"La història fosca dels Borbons", Marc Pons

La història fosca dels Borbons (I)

Marc Pons
Barcelona. Diumenge, 28 de juny de 2020. 05:30
Actualitzat Dissabte, 11 de juliol de 2020. 21:25
Temps de lectura: 5 minuts

5ef79d5e68e06 image name

París, 15 de novembre de 1700. Lluís XIV de França coronava Felip V com a rei de les Espanyes. Sí, tal com sona. Amb un cop de força feien efectiu el dubtós testament de Carles II, el darrer Habsburg hispànic, i es proclamaven reis de mig món. Un curiós mapa de l’època, cartografiat a la cort de Versalles, revela l’autèntica ambició de Lluís XIV: crear una mena de Commonwealth borbònica (rotllo dinar familiar de Nadal), amb la presència de totes les figures del pessebre vivent. El caganer i el cunyat inclosos. Els Borbons es van expandir per mitja Europa. A París, a Nàpols i a Parma van ser destronats durant el segle XIX. Però en canvi, a Madrid es perpetuarien en el tron i es convertirien en relíquies d’una cultura intemporal que ha traspassat la barrera dels segles.

L'union de la France et de l'Espagne sous un même degré (1700), obra de Nolin. Font Cartoteca de CatalunyaL'union de la France et de l'Espagne sous un même degré (1700), obra de Nolin / Font: Cartoteca de Catalunya

La remota divisa borbònica: “París bé que val una missa

Per entendre com els Borbons assoleixen el poder, ens cal conèixer la vida i miracles d’Enric, el primer Borbó que posa les natges al tron de París (1589). Llavors, França estava governada per la caduca nissaga Valois; però usurpar el tron requeria una inversió formidable. En un seguit de guerres de saqueig, mal anomenades de religió (1562-1598), tots els llops de França es van llançar a una sanguinària cursa. I els Borbons s’hi van lliurar amb un entusiasme delirant: van amassar una gran fortuna robant, saquejant i assassinant milers de persones; i Enric, líder del partit protestant i senyor de la butxaca més plena de França- va ser coronat amb una frase que té la categoria de divisa: “Paris bien vaute una messe” (“M’importa una merda el que diguin de mi”).

El sospitós testament

Cent onze anys més tard, Lluís XIV feia ús i recurs de la divisa del seu avantpassat, i donava carta de legitimitat a un testament que, molt probablement, era més fals que una corda d’almasset. Segons les fonts historiogràfiques, Carles II -el darrer Habsburg hispànic- va signar el testament a favor de Felip de Borbó, va proclamar “me duele todo” i va expirar. Una curiosa i sospitosa seqüència de fets -més propera a un acudit poca-solta que a un afer d’estat- que les cancelleries europees no es van empassar, i que provocaria l’esclat de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Efectivament, Carles II era una autèntica desferra humana (sobretot en els darrers anys de la seva vida), i era impossible creure que el traç ferm de la signatura era obra d’aquell cadàver vivent.

Felip V

Felip V va arribar als seus nous dominis acompanyat per una sòrdida ombra de falsificació que el perseguiria sempre. I això explicaria l’odi malaltís que, sobretot durant el conflicte successori, va projectar contra catalans, valencians i mallorquins. Però, en canvi, els seus excessos a la cort han passat -naturalment, de forma deliberada- més desapercebuts. No obstant això, ningú nega que la casa de Felip V va ser un autèntic manicomi. I el que era pitjor: els escàndols l’havien convertit en la perplexa riota de totes les cancelleries d’Europa. A les acaballes de la Guerra de Successió, per exemple, mentre es decidida -al més alt nivell- concloure anticipadament el conflicte, la reina va proclamar que “llançaria els seus fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans”.

