"Qui és l’assetjador de Mireia Boya?", Bernat Dedéu
Després d’adoctrinar-nos insaciablement sobre la necessitat d’empoderar les dones i d’obligar-nos a feminitzar tots els mots possibles, la CUP ens ha sorprès amb la seva decisió d’encarar els temes d’assetjament d’una forma un pèl vetusta, heteropatriarcal i, diguem-ne, concordant amb aquell mètode secretista i de tota la vida segons el qual hom ha fotre el marró al cartipàs de l’oblit i anar tirant que fa baixada. Si ho recordeu, el passat març l’antiga diputada de la CUP, Mireia Boya, dimitia del secretariat nacional del partit a causa de l’agressió psicològica continuada d’un company del mateix ens. Com va explicar la política aranesa en un comunicat a les xarxes, va gosar empassar-se la situació durant mesos —a causa de la concomitància de l’agressió amb els fets de l’1-O i la posterior repressió de l’Estat— però, en tornar a coincidir amb el mala peça al secretariat, va decidir fer públic el seu mal, abandonar la primera línia de la política de partit i així poder dedicar més temps a guarir-se se l’esperit i recobrar la força.
És cosa de perepunyetes recordar que, fins i tot en les cases on s’exercita més el moralisme (cosa que acostuma a passar per igual en la secta comunista i religiosa), hi ha exemples flagrants de manca d’ètica
En aquell mateix text, Boya recordava “el repte col·lectiu de millorar la gestió de les agressions masclistes”, quelcom que, deia, afectava “també la meva organització”. Doncs si fem cas al silenci sepulcral que els cupaires han guardat durant mesos sobre l’afer la cosa no rutlla del tot. De fet, en les escasses manifestacions en què algú de la CUP s’ha referit al cas hem pogut admirar autèntics concerts de violí com ara el de Maria Sirvent quan afirmava que els cupaires s’han “dotat de mecanismes col·lectius per abordar aquest tipus de situacions” i que el cas Boya es resoldria “sempre des d’una perspectiva reparadora i no punitiva”; o el de Mireia Vehí, a qui sentirem pregonant l’aparició d’un protocol contra la violència masclista dins la CUP, limitant-se a dir que allò de la seva companya és en mans de professionals acreditats. La millor resposta, no obstant, la donà el capatàs dels cupaires, Carles Riera, afirmant que “com a home que sóc, no em sento amb legitimat per intervenir sobre aquest tema”. Doncs encara bo que eres psicoterapeuta de la Gestalt, estimat Carles!
És cosa de perepunyetes recordar que, fins i tot en les cases on s’exercita més el moralisme (cosa que acostuma a passar per igual en la secta comunista i religiosa), hi ha exemples flagrants de manca d’ètica. El que sobta de la CUP és aquest silenci administratiu sobre un afer de tanta importància, aquesta cosa aznarista del “estamos trabajando en ello” i, en definitiva, el gest tan propi de l’antiga Unió Democràtica consistent en escudar les misèries amb l’aparició d’un protocol estel·lar. Desconec si, en un entorn tan minso i amb pocs amagatalls com un secretariat nacional, cal dedicar molt més de tres mesos a saber si hi existeixen conductes agressives tan visibles. El que sí que he pogut sentir és alguns cupaires que s’han dedicat a escampar merda, acusant Boya d’esbombar un fals assetjament per assegurar-se un bon càrrec a la Vall d'Aran, així com militants de la CUP que m’han dit que l’agressió a la Mireia no és un cas aïllat, ni el més greu...
No dubto de les bones intencions dels altars de la CUP per escatir aquest cas, però el fet que l’afer Boya s’hagi gestionat tan malament i amb la mateixa barroeria que qualsevol collonada de partit tradicional no em predisposa a ser gaire optimista. De fet, que l’individu encara campi lliure a l’univers de les autoritats del partit i que el cas no s’hagi posat en mans de la justícia consuetudinària (per burgesa i espanyola, suposo) tampoc hi afegeix gaire bona pinta de resolució. Però bé, de les poques coses bones que haurà tingut això és que, a partir d’ara, totdona serà més cauta a l’hora de donar lliçones. Recupera’t, Mireia.
Bernat Dedéu
Barcelona. Diumenge, 23 de juny de 2019, elnacional.cat