macedònia,
armenis de Nagorno Karabakh i azerís, grecs de Rumania i turcs de Bulgària, kosovars i
uzbecs, ucranians i croates,... i el batlle de Sarajevo sense poder assistir a causa del
setge xetnik. Tots ells esperant ajut, sobretot polític, ideològic; cercant el respecte als
drets humans i el món de llibertats que representa l’Occident.

El carisma dels líders radicals històrics (i per sobre de tots ells, el d’en Marco Pannella)
atreia tota aquella gent. Un carisma que simbolitza una manera de fer, un estil polític,
una radicalitat democràtica fonamentada en uns valors no tant enunciats com demostrats
en campanyes, iniciatives i accions. Una manera de fer, un estil, que sempre respon amb
un ‘com’ als ‘quès’ plantejats. Que obre un Congrés amb la informació exhaustiva de
l’estat financer per prioritzar els objectius segons aquest. Alhora que planteja el
compromís d’inscripció com una associació personal i puntual a reafirmar anualment.
Que no organitza les iniciatives, campanyes i accions com una activitat exclusivista,
partidista, sinó oberta, integradora.

Una manera de fer, doncs, que inverteix la nostra habitual relació partit/acció política:
aquella que beneficia el Partit, entès com a Veritat incompatible amb les altres. Partit
que acaba sent una maquinària d’autoperpetuació parasitària de l’administració de
l’Estat, oblidant totalment l’esperit de servei als interessos de la societat, i confonent
funcionari i polític. Però això, que tendim a considerar-ho normal, és, de fet, una
(per)versió de la manera de fer democràtica. Un estil els resultats de la qual tendeixen
més aviat a la limitació dels drets i llibertats personals que no pas a llur afirmació i
extensió.

I és en aquest camp on es situa la importància de l’experiència radical. Ben segur que no
cal llegir Carl Schmitt per trobar pegues a la Democràcia, ni tampoc ser massa llest per
veure-les a les democràcies, especialment si hi vius en alguna. Però si, convençut o
resignat, per exclussió o per adhesió, ara i aquí hom opta pel sistema de drets personals
en el marc de respecte a les llibertats, haurà de prendre una actitud política de defensa i
aprofundiment democràtics com a únic ecosistema apte per al desenvolupament de
societats civils. I el Partit Radical ha estat durant mig segle la referència que pretenia
vacunar el sistema de llibertats democràtiques enfront de poderoses dinàmiques de dreta
i d’esquerra, confessionals i laiques, que, sota la formalitat democràtica, tendeixen al
lliberticidi.

Sobre si se n’ha sortit, hi ha opinions de tota mena. Però, més enllà d’ells mateixos, el
tarannà radical és un estil cívico-polític concret, que produeix unes determinades
actituds i proclama uns específics objectius i valors que semblen, ara i aquí, fer-se
especialment necessaris.

La relació democràcia-corrupció està directament condicionada a la capacitat real de
control civil sobre el gestor públic. I aquesta capacitat és més o menys afavorida segons
els valors tradicionals que marquen la percepció de la res pública a cada cultura. D’aquí
vé l’opció dels radicals per una concepció democràtica a l’anglosaxona. A les Espanyes,
un vot és un xec en blanc a un petit nucli de propietaris d’una maquinària electoral que
el fan servir sabent que no hi ha mecanismes que els enfrontin a la responsabilitat
derivada de la seva actuació política. En la concepció anglosaxona, un vot és un xec
nominal al teu representant personal perquè defensi els interessos de la població que
compon la pròpia circumscripció electoral. D’aquesta manera, l’interès general es va
component, subsidiàriament, de tots els interessos particulars. I la relació
majories/minories no és tant de sotmetiment (mentalitat jacobina, estatalista) com de
convivència (mentalitat lliberal, civilista).

Sobre el paper, tot ben maco, certament. És això, llavors, la democràcia? O EL sistema
polític definitiu? O el Camí per fi (re)trobat? Senzillament: no.

