"Terres d’Espanya", Juan-José López Burniol

A la primavera de l'any 1912 -ara es compliran cent anys-, poc abans de la mort de la seva dona Leonor, va aparèixer Campos de Castella, el llibre en el qual Antonio Machado va recollir la seva obra poètica dels cinc anys anteriors. Diuen alguns estudiosos que, en aquests versos, ja no es perceben els trets modernistes presents en Soledades,la seva primera obra, i que es consuma en ells una evolució que va ser portant al seu autor a composicions de tipus regeneracionista. Alguna cosa li influiria Azorín, molt admirat pels poetes de la seva època, i inductor en ells de la preocupació per Espanya i la seva prostració moral. Però va anar possiblement Unamuno, a qui Machado va admirar sempre, el principal revulsiu de la seva consciència espanyola: "Siempre te ha sido, ¡oh Rector / de Salamanca!, leal / este humilde profesor / de un instituto rural".

Antonio Machado tenia en projecte una obra de gran alè, que s'hagués titulat "Tierras de España", de la qual Campos de Castilla era una versió restringida. Però el projecte quedo en això, i només es va publicar el que el propi Machado va qualificar com "un intermedi". Campos de Castilla, editat per Gregorio Martínez Sierra, estava imprès a mitjan abril de 1912 i va sortir poc després al carrer, amb un èxit de vendes immediat. Per aquells dies, en una carta a Juan-Ramón Jiménez, Machado escrivia: "A veces me apasiona el problema de nuestra patria y quisiera… Pero no se puede hacer nada de inmediato y directo". I, en una altra dirigida a Ortega, afegia: "La vida española me parece criminal, un estado de iniquidad sin nobleza, sin grandeza, sin dignidad".

Alguns versos de Campos de Castilla són, en aquest sentit, demolidors: "Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta / -no fue por estos campos el bíblico jardín- / son tierras para el águila, un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín". Una idea ésta, en la que insiste: "Pobres campos solitarios / sin caminos ni posadas, / ¡oh pobres campos malditos, / pobres campos de mi patria". No obstant, per sota d'aquesta descripció amarga, apunta encara l'esperança: "¡Gentes del alto llano numantino / que a Dios guardáis como cristianas viejas, / que el sol de España os llene / de alegría, de luz y de riqueza". Un auguri que podia fer-se realitat, doncs "otra España nace / la España del cincel y de la maza, / con esa eterna juventud que se hace/ del pasado macizo de la raza".

Ha passat un segle. Què hem fet? Com estem? Cal destacar, d'entrada, que s'han complert amb escreix els pitjors auguris: hem lliurat una guerra fratricida i atroç durant 3 anys, i hem estat sotmesos durant 43 a dues dictadures: una primera edició, de 7 anys, sota el general Primo de Rivera, i una altra segona -corregida i augmentada-, de 36 anys, sota el general Franco. Total: 46 anys, gairebé mig segle. La resta del temps ha estat presidit per dues Restauracions: la primera, amb don Alfonso XIII, i la segona, amb don Juan Carlos I. I no pot negar-se que, deixant al marge els anys terribles en els quals va prevaler el deliri cainita, el progrés material d'Espanya i dels espanyols ha estat espectacular, fruit del seu esforç en una època de general bonança. Però no pot dir-se el mateix respecte a les seves virtuts cíviques, que no només no s'han enfortit, sinó que semblen haver-se esvaït, doncs retornen inquietants, a hores d'ara de la segona Restauració, els mateixos vicis que van donar al trast amb la primera: el sectarisme cerril i garbancero, el corporativisme tancat i egoista, i la corrupció rampant i demolidora...

Obro de nou Campos de Castilla. Llegeixo: "Nuestro español bosteza. / ¿Es hambre? ¿Sueño? ¿Hastío? / Doctor, ¿tendrá el estómago vacío? / El vacío es más bien en la cabeza". Tanco el llibre.

25-II-12, Juan-José López Burniol, lavanguardia