Coronació de Felip V. Font Musée de Versailles

Coronació de Felip V / Font: Musée de Versailles

Maria Gabriela

Gabriela de Savoia, la primera esposa de Felip V i la que amenaçava llançar els fills pel balcó, no va desmerèixer mai el rei. Tenien una relació obsessiva -una brutal addicció al sexe- que traspassava tots els límits. Si més no, deia ben poc de la seva cultura higienista. En ocasions Felip es vestia amb la roba bruta de Gabriela, i en altres "andaba desnudo ante extraños; se pasaba días enteros en la cama en medio de la mayor suciedad, hacía muecas y se mordía a sí mismo, cantaba y gritaba desaforadamente, y alguna vez pegó a la reina". Quan Gabriela va emmalaltir (oficialment de tuberculosi) i se li va omplir el cos de ganglis supurants, Felip s’hi va continuar allitant com un possés. I després del luctuós desenllaç, consta que va mantenir relacions sexuals amb el cadàver de la reina.

Lluís, l’hereu desitjat

Lluís, primogènit de Felip i Gabriela, va heretar les addiccions i les perversions dels pares; i molt abans de ser coronat ja s’havia convertit en un personatge habitual dels ambients més sòrdids de Madrid. Des dels tretze anys d’edat, era el millor client dels pitjors prostíbuls. Les festes desenfrenades de sexe i alcohol, precedides de les corredisses entre la guàrdia reial i l’hereu (en una sinistra rèplica del joc del gat i la rata), es convertirien en una escena habitual; que no eren tan sols el safareig popular de la Villa y Corte, sinó també l’acudit recurrent a les cancelleries europees. En aquell tragicòmic escenari  l’abdicació forçada de Felip (1724) en favor de Lluís només evidenciava que la fila que feia el rei era més calamitosa que el currículum que presentava el fill.

Felip V i Gabriela de Savoia. Font Wikimedia Commons

Felip V i Gabriela de Savoia / Font: Wikimedia Commons

Lluís i Lluïsa

Lluís I va morir prematurament als 17 anys (1724), set mesos després de ser coronat. Oficialment va morir de verola; i, extraoficialment, d’una infecció per unes venèries. Però, durant aquells pocs mesos, no va desentonar en absolut amb la cultura dissoluta i estrambòtica que havien importat els Borbons. Algú el va descriure com Fogoso como su madre, lascivo como su padre, caliente como su madrastra y masturbador como su pederasta”.  Durant la seva efímera etapa de govern, va conservar els seus costums de joventut. Però la revelació definitiva seria la seva esposa. La seva cosina Lluïsa d’Orleans -neta, també, de Lluís XIV- va protagonitzar monumentals escàndols que deixaven Felip V -el sogre- com un nen de bolquers.

Lluís I i Lluïsa d'Orleans. Font Wikimedia Commons

Lluís i Lluïsa d'Orleans / Font: Wikimedia Commons

Lluïsa, la borratxa

Efectivament, els testos s’assemblen a les olles, si no és pel mig es per les vores. Maria Lluïsa, Borbó de cap a peus, es va revelar com un compendi de virtuts: borratxa fins a l’extenuació, blasfema sense aturador, supèrbia detestable, i adúltera compulsiva. La prematura mort de Lluís -el seu marit i protector- va precipitar la seva ruïna; i Felip V -reveladorament sense recanvis possibles a la família i una altra vegada al tron- i Isabel Farnese -la segona esposa del Borbó-, la van facturar a París amb ports pagats. Lluïsa va tenir una curta estada a Madrid, però tan intensa que la seva empremta quedaria marcada pels segles dels segles a les cortines de palau. En canvi, les restes dels excrements, asseguren que les van netejar.

Imatge principal: La família de Felip V / Font: Wikimedia Commons

-------------------------------------------------------------------------------------

La història fosca dels Borbons (II)

Marc Pons
Foto: Wikimedia Commons
Barcelona. Diumenge, 5 de juliol de 2020. 05:30
Actualitzat Diumenge, 5 de juliol de 2020. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts

La familia de Lluis Borbó Farnese (1784), obra de Francisco de Goya, Font Wikimedia Commons

Madrid, 9 de juliol de 1746. Ferran VI —l’únic fill que va sobreviure a Felip V i Maria Lluïsa Gabriela—, era coronat després de l’inacabable regnat del seu pare (1700-1746) i del parèntesi del seu germà gran Lluís (1724). Ferran VI —si s’exclou Lluís— és, molt probablement, el monarca més desconegut de la dinastia borbònica hispànica. Però, en canvi, el seu regnat (1746-1759) quedaria marcat per una brutal tragèdia: “la Gran Redada” (1749), la detenció, deportació, i concentració de todos los gitanos del reyno”. Un operatiu oportunament maquillat per la maquinària borbònica amb els perjudicis racials més abominables: estigmes atàvics del gitano desarrelat, delinqüent i heretge, responsable de l'estat d'inseguretat que enllordava l'Espanya pretesament ordenada —a sang i foc, naturalment— dels Borbons.

