"Cultura i poder", Bernat Dedéu

Barcelona. Dimecres, 12 d'agost de 2020. elnacional.cat

Una cultura mai no serà independent ni viva si, de tant en tant, no pateix alguna crisi d’identitat; però si la seva identitat es basa en exhibir la crisi o la ferida permanent aquesta acabarà resultant decorativa, sotmesa i inservible. D’ençà dels últims anys de procés, la cultura del país ha fet la migdiada en una espècie de recessió contínua que no podria explicar-se sense la rendició dels nostres líders al poder espanyol. Mentre la política perdia qualsevol incentiu d’acció i d’independència (és a dir, mentre s’inculcava als ciutadans que tota participació, revolta i ànsies de canvi dels darrers deu anys havia set en va), la cultura patia de la mateixa manca d’empenta de qui no pot posar-se al centre de les seves prioritats. Això no vol dir que no tinguem excel·lents creadors en tots els àmbits, però la cultura sense un nucli de poder està destinada a fer-se preguntes de divan.

Pensava en aquest camí de parsimònia autodestructiva fa pocs dies mentre seguia des del sofà l’enèsima polèmica cultural d’agost a Twitter. Protagonitzada per la nova aprenent d’enfant terrible de la tribu, la discussió ressuscitava la ressuadíssima qüestió de si hom pot reivindicar com a “cultura catalana” allò que s’escriu en espanyol a Catalunya. La discussió, as usual, era del tot estúpida, i no només perquè la cultura del país (a saber, el seu conjunt de pautes, creences i fonts d’imaginari) pugui pensar-se i expressar-se en català, castellà, urdú o mandarí, sinó perquè la font cultural d’un país equival a la llibertat ciutadana per exercir-la, i sabem que una societat no disposa de lliure albir si els seus ciutadans no controlen el poder que emana de la política i del control de les pròpies institucions.

Al final, tota cultura és imposició, i nosaltres, pobrets reietons, ja fa temps que no tenim esma d’imposar-nos ni al nostre propi albir

La qüestió del castellà a Catalunya com a font d’identitat nacional regurgita molt sovint perquè la cultura del país ha estat incapaç d’admetre que el català, com qualsevol llengua, és un producte de mercat que per sobreviure i implementar-se a un territori necessita d’un poder que l’incentivi. La qüestió no és si un escriptor pot sentir-se més català que la Moreneta escrivint en la llengua de Cervantes, perquè això del sentiment cadascú s’ho fot com vol i és ben poc interessant; el tema és tenir clar que la tria d’una llengua du implícita unes regles de mercat i s’escuda en la presència més o menys ombrívola d’uns aparells de poder. Mentre la cultura catalana fa metafísica sobre el sexe dels àngels, Javier Cercas es fotografia ben joliu al costat d’un Guàrdia Civil per promocionar la seva propera novel·la. És normal que el gironí s’acosti a la benemèrita, ara que els monarques han perdut glamur. 

Com ens va ensenyar el mestre Bauçà, una cultura s’ha de preocupar molt menys pels mitjans amb què se serveix i molt més pels míssils que amaga a la cartera. La nostra patològica covardia política, entroncada en aquest present on els nostres líders ja no parlen d’independència sinó de si un pobre lletrat del Parlament ha de desobeir o no una resolució que ningú tindrà l’esma de complir, es tradueixen en aquesta cultura que s’ha acostumat a viure de la camàndula d’una eterna crisi identitària. Així, dèiem al principi, hom s’acaba tornant un objecte inservible que no té ni un pobre agent de la benemèrita que la reivindiqui. Al final, tota cultura és imposició, i nosaltres, pobrets reietons, ja fa temps que no tenim esma d’imposar-nos ni al nostre propi albir. El màxim que podem fer és contemplar la polèmica setmanal veient com els poetes demanen escalf amb la xaronia dels presos polítics.

Però no passeu ànsia pel futur, perquè si hi ha alguna cosa clara és que tota aquesta decadència encara anirà a pitjor, i de la mateixa faisó que els polítics ja es mouen per situar-se en el repartiment d’engrunes pseudoautonòmic del futur immediat, els agents culturals del país ja es troben en plena cursa per veure qui viurà millor de fer-se l’orni a la nova etapa d’ocupació. Com ens ha passat sempre, els agents d’aquesta existència somorta, entre moltes d’altres llengües, també s’expressaran correctíssimament en català. Faltaria.