"La nova anormalitat", Agustí Colomines

Tothom sap que la legislatura està acabada. El problema és saber quin dia el president Quim Torra es decidirà a prémer el botó per posar en marxa oficialment la campanya electoral. No és un bon moment per anar a eleccions, però l’ambient polític està tan degradat, el Govern funciona tan malament, i la desunió entre els dos partits de la coalició governamental és tan nociva, que l’única sortida és aquesta. Tots els grups van prenent posicions i això encara fa més difícil la governabilitat posterior al llarg i perjudicial —en termes humans i econòmics— confinament. Com més va més clar és que l’aposta d’ERC per lligar-se de mans i peus al govern de Pedro Sánchez, que ja és més del PSOE de tota la vida que d’Unides Podem, no funciona. Res del que ERC va pactar amb el PSOE per a la investidura no s’ha complert. Al contrari, un Pedro Sánchez equilibrista, ajudat pels advocats de l’estat que dominen Cs, s’allunya del possible diàleg amb Catalunya. ERC no ho reconeixerà, com tampoc Pujol no reconeixia que sovint li prenien el pèl, però el compte de resultats és el que és. L’estat d’alarma reiterat ha destrossat la idea d’autogovern, fins i tot de l’autogovern basc, per molts diners que tinguin, i sembla ser que el PSOE no té cap intenció de fer marxa enrere.

Amb un panorama com aquest cal decidir com continuar la lluita per la independència. El moviment del 15-M proclamava que es podien canviar les coses. Des del carrer no van aconseguir-ho. Des de les institucions, ja s’ha vist que tampoc no aconseguirien canviar res —el cas de Madrid i Barcelona són els exponents més clars d’aquesta impotència—, sobretot perquè l’anomenada, encara que ara ningú l’anomeni així, “revolució dels somriures” va portar aquest món a alinear-se, de vegades amb més contundència que l’espanyolisme extrem, amb el règim del 78. El 15-M volia eliminar aquest règim i a la fi el partit que en va sorgir és ara, des de la taula del consell de ministres, un dels puntals per tapar les vergonyes d’aquell règim, per bé que se’n desmarquin de tant en tant a les Corts. ERC pot acabar com Unides Podem i seguir proclamant que “sí se puede” —en el seu cas el crit serà “independència, independència”— i que res no canviï, llevat del partit titular de la Generalitat de Catalunya. Per al partit i per a tots els vividors del sottogoverno serà una mina, per al país una fase més de les moltes que ja hem viscut dominada pels venedors de fum. Manipuladors d’emocions.

Com que entre tots s’han carregat la legislatura i la pandèmia ha acabat d’ensorrar-la, les eleccions han de servir per dirimir democràticament qui té més suports, si els rupturistes o els conformistes

L’estratègia d’ERC és legítima. No ho poso pas en dubte fins i tot avui, dia de la votació del suplicatori contra Laura Borràs, quan la decisió ha estat agònica i motiu d’una agra polèmica. ERC ha demostrat que li cal madurar molt per arribar a emular els líders parlamentaris del pujolisme i, no cal dir, el PSOE actual, que ha tancat files per protegir Felipe González, la monarquia i el que faci falta abans que posar en crisi el règim. Si vols ser una peça del decadent règim del 78 t’has de comportar com es comportaria Enric Juliana si fos parlamentari: passar-ho tot per alt i “rectificar”, com ja reclamava el 2006 en un llibre col·lectiu, d’infausta memòria, i que es titulava, precisament, La Rectificació. En el context de la reforma de l’Estatut promoguda per Pasqual Maragall —l’Estatut que ara enyoren i que ofereixen com a solució per acabar amb els independentistes—, les crítiques eren les mateixes d’ara i condicionaven el destí de Catalunya al destí d’Espanya. Llavors l’ase dels cops era l’ERC de Carod-Rovira, causant del Dragon Khan i del “populisme rampant” que detectaven en la política catalana, avui els dards es dirigeixen contra Puigdemont perquè representa la ruptura que no volen i escriuen desesperadament a favor de l’ERC d’Aragonès perquè creuen que ho farà possible. Llavors defensaven que catalanisme polític cada vegada estava més allunyat del conjunt de la societat, ara és l’independentisme el que ho està, d’allunyat, i defensen —cal tenir fetge!— recuperar el catalanisme que criticaven. Hi ha gent per a la qual sempre serà més important evitar que a Madrid governi la dreta que no pas que Catalunya se separi d’Espanya i, per tant, així evitar caure en mans del PP i de Vox que, no ho dubtin, a mi també em molestaria. En una Catalunya independent l’extrema dreta seria, en termes parlamentaris, realment una anècdota i Ciutadans no existiria.

La nova normalitat és tornar a la vella anormalitat, segons sembla. Com que entre tots s’han carregat la legislatura i la pandèmia ha acabat d’ensorrar-la, les eleccions han de servir per dirimir democràticament qui té més suports. Si els rupturistes o els conformistes. És probable que això trasbalsi els partits o coalicions avui amb representació parlamentària, perquè les disputes —disfressades de lluita pel poder orgànic— dibuixen discrepàncies més profundes. En la reordenació de l’espai de Junts per Catalunya la controvèrsia és aquesta i és molt probable que la solució passi per promoure un procés constituent d’un centreesquerra independentista i rupturista en el qual hi participi qui vulgui participar-hi, individualment. Si aquesta fos l’opció, primer caldria que Puigdemont es decidís a sortir de l’ombra per fer el que cal fer. Li ho deu a la bona gent que va confiar en ell i no l’ha abandonat mai des del 2017. Cal que es posi al capdavant de l’operació i que acabi amb els intermediaris. Les eleccions són a tocar i no es pot perdre el temps.

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 25 de juny de 2020, elnacional.cat