"La vida, és xula?", Glòria Serra
"Destapa la felicitat” és un dels millors eslògans usats per la publicitat, directe a la caixa dels sentiments. Aquest era d’una marca de begudes carbòniques, però n’hi ha per donar i vendre. “M’encanta!”, “Com a casa, enlloc”, “Desperta a la vida”, “Sacseja el teu món” o “Amb el carinyo de sempre” són algunes de les propostes perquè comprem un producte, no amb el cap, sinó amb el cor. Com si fóssim família.
La publicitat emocional no és nova, però ara afecta gairebé totes les marques i és pràcticament l’única amb els més joves. Els envien ara els missatges per xarxes socials, YouTube, Tik Tok i el que pugui inventar-se en el futur. Tot és una experiència: han de riure o plorar, s’han d’enfadar o vibrar d’il·lusió... si no, les marques ja saben que no hi tenen res a fer. Mengem per ser feliços i divertir-nos. Anem en cotxe no per viatjar, sinó perquè ens agrada conduir i el cotxe respon a si volem ser seductors, riallers o agressius. Comprem un mòbil si ens fa ser moderns, interessants o guais. Fins i tot una cafetera ens ha d’emocionar.
L’emotivitat és el primer estadi de la vida, la que fa que tots els nadons siguin uns sobreactuats. Si la roba els molesta, criden com si els escorxessin. Si tenen gana, sembla que estiguin al límit de la inanició. Si una cosa els fa gràcia, riuen fins que els cauen llàgrimes i exigeixen mil repeticions. Amb el temps, aprenem a dosificar l’emoció i a barrejar-la amb la racionalitat que ens fa entendre que, si tenim gana, d’aquí un parell d’hores dinarem i no cal que piquem de manera compulsiva. Durant l’adolescència, amb la tempesta habitual d’hormones i els dubtes existencials, tornem a ser tot sentiments dramàtics i extrems. Crec recordar que era esgotador.
Però aquesta emotivitat a flor de pell ha acabat per envair-nos sempre i a tota hora. Si ja no som compradors, sinó fans de les marques, tampoc som votants, sinó hooligans dels partits. Què dic dels partits? Això és massa avorrit per a la política actual. Som partidaris a mort dels líders, més o menys messiànics, que ens bombardegen amb propostes absurdes o extremes constantment, per no perdre la nostra atenció. No passa res, s’obliden així que es llança la següent. Això ens converteix, a més, en enemics declarats de la resta de productes polítics.
La reflexió, el debat, oposar arguments, dades o antecedents històrics és gairebé impossible. Aquesta emotivitat, molt ben embolicada amb banderes, siguin de països o de causes, és un dels motius que expliquen l’augment de l’ antipolítica que es repenja en el fanatisme per difondre mentides i mitges veritats. S’ha professionalitat, com ho demostra el taller nord-americà, ben greixat de donatius, que ha portat Trump a la presidència o assessora moviments similars a Europa. Antivacunes, negacionistes de la Covid-19 o fins i tot l’estranya baralla actual entre feministes tenen al darrere el mateix simple i cruel mecanisme amb què, a l’hora del pati, escollíem colla per jugar o martiritzàvem el més feble. Ens hem convertit en nadons aviciats, que no consenten que els contradiguin. Així no aprendrem mai a caminar.
17-VIII-20, Glòria Serra, lavanguardia