“La Gran Redada”

Efectivament, aquell operatiu responia a l’ambició de ressuscitar el domini dels mars que l’imperi hispànic havia perdut durant el segle anterior. Però les decrèpites arques de la corona no es podien permetre el somni humit de Ferran VI. I en aquell moment el fill de Felip V, amb la inestimable col·laboració del bisbe Gaspar Vázquez Tablada (president del Consejo de Castilla, l’equivalent al govern d’Espanya), i de Zenón de Somodevilla, marqués de l'Ensenada i ministre de la Guerra, va idear un pla per a convertir la comunitat gitana hispànica en mà d’obra esclava destinada a les grans drassanes militars dels dominis borbònics peninsulars. Amb el propòsit finalista d’exterminar la població romaní. Les fonts relaten que, tan sols la deportació, va ser una tragèdia només comparable a l’expulsió dels jueus (1492) o a la dels moriscos (1609).

Els camps de concentració de Ferran VI

Aquest horrible episodi ha estat deliberadament ocultat per la historiografia espanyola. La investigació d’aquest fenomen és pràcticament inexistent. I no cal dir-ho, la difusió i el coneixement general, fins i tot, entre la comunitat gitana actual. Però, malgrat tot, sabem que Ferran VI va dissenyar un operatiu que hauria entusiasmat Heinrich Himmler i Ernst Baader, els principals ideòlegs del Endlösung der Judenfrage (la Solució Final al problema jueu, 1941). El 30 de juliol de 1749, al capvespre, l’exèrcit espanyol bloquejava discretament les entrades i sortides dels barris gitanos de totes les grans ciutats dels dominis borbònics. I a la mitja nit, de forma sincronitzada, entrava per sorpresa i de forma violenta, i es lliuraven al desnonament, detenció i deportació de la població romaní. Resultat: 50.000 persones desplaçades.

Ordre de detenció, deportació i empresonament dels gitanos, signada per Ferran VI. Font ViquipediaOrdre de detenció, deportació i empresonament dels gitanos, signada per Ferran VI / Font: Viquipèdia

Ferran VI, el nuvi de la mort?

Aquell pla no va tenir l’èxit que Ferran VI esperava. La inanició, les malalties, els maltractaments i els assassinats van minvar considerablement aquell col·lectiu esclavitzat. Fins a l’extrem que, finalment, va abandonar el seu projecte amb una desídia només inversament comparable a l’entusiasme que havia manifestat a l’inici de l’operatiu. Resultat: 12.000 morts. Ferran VI, desenganyat, es va lliurar a l’activitat de la caça i de la música (aficions que, de ser coetanis, hauria pogut compartir amb Adolf Hitler). Fins i tot, el final de Ferran VI admet certa comparació amb la del Führer nazi. Es va recloure i morir al seu búnquer particular (al castell de Villaviciosa de Odón); no sense revelar el seu autèntic perfil. El seu germanastre Lluís (fill de la segona esposa de Felip V) escriuria que juega a fingir que está muerto o, envuelto en una sábana, a que es un fantasma, y tiene unos impulsos muy grandes de morder a todo el mundo”.

L’interregne de la Farnese

Mort Ferran VI, la madastra Farnese va tenir el seu minut de glòria. Si bé és cert que Ferran VI no havia tingut descendència —ni masculina, ni femenina— (com, curiosament, li havia passat també a Hitler), i que havia estat el darrer supervivent de la parella formada per Felip V i la seva primera esposa; la investigació historiogràfica revela, de nou, l’existència d’un testament de sospitosa autoria que conduïa Carles III (primogènit de Felip V i la Farnese) al tron de Madrid. En aquells moments (1759), Carles III era rei de Nàpols i de Sicília (imposat per les armes hispàniques el 1735), i el sospitós i misteriós testament de Ferran VI va resultar un regal enverinat. Com havia passat amb el testament del darrer Habsburg a favor del primer Borbó, el minut de glòria —l’avarícia irrefrenable— de la Farnese va estar a punt de precipitar una segona guerra de Successió.