És aquí on l’actitud radical es fa incompatible amb la mentalitat dominant de
‘l’esquerra’ (i no diguem de ‘la dreta’). Durant el segle XX, la dinàmica política ha estat
substituïda per un discurs religiós que, entre anatemes i excomunicacions, proclamava
la salvació social en l’adhesió al Veritable Camí, deixant força vegades la possibilitat
d’opció reduïda a dur l’argolla al peu dret o a l’esquerra. A la segona meitat del segle
XX hi ha hagut estadistes, però no s’ha fet, no s’ha pogut fer, política. La teologització
ideològica ha sacralitzat la “sobirania nacional” convertint els Estats en segur santuari
de qualsevol il.luminat que sabés ocupar el seu lloc a l’escaquer mundial de la guerra
freda. I ‘dreta’ i ‘esquerra’ han estat tant ferotjament enemics com comuns defensors
d’una manera de fer política que, en nom del poble, prescindeix simplement de les
persones, individual i col.lectivament, civil i socialment. Un sistema polític que
instrumentalitza formalment la democràcia a costa de buidar-la de sentit.

En aquest panorama, l’actitud radical no és una ideologia. No confon creure en la
democràcia amb practicar-la. I la practica fugint del sacrifici dels contemporanis en nom
del paradís pels descendents. Perquè ‘radical’ és una opció personal i intransferible
d’acció, d’actuació política llibertària en la pròpia societat ‘glocal’ –local i global-. O, al
menys, així ho entenc jo.

Com també crec que, ara i aquí, són necessaris grups d’opinió i associacions de pressió,
promotores d’iniciativa i xarxes de coordinació política que vagin (re)prenent a les
seves mans tot el poder que hem abandonat a aquest sistema partitocràtic que, fill de la
transició i dels pitjors models foranis, regeix a l’Estat espanyol. I que treballin, sobretot,
per a una cultura de participació, d’implicació cívico-política, basada en la
corresponsabilitat i el respecte mutu.

Dins d’aquest ventall d’acció ciutadana ha d’haver-hi de tot: partits polítics, grups de
pressió específics, forums de debat i crítica, sistemes d’informació oberta,... i ‘alguna
cosa’ radical; una entitat, una xarxa d’associació política civil, no ‘nacional’; local, no
territorial. Basada en la referència als principis de no-violència i intransigència en el
respecte mutu i la defensa dels drets que garanteixen el sistema de llibertats.

Un organisme que pot aprofitar i aprendre de moltes trajectòries i experiments, però pel
que fa a l’actitud, l’estil, la manera de fer, molt especialment del Partito Radicale italià.
Una entitat homenatge a aquells que han mantingut els espais de llibertat on sembrar la
pròpia responsabilitat; una necessitat per poder exercir-la.

Rafa Villaró, secretariat BarcelonaRadical.net, maig de 2004.

------------------------------------------------------------------------------

Tengo el confuso recuerdo de estar encontrándome, desde siempre, con noticias de un grupo político italiano muy peculiar. Noticias referidas a bloqueos de leyes liberticidas a base de batir records Guinnes de intervención parlamentaria ininterrumpida; a listas electorales donde confluian todo tipo de grupos, partidos y asociaciones ecologistas, autonomistas, de defensa de los derechos civiles... y Partidos del Amor liderados por actrices porno. Pero también a referendums para legalizar el divorcio o el aborto (¡en Italia!) o el consumo de los derivados del cáñamo. Un grupo, además, de noviolentos que critican a los pacifistas, de demócratas parlamentarios en permanente denuncia de la partitocracia, de promotores de redes civiles participativas e informativas, un grupo de europeistas mundialistas, de provocadores respetuosos, de críticos institucionalistas,...

