"L’Audiència Nacional és un tribunal d’excepció", Xoán-Antón Pérez-Lema

Xoán-Antón Pérez-Lema
La Corunya. Dimarts, 20 d'octubre de 2020. elnacional.cat

Pocs dies després d'ocupar Catalunya, el febrer de 1939, la dictadura franquista va promulgar la llei de responsabilitats polítiques i el 1940 va crear un tribunal d'excepció, el Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, per exercir la jurisdicció definida en aquesta llei. Aquest tribunal va ser substituït el 1964 (moltes persones encara recordaran els 25 anys de pau publicitats la primavera d'aquell any pel franquisme) pel Tribunal d'Ordre Públic, que va ser transformat des del 5 de gener de 1977 pel Reial decret llei 1/1977 en la impròpiament anomenada Audiència Nacional (AN). Vet aquí un tribunal creat mitjançant la transformació d'un tribunal d'excepció d'un règim autoritari, a causa d'un decret llei promulgat per un govern de facto (aquell d'Adolfo Suárez), tot i ser tan reformista i aperturista com vostès vulguin.

L'única causa de la creació de l'AN va ser la de jutjar el terrorisme d'ETA. Però en les democràcies liberals tots els delictes han de ser jutjats pels mateixos jutges: els que ens pertanyen, els predeterminats per la llei, com ordena l'article 24 de la Constitució de l’Estat. L'error conceptual de base va ser considerar els jutges de Lleida, Barcelona, Iruña, Donosti, Ourense, València o la Corunya com a jutges de segona, persones que no eren qui per tractar casos penals importants. És evident que un reconeixement així generaria una gravíssima escletxa en el centralitzat Poder Judicial de l'Estat. Però, com menys jove soc, més penso que aquesta decisió no va ser un error, sinó —al contrari— una mesura ben calculada, semblant a altres com la de presentació d'un pack global de la monarquia, de la sacrosanta unitat de l'Estat i de l'amnistia per als crims del franquisme com a tributs a pagar per la implementació del mal menor per al règim: una democràcia molt parcial i imperfecta.

En les democràcies liberals, tots els delictes han de ser jutjats pels mateixos jutges: els que ens pertanyen, els predeterminats per la llei, com ordena l'article 24 de la Constitució de l’Estat

Des del 2011 ETA no actua, però mai no ha estat tan expansiva la doctrina de l'AN (confirmada en bona part pel Tribunal Suprem), allargant desproporcionadament els conceptes de terrorisme, violència política o sedició, fins i tot modificant arbitràriament la jurisprudència anterior (com van fer per declarar-se competents respecte a la investigació en les causes contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i contra Trapero i altres comandaments orgànics dels Mossos d'Esquadra). De la mateixa manera, a raó de l'acusació primària de terrorisme, van reclamar la competència per enjudiciar els incidents d'Altsasu, que van acabar amb absolucions per terrorisme, però amb condemnes desproporcionadíssimes.

Va ser la mateixa AN que va condemnar desproporcionadament quatre militants independentistes gallecs el 2013 i que va acusar de terrorisme tretze activistes dels Comitès de Defensa de la República (CDR) catalans el 2019, en una causa que va ser artificialment destacada per la premsa centralista de Madrid, malgrat que estaven en una situació gairebé prèvia al sobreseïment o a la remissió als jutjats competents de Catalunya.

Entre el dilluns 19 i el 21 d'aquest octubre seran jutjats per l'AN dotze independentistes gallecs acusats de conductes absolutament polítiques, associatives i protegides per les llibertats constitucionals, sense cap participació en accions violentes. El fiscal demana penes conjuntes de 108 anys de presó per a ells.

Al llarg de tots aquests anys, la política de provisió de llocs de magistrats i fiscals a l'Audiència Nacional i la seva pròpia dinàmica de grup ha generat una doctrina juridicopenal d'allargament repressiu de qualsevol conducta que es consideri contrària a la definició unitària, monàrquica i jeràrquica de l'Estat, sense que calgui fer moltes distincions entre progressistes i conservadors en l'esdevenir d'aquest camí. L'AN es constitueix en un perímetre judicial que enjudicia i condemna de forma radicalment oposada a com ho faria qualsevol de les audiències operants als països i territoris de l'Estat (potser a excepció del TSJ de Catalunya).

Els principals problemes són que el TS ratifica, potser moderant una mica, aquests criteris desproporcionats, i que ni la dreta ni l'esquerra espanyoles mai van expressar el primer dubte respecte d'aquesta institució judicial, impròpia d'una democràcia europea.