Ferran VI, Felip V i Isabel Farnese (1743), obra de Michel Van Loo. Font Wikimedia Commons

Ferran VI, Felip V i Isabel Farnese (1743), obra de Michel Van Loo / Font: Wikimedia Commons

Carles III i Ferran I

Carles III ho va solucionar per la via ràpida. Va abandonar Nàpols com qui porta un coet al cul, i va cedir el tron de les Dues Sicílies al seu segon fill, que seria coronat com a Ferran I. A l’hereu —més endavant Carles IV d’Espanya— se’l va endur a Madrid. Aquest personatge, Ferran I, mereix un capítol a banda. Va governar les Dues Sicílies per espai de seixanta-sis anys (1759-1825), temps durant el qual va convertir la cort de Nàpols en alguna cosa similar al Café de la Cooperativa de Corleone. Mai en la història, la Màfia napolitana, la Cosa Nostra siciliana, i la N’Draghetta calabresa havien estat tan a prop del poder polític. Ferran I, en un sospitós intent d'apropar el poder i les classes populars, va remodelar totalment el consell de ministres: va substituir la vella aristocràcia napolitana pels capodifamiglia del crim organitzat.

Abdicació de Carles III (1759), obra de Antonio Joli. Carles III lliura la corona de Nàpols a Ferran I. Font Museo del PradoAbdicació de Carles III (1759), obra de Antonio Joli. Carles III lliura la corona de Nàpols a Ferran I / Font: Museo del Prado

“Il carcirieri di Nàpoli”

Finalment es revelaria que l’invent de Ferran I només tenia el propòsit de beneficiar la corona. La prova és que la contestació popular a la permanent crisi i empobriment del país va assolir un punt que ni els trabucs de la màfia podien aturar. En aquell moment Ferran I es va convertir en “Il carcirieri di Napoli” (el carceller de Nàpols): el promotor de l’aparell penitenciari més sinistre de la península italiana. Una de les seves “joies”, que actualment encara resta dempeus, seria la presó de Santo Stéfano, construïda sobre un illot desèrtic a 60 milles de Nàpols. Aquest penal tindria una llarga i sinistra història que el sobreviuria: va ser la presó de màxima seguretat del règim feixista de Mussolini (1922-1945). Precisament tres interns de Santo Stefano (Spinelli, Rossi i Colorni, 1941) serien els redactors del Manifesto de Vertotene (el claustre matern de la Unió Europea).

Ferran VI i el marqués de la Ensenada. Font ViquipediaFerran VI i el marquès de l'Ensenada / Font: Viquipèdia

“El mejor alcalde de Madrid”

Quan Carles III, anomenat popularment “el mejor alcalde de Madrid” va posar els peus a la Villa y Corte i li van explicar la idea que tenia el seu germanastre dels gitanos, va ordenar passar pàgina “discretamente para no mancillar el buen nombre de mi hermano el rey Fernando”. El sentit de la justícia i la voluntat de la reparació, pel forat del wàter. Ara bé, si hi ha una cosa que dibuixa amb claredat meridiana la ideologia del “rey ilustrado” Carles III és que seria el campió de la persecució i genocidi de la llengua catalana. No tan sols seria el primer a dictar lleis contra l’ensenyament bàsic en català (1768), sinó que també imposaria l’obligació de redactar els llibres de comptabilitat en castellà. Probablement, en la seva ridícula ment il·lustrada, devia imaginar que els catalans escrivien les xifres d’una forma maliciosament subversiva, sediciosa i colpista. 

