la partitocràcia pròpia, el pitjor enemic de l’independentisme

La desunió d’avui al Congrés té pinta de gota que fa vessar el got de la paciència inacabable de molts votants d'aquest país. Per què passa això? Ahir Llach va provar de contestar-ho

ANTONI BASSAS Periodista

Vam dir aquí l'11 de juny que a Laura Borràs la va començar a investigar la justícia ordinària quan, com a diputada, li corresponia fer-ho al TSJC. Que els Mossos van tancar la investigació sense veure-hi indicis de delicte, i que aleshores la jutge ho va passar a la Guàrdia Civil, que ràpidament hi va veure 4 delictes.

I la diferència entre que el fraccionament de contractes que va fer Laura Borràs sigui una falta administrativa o sigui un delicte són fins a 15 anys de presó que li poden demanar.

Amb una instrucció irregular que, malgrat tot, tira en davant. Amb uns informes policials que parlen de la " conocida independentista", i el Tribunal Suprem que acaba d'enviar a la presó per sedició nou líders socials i polítics, ¿algú creu que Laura Borràs tindrà un judici just?

És per això que avui, el fet que Esquerra i la CUP no votin en contra del suplicatori de Laura Borràs és un cop contra el sentit comú  de la gent que ha sortit al carrer massivament aquests anys sense preguntar-se a quin partit vota el manifestant del costat, gent que veu el que és evident: per dir-ho en termes jurídics, el Suprem està massa contaminat per jutjar amb imparcialitat un cas que hauria de ser refet de cap i de nou. Gent que veu que Laura Borràs té capacitat d'arrossegar i pensa que a Esquerra i la CUP ja li va bé que el Suprem acabi amb la carrera política d'una probable adversària a les eleccions al Parlament que hi haurà, probablement, abans que acabi aquest any.

 

L'independentisme afronta dividit el suplicatori de Borràs

I això és profundament decebedor, perquè les raons per votar a favor de la independència es mantenen, però que es mantinguin els incentius per fer-ho a través dels tres partits (Junts, Esquerra i la CUP) és més discutible: han anat desunits fins i tot amb presos i exiliats i, en el cas de JxCat, la desunió amenaça el mateix espai polític, que continua sense aclarir-se.

La desunió d'avui al Congrés té pinta de gota que fa vessar el got de la paciència inacabable de molts votants d'aquest país. Per què passa això?

Ahir Lluís Llach va provar de contestar aquesta pregunta. Va dir en tres piulades: "Dels dos anys d'experiència com a diputat de JxSí al Parlament de Catalunya m'ha quedat la visió de com els partits, però sobretot les seves elits, acaben conformant una bombolla en la qual viuen, de parets aparentment fràgils que a poc a poc es converteixen en masses piramidals que els ofeguen i separen de la societat i, a vegades, dels mateixos militants. Quan s'és a dins, les histèries i complicitats (sovint més còmplices que racionals) provoquen unes certeses particulars que distorsionen anàlisis i decisions. Però amb la bombolla se senten protegits. A vegades d'aquests fenòmens se'n diu partitocràcia, però en realitat només és ceguesa. Les aparentment fràgils parets de la bombolla no els deixen veure on són ni com són als ulls dels altres. Trencar les parets és difícil, vol coratge, molta capacitat d'autocrítica i honestedat. Sort".

--------------------------------------------

I en això estem: demà es constitueix un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb independentistes com Marta Pascal, Carles Campuzano o JordiXuclà, “indepdendentistes sense pressa”, podríem dir-ne, que s’emmirallen en el Partit Nacionalista Basc. I d’aquí ve el nom, que no fa gaire pels temps que corren, perquè a Europa i al món el nacionalisme és una forma de violència latent o de xenofòbia. I, posat al mercat de la política espanyola, a part de ser una còpia del PNB, supedita el marc mental a Espanya, perquè amb aquest nom el nacionalista ets tu, quan el PSOE i el PP, per dir els dos grans partits d’estat, són l’apoteosi del nacionalisme. Hem vist com ha protegit el rei amb la corrupció del pare i a Felipe González amb el terrorisme d’estat. Ja l’any 1974, quan Pujol va fundar el seu partit, no li va voler posar Partit Nacionalista de Catalunya sinó Convergència, és a dir, punt de trobada.

 

Marta Pascal optarà a liderar el Partit Nacionalista de Catalunya

Però bé, el PNC naixerà demà amb la idea de buscar el vot de centre, liberal, el que està contra l'impost de successions i a favor de protegir l’escola concertada, per posar dos exemples, pactista i no unilateral. I ja veurem si podrà fer camí amb grups com els que propugnen Ramon Espadaler o Albert Batlle.