Y a todo esto, con la caída del telón de acero, resulta que este partido italiano ya no era italiano sino 'transnacional', y que religaba fuerzas democráticas en los países excomunistas, en el sudeste asiático, en el África sudsahariana... intentando conducir los problemas de la transición hacia la democracia por el camino del parlamentarismo, las libertades, la noviolencia y el respeto de los Derechos Humanos. Y que, sin dejar de denunciar el etnocidio que la República Popular china practica en el Tíbet o reclamar a la ONU una política supranacional de concepción global, advertía ya en los 80 de las consecuencias que podia tener el appartheid que el régimen de Belgrado practicaba en Kosovo. Un partido cuyos líderes pasaban la Noche Buena, desarmados, en las trincheras de la ciudad croata de Osijek asediada por los ‘limpiadores étnicos’ chetniks.

Inscrito sin saber demasiado a qué, me presenté en el Congreso que el Partido Radical celebraba en Roma sin imaginarme lo que realmente encontraría allí: por una parte, en plena crisis de Tangentópolis, las máximas autoridades de casi todos los partidos italianos, ministros e, incluso, el jefe del gobierno, presentándose en el Congreso para salir en los diarios y la TV proclamando su benevolencia hacia el único partido “limpio” del momento, y que había denunciado desde siempre las causas que finalmente habían llevado a la crisis del sistema político italiano. Por otra parte, rusos y letones, tibetanos y chinos, gitanos de Serbia y musulmanes de Macedonia, budistas y cristianos, armenios de Nagorno Karabakh y azeríes, griegos de Rumanía y turcos de Bulgaria, kosovares y uzbecos, vietnamitas y croatas,... y el alcalde de Sarajevo sin poder asistir por culpa del asedio chetnik. Todos ellos esperando ayuda, especialmente política, ideológica; buscando el respeto a los Derechos Humanos y el mundo de libertades que representa Occidente.

El carisma de los líderes radicales históricos (y per encima de todos ellos, el de Marco Pannella) atraía a todos ellos. Un carisma que simboliza una manera de hacer, un estilo político, una radicalidad democrática fundamentada en unos valores no tanto enunciados como demostrados en campañas, iniciativas y acciones. Una manera de hacer, un estilo, que siempre responde con un ‘cómo’ a los ‘qués’ planteados. Que abre un Congreso con la información transparente y exhaustiva del estado financiero para ser conscientes de los propios límites, de la propia responsabilidad en los retos planteados. Que plantea el compromiso de inscripción como una asociación personal y puntual a reafirmar periódicamente. Que no organiza las iniciativas, campañas y acciones como una actividad exclusiva, partidista, sino abierta, transversal, integradora.

Una manera de hacer, pues, que invierte nuestra habitual relación partido/acción política: aquella que beneficia al Partido, entendido como Verdad incompatible con las otras. Partido que acaba siendo una maquinaria de autoperpetuación parasitaria de la administración del Estado, ocupando el espacio de -e impidiendo la- autoorganización ciudadana en acción de servicio cívico, público, civil. Pero esta usurpación (consentida, por acción o dejación), que tendemos a considerar normal, es, en realidad, una (per)versión de la dinámica democrática. Un estilo cuyos resultados tienden más a la limitación de los derechos y libertades personales que a su afirmación y extensión.

Y es en este campo donde se situa la importancia de la experiencia radical. No hace falta leer a Carl Schmitt para encontrar defectos en la Democracia, ni tampoco ser demasiado listo para verlos en las democracias, especialmente si vives en alguna de ellas. Pero si, convencido o resignado, por exclusión o por adhesión, ahora y aquí alguien opta por el sistema de derechos personales en el marco del respeto a las libertades, tendrá que tomar una actitud política de implicación personal, libre y/ergo responsable, en defensa y profundización democráticas como único ecosistema apto para el desarrollo de sociedades civiles. Y el Partido Radical ha sido durante medio siglo la referencia que pretendía vacunar el sistema de libertades democráticas ante poderosas dinámicas de derecha e izquierda, confesionales y laicas, que, bajo formalidad democrática, tienden al liberticidio.

Sobre si lo ha conseguido, hay opiniones para todos los gustos. Pero, más allá de los mismos radicales, el talante radical es un estilo cívico-político concreto, que produce unas determinadas actitudes y proclama unos específicos objetivos y valores que parecen, aquí y ahora, hacerse especialmente necesarios.