---------------------------------------------------------------

La història fosca dels Borbons (III)

Marc Pons
Barcelona. Diumenge, 12 de juliol de 2020. 05:30
Actualitzat Diumenge, 12 de juliol de 2020. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts

Ferran VII i Maria Cristina de Borbó (1830), obra de Luis Cruz Diaz. Font Museo de Bellas Artes de Asturias

Baiona (País Basc francès), 7 de maig de 1808. El rei Ferran VII —el sisè Borbó hispànic— es venia la Corona espanyola a Napoleó Bonaparte. Sí, tal com sona. En una operació negociada i pactada amb plena satisfacció de les dues parts, el Bonaparte es convertia en el nou i legítim propietari del regne d’Espanya. Napoleó (és a dir, l’Imperi Francès) es comprometia a pagar al Borbó una pensió vitalícia de quatre milions de rals anuals (l’equivalent a dos-cents milions d’euros), a adjudicar-li la corona del regne d’Etrúria (un estat fictici a la península italiana, dibuixat a les taules de la cancelleria de París) i a arranjar-li un matrimoni amb alguna princesa europea.

Ferran VII (1831), obra de Luis de la Cruz. Font Ajuntament de Sevilla

Ferran VII (1831), obra de Luis de la Cruz / Font: Ajuntament de Sevilla

Es digui el que es digui, Ferran VII és el veritable protagonista d’aquella història. El recorregut des que posa les natges al tron de Madrid fins que li ven la corona a Napoleó és un sospitós rosari de fets que il·lustren la seva figura i desemmascaren els seus propòsits. Vuit setmanes abans havia liderat un cop d’estat —l’anomenat Motín de Aranjuez (19 de març de 1808)—, que s’havia saldat amb el destronament i exili del seu pare Carles IV, i que havia conduït les seves reials natges al tron. També, es digui el que es digui (que aquell motí tenia l’únic propòsit de fer caure el corrupte ministre Godoy), el que és més que evident és que el cop d’estat és la maniobra que precedeix l’operació de venda.

Tan evident és que la correspondència que, durant anys (1808-1814), Ferran li va adreçar a Napoleó, era la versió il·lustrada del Manual del Llepaculs. En aquelles ridícules missives Ferran felicitava efusivament Napoleó per les seves incontestables victòries militars a Europa (les massacres napoleòniques de Girona, Tarragona i Saragossa, per exemple, també) i no s’estava de recordar-li els pactes subscrits. Ferran era a Valençay (País del Loira-França), pendent de cobrar el regne etrusc i la princesa desconeguda, i la historiografia francesa revela que Napoleó —que el menyspreava profundament— no les contestava, però les llegia en veu alta a la cancelleria per a diversió i riota general.

Napoleó Bonaparte (1812), obra de Jean Louis David. Font Musée des Tulleries

Napoleó Bonaparte (1812), obra de Jean Louis David / Font: Musée des Tuileries

Un dels pactes més sorprenents de l’operació de Baiona és el que feia referència al compromís de buscar una esposa a Ferran. Sorprèn que un rei fictici d’un estat satèl·lit, però amb una generosa pensió, no aconseguís una parella de la seva condició social. Però el misteri es desvela quan sabem que Ferran VII tenia un greu problema físic, que era el terror de les princeses europees i la riota de les cancelleries continentals. Ferran no va ser rebatejat com el “rey falón” pel seu fal·lus, sinó perquè en castellà volia dir traïdor. Però, coincidentment, patia macrogenitosomia; una malaltia que havia convertit el seu penis en alguna cosa similar a un dóner kebab girant al voltant del foc.

Tant les fonts franceses com les espanyoles coincideixen que aquest problema explicaria la seva personalitat i la seva política. La investigació francesa posa de relleu que Napoleó li va explicar al seu ministre Talleyrand sobre Ferran VII: “És indiferent a tot, molt material, és un golafre i no té ni idea de res, és molt estúpid i molt mesquí”. I la investigació espanyola revela: “Su campechanía, junto con su vulgaridad (utilitzava un llenguatge propi de tavernes i de prostíbuls) y su capacidad para el disimulo le permitió mostrarse como un rey próximo a sus súbditos, incluso amable”, però sovint “se escudaba en el silencio, uno de sus habituales recursos ante situaciones adversas”.

