"Contra la tolerància", Rafa Villaró

CONTRA LA TOLERÀNCIA (I)

Tolerància, si més no en català i castellà, significa allò que, en un altre registre lingüístic, expressem com ‘perdonar la vida’. I això només ho pot fer qui pot. O sigui: qui té poder, capacitat de coacció respecte al tolerat.

Quan es parla de tolerar algú, se l’està definint com depenent de la -‘bona’- voluntat d’altri. I hom és tolerant en tant conscient de llur capacitat de desfer-se dels tolerats.

El tolerat és aquell, persona o col.lectiu, que ha de condicionar la seva vida a la del tolerant, col.lectiu o persona. Aspirant, en el millor dels casos, a ésser ignorat. Si més no en els aspectes tolerats de la seva vida.

Qui vol/pot aspirar a que el tolerin?
Qui -pot- aspirar a tolerar?, a ésser tolerant?

Qui tolera d’altres parteix de la negació d’aquests. Tot i que, en lloc d’eliminar-los, els presta un status, sempre subordinat i provisional, en el seu propi món.

La tolerància no necessita del (re)coneixement dels tolerats. Només d’una ‘etiquetació’ -significació- des dels propis codis no qüestionats.

Ben bé l’actitud antagònica del respecte.


CONTRA LA TOLERÀNCIA (II)

Quan un ciutadà espanyol tolera que altre ciutadà espanyol parli en algún idioma oficial espanyol que no és el seu, no té una actitud, una premisa, un valor que regeix llur actuació respecte als demés, diferent de la que regia a Milosevic (o a Stalin, o a Hitler, o a...) davant els albanoparlants de Kosovo, els no-ortodoxes de Bòsnia,...

Quan un ciutadà europeu, conscient de la discriminació de les comunitats gitanes (por exemple), abandera la tolerància com a camí d’integració d’aquests desvalguts, no és gaire -gens- diferent d’aquell que es fica a casa d’Altre amb la il.luminada intenció d’oferir-li vida i salvació al reduit preu de l’autorenúncia entesa en els termes prefixats pel tolerador.

Ser tolerat no és més que un permanent recordatori de la pròpia impotència, de l’estar a la mercé de les bones intencions del tolerant. Bones intencions que, per altra part, queden, com tota intenció, subjectes a les circumstàncies sociomaterials del moment.
Així, quants tolerants en temps de bonança i marge per a l’autocomplaença s’hi mantenen en moments de conflicte i necessitat?

No podem confiar la convivència, la pau social, al paternalisme de l’alteròfob bondadós (sempre conjunturalment), sinó al respecte entre diferents, entre distints (el respecte entre iguals no és més que autorrespecte, lloable, però socialment indiferent).

Tolerància significa en català el que, en un altre nivell de llenguatge, expressem com ‘perdonar la vida’. I aixó només ho pot fer qui disposa d’ella (la tolerància mai s’estableix com a simétrica, aixó seria equilibri de forces).

Davant les bones intencions de l’Estat amb -una- identitat, l’Estat garant de totes.

Rafa Villaró, 2001