La relación democracia-corrupción está directamente condicionada a la capacidad real de control civil sobre el gestor público. Y esta capacidad está más o menos favorecida según los valores tradicionales que definen la percepción de la res pública en cada cultura. De ahí la opción radical por una concepción de cultura política anglosajona. En las Españas, un voto es un cheque en blanco a un pequeño núcleo de propietarios de una maquinaria electoral que lo utilizan sabiendo que no hay mecanismos que les enfrenten a la responsabilidad derivada de su actuación política. En la concepción anglosajona, un voto es un cheque -nominal- a tu representante -personal- para que defienda los intereses de los electores que residen en una circunscripción electoral. De esta manera, el interés general se va componiendo, subsidiariamente, de todos los intereses particulares. Y la relación mayorías/minorías no es de sometimiento (mentalidad jacobina, estatalista) sino de convivencia (mentalidad liberal, civilista).

Sobre el papel, todo ello precioso, ciertamente. ¿Es esto, entonces, la democracia? ¿EL sistema político definitivo? El Camino por fin (re)encontrado? Sencillamente: no.

Es aquí donde la actitud radical se hace incompatible con la mentalidad dominante de la “izquierda” (y no digamos de la “derecha”). Durante el siglo XX, la dinámica política ha sido sustituida por un discurso religioso que, entre anatemas y excomuniones, proclamaba la salvación social en la adhesión al Verdadero Camino, dejando la mayoría de veces la posibilidad de opción reducida a llevar la argolla en el pie derecho o en el izquierdo. Durante la segunda mitad del siglo XX ha habido estadistas, pero no se ha hecho, no se ha podido hacer, política. La teologización ideológica ha sacralizado la “soberanía nacional” convirtiendo los Estados en seguro santuario de cualquier iluminado que supiese ocupar su lugar en el tablero mundial de la guerra fría. Y “derecha” e “izquierda” han sido tan ferozmente enemigas como comunes defensoras de una manera de hacer política que, en nombre del Pueblo, prescinde simplemente de las personas, individual y colectivamente, civil y socialmente. Un sistema político que instrumentaliza formalmente la democracia a costa de vaciarla de sentido.

En este panorama, la actitud radical no es una ideología. No confunde creer en la democracia con practicarla. Y la practica huyendo del sacrificio de los contemporáneos en nombre del paraíso para los descendientes. Porque ‘radical’ es una opción personal e intransferible de acción, de actuación política libertaria en la propia sociedad, local y global. O, al menos, así lo entiendo yo.

Como también pienso que, aquí y ahora, son necesarios grupos de opinión y asociaciones de presión, promotores de iniciativa y redes de coordinación política que vayan (re)tomando en sus manos todo el poder que hemos abandonado a este sistema partitocrático que, hijo de la transición y los menos aconsejables modelos ajenos, rige en el Estado España. Que trabajen, que trabajemos, por una cultura de la implicación cívico-política, de la asunción de nuestra (cor)responsabilidad personal. La sociedad de la queja y el desprecio a la política es la sociedad de la renuncia a la (propia) libertad. Porque la política, si no la haces, te la hacen.

Dentro de este abanico de acción ciudadana tiene que haber de todo: partidos políticos, grupos de pressión específicos, redes de debate y crítica, sistemas de información abierta,... y ‘alguna cosa’ radical; una entidad, una red de asociación política civil, no ‘nacional’; local, no territorial. Basada en la referencia a los principios de noviolencia e intransigente respeto mutuo en la defensa de los derechos que garantizan el sistema de libertades.

Un lugar que puede aprovechar y aprender de muchas trayectorias y experimentos, pero por lo que se refiere a la actitud, al estilo, a la manera de hacer, muy especialmente del Partito Radicale.

Una entidad homenage a aquellos que han mantenido los espacios de libertad donde sembrar la propia responsabilidad; una necesidad para poder ejercerla.

Rafa Villaró, coordinación radical.es, mayo de 2010.