Les mal anomenades Abdicacions de Baiona (1808). Font Red Digital de Colecciones. Ministerio de Cultura de España

Les mal anomenades Abdicacions de Baiona (1808) / Font: Red Digital de Colecciones

Derrotat Napoleó (1814), no li va quedar cap més remei que renunciar a la seva jubilació anticipada. A partir d’aquell moment Ferran VII i el seu penis es van manifestar en tota la seva dimensió: va restaurar la Inquisició (abolida pels Bonaparte), va imposar un règim polític de terror, i es va lliurar a la persecució i extermini de tot allò que feia olor de cultura i de progrés. Malgrat que, com a bon rei d’Espanya, va ser un gran aficionat a la tauromàquia (que alguns van celebrar per justificar l’espanyolitat del “falón”), els historiadors espanyols del XIX el descriuen com un “cobarde, vengativo, despiadado, ingrato, desleal, mentiroso, mujeriego, soez y chabacano”. Una joia, vaja.

Ferran VII i la seva quarta esposa —i neboda— Maria Cristina de Borbó (l'única que va sobreviure a les envestides del rei) transcendirien com els arquitectes i màxims beneficiaris del bolsillo secreto, un fons reservat amb càrrec a l’erari públic que era l’instrument d’enriquiment de la reial parella i de la camarilla de Palacio (un contuberni de polítics, militars i financers que orbitaven al voltant del tron). Naturalment, aquell bolsillo secreto no era el primer ni seria el darrer, però la filtració de la seva existència (mai va constar en la comptabilitat oficial del Regne d'Espanya) va provocar un monumental daltabaix que, per fi, explicava la implicació de Maria Cristina de Borbó en tots els grans negocis (nets i bruts) de l’Espanya del segle XIX.

Afusellament de les víctimes del regim de terror de Ferran VII. (Fusilamiento de Torrijos, 1888, obra de Antoni Gisbert). Font Museo del Prado

Afusellament de les víctimes del règim de terror de Ferran VII. (Fusilamiento de Torrijos, 1888, obra d'Antoni Gisbert) / Font: Museo del Prado

L’any 1833 Ferran i el seu penis traspassaven a millor vida. En aquell moment, la jove vídua i regent Maria Cristina de Borbó iniciaria en solitari una espectacular carrera que la convertiria en la campiona de la corrupció. Conclosa la primera guerra carlina (1840), el general liberal Espartero —el gran vencedor d’aquell conflicte i, posteriorment, el carnisser que bombardejaria Barcelona— va ordenar investigar el bolsillo secreto. Martín de los Heros —el comptable d’Espartero— va estimar que contenia 78 milions de rals (l’equivalent a 3.900 milions d’euros). Però, malgrat les necessitats financeres de l’Estat, Espartero renunciaria a expropiar-lo per por a dinamitar el nou règim liberal de 1840.

El monumental saldo del bolsillo secreto era el resultat de la deixa de Ferran VII a la seva esposa i a les seves dues filles (la futura reina Isabel II i la infanta Lluïsa) engreixat amb els particulars negocis de la família reial. Durant mig segle, la reina-mare i la camarilla de Palacio —des de la seva atalaia de poder i amb el capital del bolsillo— es van autoadjudicar quasi tots els grans negocis (nets i bruts) que es van fer a Espanya durant bona part del segle XIX. L’escandalosa manipulació d’algunes d’aquelles concessions —a través de testaferros i de societats fantasma— popularitzaria la cita “no hay negocio en el que la reina-madre no tenga intereses”.

Maria Cristina de Borbó (circa 1870). Font La Ilustración Española y Americana

Maria Cristina de Borbó (circa 1870) / Font: La Ilustración Española y Americana

A la metròpoli i a les colònies (a les escasses colònies que li restaven al “Imperio donde nunca se pone el sol”). Maria Cristina de Borbó, la regent de la corrupció, va ser expulsada d’Espanya (1854) quan es va filtrar que, amb el general Narváez (figura senyera dels liberals espanyols) i amb el seu segon marit Agustín Muñoz, dirigia una trama il·legal de comerç d’esclaus.

 

Imatge principal: Ferran VII i Maria Cristina de Borbó (1830), obra de Luis Cruz Díaz / Font: Museo de Bellas Artes de Asturias