qui va dur el Tsunami de l’eufòria al desencís?

Les divergències pel que fa als objectius liquiden el moviment de masses de resposta a la sentència

6 min. Barcelona 13/10/2020 ara XAVI TEDÓ

  • Milers de persones bloquejant l’aeroport del Prat en la primera acció del Tsunami. / CÈLIA ATSET
Milers de persones bloquejant l’aeroport del Prat en la primera acció del Tsunami. / CÈLIA ATSET

“Ens han cardat, l’aeroport és nostre i ens obliguen a marxar!” D’aquesta gràfica manera un dels enllaços comarcals de Tsunami Democràtic, vinculat a la CUP, es lamentava fa un any que la direcció d’aquest moviment clandestí donés per acabada l’acció de bloquejar el Prat. Ho feia amb un missatge de mòbil a un dels participants en la marxa lenta que el Tsunami va organitzar a Madrid també aquell mateix dia per saturar els accessos a l’aeroport de Barajas i que reclamava explicacions. “La policia estava desbordada i s’havien cancel·lat més d’un centenar de vols i no entenia per què no resistíem si teníem l’aeroport controlat”, assenyala en declaracions a l’ARA.

Avui fa un any, quan el Suprem condemnava els presos polítics, el Tsunami irrompia en escena ocupant amb milers de persones l’aeroport en una gesta que l’independentisme segurament mai havia cregut possible i que va fer la volta al món. De les paraules es passaven als fets. Però menys de mitja hora més tard del comunicat internacional llegit per Pep Guardiola poc abans de les deu de la nit, el Tsunami considerava que ja s’havien assolit els objectius i desconvocava la protesta, tot i que el Prat seguia paralitzat.

Aquella acció, que va suposar l’inici de la revolta del mes d’octubre, va suposar per a la majoria de l’independentisme l’espurna que necessitava el moviment per tornar-se a aixecar. Per als que ja feia setmanes que en formaven part, un presagi que no es volia arribar fins al final. El temps ha donat la raó a aquests últims.

 

Aturada de les accions

Des que el 14 de gener Tsunami va anunciar que començava “la segona onada” amb “una nova fase de protestes”, la plataforma independentista no només no ha promogut cap nova mobilització, sinó que ha desaparegut de l’escena política després d’irrompre amb una força inusual com a moviment de masses vehiculant la resposta a la sentència. De fet, aquest va ser l’últim missatge que va escriure a Twitter.

El silenci ha coincidit amb l’etapa de desgel -ara en standby - que s’ha obert entre el govern espanyol i català amb la primera reunió de la taula de diàleg, que va tenir lloc un mes després d’aquesta última comunicació. Tsunami admetia en aquest mateix fil que havia aconseguit “imposar una agenda i un marc polític propis” i que la “prova irrefutable” era com havia “calat” el lema “ Spain, sit and talk”, un raonament que en un sector del moviment va aixecar sospites per la coincidència amb la negociació entre el PSOE i ERC. “Hi havia gent propera a ERC, però també a la CUP i a Òmnium a la direcció”, relata una persona vinculada a aquest entorn.

La creació d’aquest moviment, però, no es va abordar en cap reunió on hi fossin tots els representants de l’independentisme. En canvi, a la cimera que es va celebrar el 31 d’agost a Ginebra, presidida per l’expresident Carles Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i que va comptar amb membres de JxCat, ERC, la CUP, l’ANC i Òmnium, un dels assistents va comentar de passada que el Tsunami es presentaria en públic al cap de poc. I així va ser.

Només dos dies més tard, el 2 de setembre, es va presentar a les xarxes socials i va rebre l’aval dels principals líders independentistes. Començaven així unes setmanes de propaganda per donar-se a conèixer que no haurien sigut possibles sense la implicació de la militància ni recursos econòmics. La nit del 4 de setembre es van penjar milers de cartells i més d’una desena de pancartes a les principals ciutats amb el lema “Canviem l’estat de les coses”, una acció que es repetiria durant la Diada desplegant per sorpresa dues pancartes gegants. El xup-xup que s’estava preparant alguna cosa gran era més que evident.

 

Coordinadors locals com l’1-O

Seguint el funcionament de la xarxa clandestina que va portar les urnes als col·legis electorals l’1-O, es va nomenar un coordinador local que treballava a nivell comarcal. “Ens vam reunir a la seu d’ERC d’un poble amb gent de tots els partits i entitats de la comarca, i menys la gent del PDEcat tothom veia amb bons ulls començar a fer accions”, afirma un dels participants en aquesta primera reunió, que va tenir lloc al setembre i que es va fer amb els mòbils en una altra sala i amb les persianes abaixades. Ells van protagonitzar l’ocupació de diferents oficines de CaixaBank els dies 25 i 26 de setembre i l’endemà una seu d’Iberdrola de Barcelona per denunciar que “finançaven la repressió”.

“L’acció la sabíem quan anàvem a fer-la, la nit abans només ens citaven a una hora en un lloc”, explica la mateixa font. Tots ells ja funcionaven amb el codi QR que setmanes més tard perseguiria mitja Catalunya. “Fèiem de conillets d’Índies i fallava molt, però sobretot ens deien que no el passéssim a ningú”, afegeix. Aquestes accions van ser el preludi del bloqueig de l’aeroport.

 

Investigats per terrorisme

L’endemà d’aquesta acció el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va anunciar que ja s’estava investigant qui estava darrere d’aquest moviment. I un mes més tard el jutge de l’Audiència que va encausar els CDR, Manuel García-Castellón, va dir que estudiava agrupar tots els aldarulls relacionats amb la sentència i convertir-ho en una macrocausa per terrorisme. Però el fet que estigués en el punt de mira de la justícia no va ser el motiu del seu final, segons alguns dels integrants del moviment. “L’amenaça sempre hi és i es gestionava prou bé”, diu una altra persona vinculada al Tsunami, que afegeix que “tothom n’era conscient i es prenien moltes precaucions”. Aquesta mateixa font opina que la ingerència dels partits fa que “al no haver-hi una visió comuna s’atura tot”.

¿I en què es fonamentaven les divergències? “Part dels integrants del moviment volien obligar el govern espanyol a dialogar des de la desobediència civil i s’oposen a permetre que ERC agafi el sit and talk i el porti als despatxos”, opina una altra integrant de la plataforma, que conclou: “Molta gent no volia aturar les accions per evitar el control polític i comptaven amb superar els partits amb les primers mobilitzacions”. Això explica que molts dels participants que van tallar l’AP-7 es despengessin ja de la tercera i última acció al Camp Nou. “El tall el vam veure com una segona oportunitat, que tornava a reactivar-se, però van tornar a desconvocar i ens vam tornar a sentir utilitzats”, diu un dels que el van secundar. “Sense consens no es podia continuar, era una premissa establerta”, remata un altre dels integrants.