"‘Vaya, vaya, aquí no hay playa’", Quim Monzó

 

A la premsa hi ha preocupació per les platges. Dissabte, en aquest mateix diari, apareixia un titular en forma de pregunta: “On és la platja?”. Boomer com soc, no em vaig poder estar de pensar en aquella pintada de Maig del 68: “Sous les pavés, la plage!”, eslògan ­creat per brillants estudiants parisencs –amb el pas dels anys, van acabar treballant com a creatius a les millors agències de publicitat d’Europa– que Josep Lluís Núñez va traduir en el seu temps lliure: “Sota els llambordins, la platja!”.

Dimarts el titular s’havia eixamplat de manera semblant a la que somien alguns polítics per a les seves bases: “Les platges reben un altre cop sense haver superat el Gloria ”. Segons expliquen els experts, l’actual retrocés de les platges al llarg de la costa és conseqüència d’aquests dos fets inapel·lables. Encara no s’havien refet de les destrosses que el Gloria va provocar fa un any, va arribar el Filomena . “L’absència de dunes [a la platja Llarga de Tarragona] n’amenaça la supervivència, fins al punt que fa unes setmanes la direcció general de Costes va donar llum verda a una aportació de sorra, un fet inaudit perquè és ple hivern i ha resultat inútil. El Filomena s’ha emportat la sorra i la Llarga ha tornat a desaparèixer sota el mar”. El problema de la Llarga, explica el redactor del Pla de Gestió d’aquest areny, és que als anys noranta hi van deixar construir un càmping que –oh, sorpresa– va trencar la continuïtat del sistema dunar.

 

En alguns llocs, doncs, el problema és la falta de dunes. A d’altres, la construcció de ports esportius, que fan que les aportacions de sorra que haurien d’arribar de manera natural, empeses pels corrents marins, no ho facin i les platges vagin desapareixent a poc a poc. Habitualment, aquesta pèrdua del material bàsic se soluciona afegint-hi més sorra, extreta del fons marí per un vaixell i injectada fins a terra ferma a través de grans tubs, amb l’ajut d’estructures i maquinàries apocalíptiques. A alguns llocs arriba fins i tot transportada en camions des d’algun arenal llunyà. Aquests processos costen un fotimer de calés que a hores d’ara no sé si tenen gaire solta, si prenem en consideració que, en aquest país, les coses només preocupen realment les autoritats si posen en risc l’epostuflant negoci del turisme. I com que ara –afortunadament!– de turistes ja no en tenim gaires, no veig a què treu cap aportar-hi més sorra. Si volen solucionar el problema de debò, que comencin per enderrocar les construc­cions humanes improcedents i deixin de fer-hi pegots ridículs any rere any. Això és tot.