"Patriotisme, succedani de nacionalisme", Rafa Villaró

Comencem concloent: patriotisme és un eufemisme de nacionalisme, mers sinònims.

Un eufemisme que acostuma fer servir aquell nacionalista que exerceix de nacionalista des de la negació de la seva condició de nacionalista.

O sia, aquella vivència, tan generalitzada, fixada per Michel Billig com a 'nacionalisme banal'.

Aquest viure cada dia el nacionalisme tan natural com que la bandera de la Plaza de la Constitución de México sigui la que és.

L'eufemisme patriotisme no és més, ni menys, que sinònim de nacionalisme. Com sinònim de nacionalista és el batejar així la “Gran Guerra patriòtica” russa, l'“Altar de la Pàtria“ romà o el “Tot per la pàtria” de les casernes de la Guàrdia Civil. ¿És nacionalista el patriotisme?, ¿o viceversa?

I és que, quanta gent que nega ser nacionalista s'emociona amb la seva, “seva”, selecció nacional? Quanta al veure la seva, “seva”, bandera nacional? No és la seva Pàtria la seva Nació? (i viceversa)

Hi ha qui afirma la diferència entre el patriotisme, com a lloc de totes les virtuts del col·lectiu polític, i el nacionalisme com el de totes les seves desgràcies; mentre que des de posicions més acadèmiques es procura empotrar nacionalisme i patriotisme sobre el clàssic doblet nacionalisme ètnico vs nacionalisme cívic, sobre Herder vs Renan...

No és necessari recòrrer a diccionaris i enciclopèdies per a comprovar la intercambiabilitat entre patriotisme i nacionalisme.

Doncs si la Nació o la Pàtria (tanto monta...) és la prioritat política, de nacionalisme o patriotisme (...monta tanto) parlem.

NB: és indiferent qualificar de nacionalista o de patriòtica la guerra que enfrontà El Salvador i Honduras a causa d'un partit de futbol.

I és que si la prioritat política és la llibertat, és lliberalisme. I si hi ha un “(my)Patria first”, no.

Conclogem començant: a ser rigorosos, exigents, (auto)crítics, respectuosos, ...lliures.

13-I-19, Rafa Villaró