"El poder legislatiu i altres poders", Montserrat Nebrera

Montserrat Nebrera
Barcelona. Dijous, 13 d'agost de 2020. elnacional.cat 

S'ha produït aquests últims dies una polèmica relacionada amb certes resolucions adoptades pel Parlament de Catalunya i que només de forma parcial van ser autoritzades per a la seva publicació per part del secretari general de la cambra, Xavier Muro. El succés demostra fins a quin punt l'estat de dret com a forma d'organització política en la qual la separació de poders és un principi basilar, pot arribar a produir situacions esperpèntiques en proporció directa a la seva ortodòxia.

El president Quim Torra, és a dir, el cap visible del govern dins del poder executiu català, ha requerit el president de la cambra, és a dir, el cap visible del poder legislatiu català (a més de membre del partit amb el qual rivalitza a veure qui és més indepe) perquè sancioni l'esmentat funcionari, que és, per cert, el cap visible de l'administració pública que opera dins del Parlament. A l'embolic entre poders no li és aliè un cert corporativisme: el Consell de Personal del Parlament ha emès tot seguit un comunicat condemnant els atacs del president Torra i en solidaritat amb el secretari, de qui afirma que s'ha atingut a tota hora als principis de neutralitat i professionalitat que inspiren la funció pública, atès que a més havia estat advertit personalment pel Tribunal Constitucional que no havia de publicar resolucions del Parlament que continguessin declaracions prèviament prohibides per aquell alt tribunal. Com a colofó, la junta de lletrats del Parlament, que sembla tenir respecte de l'esmentada resolució parlamentària la mateixa opinió que el secretari, també ha emès una declaració posicionant-se a favor d'aquest.

Se li pot demanar de manera personal al secretari, com a funcionari, de carregar amb la responsabilitat de negar-se a acatar els dictats de la cambra que representa la sobirania popular?

Al final la pregunta que es pot fer-se és qui mana en un estat de dret. Està pensat perquè, en benefici de la llibertat de la ciutadania, no mani ningú de forma absoluta. Però a veure si el que succeirà és que no mani absolutament ningú. O que ho faci un funcionari, fent realitat no ja la frase atribuïda a Romanones, "faci vostè les lleis i deixi'm a mi els reglaments, sinó una cosa més inquietant "facin vostès les normes i deixin-me a mi els actes administratius".

Vull dir amb això que encara que comparteixi amb Xavier Muro, en altres temps col·lega a la Universitat Pompeu Fabra, jurista competent i cordialíssim company, la inadequada tessitura de la resolució parlamentària, ¿què serà de tot el sistema legislatiu si depèn del que decideixi el secretari del Parlament la publicació o no de les normes? Es tracta d'una potestat que pot actuar de legislador negatiu, com en ocasions s'ha dit del Tribunal Constitucional? O en altres paraules, ¿se li pot demanar de manera personal al secretari, com a funcionari, de carregar amb la responsabilitat de negar-se a acatar els dictats de la cambra que representa la sobirania popular? Potser en aquest cas, una àmplia majoria estigui d'acord amb el fet que el Parlament va resoldre sobre qüestions per a les quals no era competent. Però ho pot decidir amb plena executivitat un funcionari? No era aquesta la tasca del vigilant de la Constitució? O recorreran ara els diputats la resolució de Muro? Tot factible a l'enrevessat món de les normes, però genera perplexitat en el ciutadà corrent, aquest al que sí que sempre se li aplica la legislació vigent.