"El naufragi de l’estratègia judicial", Puigdemont/Comín/Ponsatí/Puig

16/08/2020 23:45Actualizado a17/08/2020 08:19

, 17-VIII-20, lavanguardia

El Tribunal Suprem no és l’autoritat judicial competent en la causa seguida contra els líders de l’independentisme que vam organitzar el referèndum d’autodeterminació l’octubre del 2017; una causa que ha comportat penes que sumen cent anys de presó. No és una opinió; tampoc ja no és només la tesi d’una de les parts en conflicte. És la decisió de la justícia belga quan s’ha pogut pronunciar sobre el cas del conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig. La belga, com l’alemanya o l’escocesa, és una jurisdicció en què els interessos polítics i les estratègies de l’Estat espanyol per decapitar, liquidar i criminalitzar l’independentisme no serveixen per a res. Aquesta és una de les raons per les quals vam decidir anar a l’exili. Per poder defensar els nostres drets i els drets dels catalans des d’una jurisdicció on hi hagués la garantia d’imparcialitat, d’independència i, per tant, de justícia que sabíem que no trobaríem a Espanya. Totes les evidències acumulades fins ara ens confirmen una cosa –que a Europa tindríem oportunitat de defensar els nostres drets i els dels catalans– i l’altra –que a Espanya això era impossible.

És probable que a molts la decisió belga els hagi agafat per sorpresa. Entenem les raons per les quals una part de la societat espanyola assisteix atònita als revessos judicials que es van acumulant fora de l’Estat. No s’ho explica. Li havien fet la promesa electoral de la nostra segura extradició. Des de l’inici de la repressió s’ha accentuat fins al paroxisme una constant que recorre dècades i règims polítics, i que té com a objectiu fonamental mantenir l’hegemonia narrativa en la conquesta de l’imaginari col·lectiu espanyol. Tot per tal d’impedir el més mínim risc d’empatia que qualsevol societat decent desenvoluparia envers les víctimes d’abusos tan flagrants, cosa que hauria representat una pressió insostenible a l’hora de mantenir l’estratègia de la negació i estigmatització del moviment independentista.

Vam anar a l’exili a desmuntar la farsa judicial construïda per liquidar un moviment legítim, democràtic i pacífic

Qualsevol persona que hagi volgut aproximar-se amb rigor a la feina que estàvem fent sabrà que ni hi ha lloc per a les sorpreses ni tampoc per a l’elusió de responsabilitats. La força narrativa que té l’Estat és enorme, i ha aconseguit col·locar en l’imaginari espanyol un seguit de falsedats que han fet fortuna. Sabíem que mai no les podríem doblegar a curt termini, perquè ni teníem les eines ni els altaveus per aconseguir-ho. Però, en canvi, sabíem que aquesta era una batalla que es podia guanyar en el mitjà i llarg termini. Les mentides tenen les cames molt curtes. I avui, i més després de l’esperpèntica desaparició de l’escena del rei Joan Carles I, les caretes comencen a caure.

Emilio Naranjo / EFEEmilio Naranjo / EFE (EFE)

Vam comparèixer davant la premsa poc després d’arribar a Brussel·les. Vam fer saber a la justícia belga els nostres domicilis i la disposició a comparèixer, cosa que vam fer al cap de pocs dies. Hem complert totes les condicions que ens han estat imposades, i cada vegada que l’Estat ha presentat una ordre europea de detenció la nostra decisió no ha estat buscar un país sense tractat d’extradició. Ni tan sols és cert que hàgim escapat de la justícia espanyola, ja que cada cop que hem afrontat una euroordre estàvem compareixent davant l’acció, precisament, de la justícia espanyola. És més: vam proposar de declarar per videoconferència... i ens ho van negar.

L’Estat hauria hagut d’aprofitar els dictàmens del grup de treball contra detencions arbitràries del Comitè de Drets Humans de l’ONU. Tenia una oportunitat fabulosa de corregir la deriva en què havia entrat d’ençà que el fiscal general de l’Estat va presentar la querella, en aquell infame document que portava com a títol Más dura será la caída . Podia haver fet com fan les democràcies liberals i com acaba de fer la justícia belga: reconèixer l’autoritat del Comitè de Drets Humans de l’ONU i actuar en conseqüència. Van preferir continuar obcecats per la venjança i el càstig exemplar. Van menystenir tots els consells que els han anat arribant i van ratificar la versió judicial del “¡A por ellos!”, aquest vergonyós mot d’ordre que s’ha instal·lat en els poders de l’Estat i sota el qual tot abús els està permès.

Arriba el temps de collir els fruits que hem anat sembrant durant gairebé tres anys mentre ens insultaven i denigraven fins i tot com a éssers humans. El nostre objectiu s’ha mantingut intacte, no ens hem doblegat. Vam anar a l’exili a preservar el Govern legítim, a preservar el mandat de l’1 d’octubre, a defensar els drets col·lectius i a defensar-nos de la persecució des de l’únic lloc on podíem fer-ho amb garanties. I a desmuntar la farsa judicial construïda només per liquidar un moviment legítim, d’ampli suport, democràtic, pacífic, interclassista, europeista.

Se’ns van vulnerar drets fonamentals des de l’inici del procés judicial, i conscientment. Això només pot acabar d’una única manera, i ho saben. Per això farien bé d’entendre que la sentència que afecta el conseller Lluís Puig és el preludi d’un efecte dòmino que només podran evitar si treuen de la via judicial, de la manera més ràpida i clara possible, el conflicte entre Catalunya i Espanya i el ressituen a la via política.