"Què fem amb Espanya? Marxem o la reparem?", Jordi Barbeta
Esquerra Republicana reivindica amb orgull el seu paper de suport al Govern de Pedro Sánchez. Els exconvergents que han fundat el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) volen recuperar l’estratègia pactista del pujolisme a Espanya. I quadres procedents de la CUP participen a Sobiranies en un punt de trobada amb Comuns/Podemos, ICV i republicans diversos. La qüestió és: Què fem amb Espanya? Marxem o ens quedem a reparar-la?
M’han interessat molt especialment unes declaracions a Vilaweb de Quim Arrufat, exdiputat de la CUP ara a Sobiranies: “S’hauria de conèixer molt millor l’Estat per dins. Les orelles i ulls que hi teníem a institucions clau com l’Exèrcit, Hisenda, o la Judicatura, on són ara? On són els Carles Viver i Pi-Sunyer d’ara? Hem tingut baixes. Això s’ha de suplir”. Recordo que aquesta idea sobre la necessitat de penetrar als llocs de poder de l’Estat també la tenia Pujol. Lamentava la manca de funcionaris catalans d’alt nivell sobretot a les forces armades, a la judicatura i al cos diplomàtic.
Admet Cambó en les seves memòries que quan Niceto Alcalá Zamora li va dir que “no podia ser a la vegada Bolívar de Catalunya i Bismark d’Espanya” va rebre “una estocada personal de gran efecte... que en el fons expressava una gran veritat”. El líder galleguista Xosé Manuel Beiras em deia en una entrevista de fa uns anys que la diferència entre els nacionalismes gallec i basc i el català era que els primers entenien la política espanyola com quelcom aliè i en tot cas instrumental, mentre que pels catalanistes la intervenció en política espanyola era quelcom consuetudinari.
Les iniciatives d’ERC, del PNC i de Sobiranies tenen recorregut sempre que sàpiguen convèncer els catalans que seran útils a Catalunya i a Madrid, però només seran útils a Madrid si poden intervenir amb totes les conseqüències i per això han de renunciar sincerament a la independència
Efectivament, des de Pi-Margall, tots els líders catalans que defensaven l’autogovern de Catalunya han intentat a més intervenir en els destins d’Espanya com si es tractés de quelcom propi. De fet, els catalans han votat sistemàticament a les forces que més podien influir en la governança espanyola. Primer la Lliga i ERC. Després de Franco amb el PSC de Narcís Serra. CiU va tenir els millors resultats quan Roca va liderar el Partido Reformista Democrático per a tota Espanya i, després, amb Duran Lleida quan els socialistes es van ensorrar. I ara a Catalunya guanya les eleccions generals el partit més ben disposat a col·laborar amb el Govern d’Espanya com és Esquerra Republicana.
Tanmateix, hi ha hagut un canvi de paradigma. La reacció catalana a una nova ofensiva de la dreta espanyola, que necessitava el conflicte amb Catalunya, ha provocat la metamorfosi del catalanisme majoritari en independentisme. Té la seva lògica atesa la involució, la repressió i la regressió democràtica. Ara bé, ser independentista no inhabilita però deslegitima per comprometre’s lleialment amb els destins d’Espanya. No es pot ser Bolívar de Catalunya i al mateix temps Bismark d’Espanya.
Observi’s com el principal atac al Govern de Pedro Sánchez, de la seva oposició externa i interna és a compte dels acords amb Esquerra Republicana, i també té la seva lògica. Cal ser objectius. Com vol tirar endavant el país amb gent que se’n vol anar? Recordo que van interpel·lar Leopoldo Calvo-Sotelo que, després del 23-F, va ser investit president del Govern espanyol amb els vots de Convergència i Unió. I Calvo-Sotelo va justificar el pacte amb Pujol i Roca argumentant que CiU aspirava a tenir tot l’autogovern possible... “tret de la independència”. Era la manera de dir que l’acord era completament legítim.
Així doncs, les iniciatives d’ERC, del PNC i de Sobiranies tenen recorregut sempre que sàpiguen convèncer els catalans que seran útils a Catalunya i a Madrid, però només seran útils a Madrid si poden intervenir-hi amb totes les conseqüències i per això, necessàriament, han de renunciar sincerament a la independència, perquè si no sempre seran considerats intrusos i amb raó. La qual cosa no s’ha de confondre amb una capitulació, sinó que ha de ser una iniciativa seductora per canviar Espanya. Hi ha mercat per això a Catalunya i a Espanya, tenint en compte que el sistema corrupte de la coalició felipista Borbón-González fa aigües pertot arreu. Cal no oblidar que les repúbliques espanyoles van començar a Catalunya. La pandèmia ha ajornat moltes qüestions pendents, monarquia inclosa, que tornaran plantejar-se a la tardor més calenta de les que hem viscut fins ara, i serà llavors quan els catalans hauran de decidir entre marxar o quedar-se, però exigint, sisplau, als seus representants que no els tornin a enganyar sobre els seus veritables objectius. No els ha de fer vergonya, tots els objectius són legítims.
Barcelona. Diumenge, 14 de juny de 2020
-------------------------------------------------------------------------------
M’ha sorprès gratament la quantitat de lectors que afortunadament em segueixen i que em tracten gairebé de botifler pel fet de constatar que ha existit i existeix com opció política la possibilitat de “reparar” o reformar Espanya amb una proporció molt considerable de partidaris. Així que torno a insistir en el tema. No sé si és possible “reparar Espanya” o reformar-la des de Catalunya estant, però hi ha prou dades que demostren que és el que vol una part considerable dels catalans. Efectivament, tots els intents, des de Cambó a Miquel Roca, han fracassat, ara, el que és segur és que mai la independència de Catalunya serà el premi per bon comportament que rebran les forces polítiques que hagin contribuït a l’estabilitat dels Governs espanyols. Tampoc crec que sigui possible reparar o reformar Espanya amb la bandera de l’independentisme català. Això crec que no és una opinió sinó una evidència que té bastant a veure amb el principi de realitat.
Sí que opino que fer política a Espanya des de Catalunya ha donat alguna vegada bons resultats —les dues repúbliques, els Jocs Olímpics del 92, el pacte del Majestic...— que mai s’haurien produït si els seus promotors catalans ho haguessin plantejat des de l’independentisme. Pretendre participar en la política espanyola en defensa de la independència de Catalunya, a més de contradictori, planteja diversos problemes. Un partit independentista sempre jugarà a les Corts en desavantatge, perquè mai serà reconegut com un interlocutor de fiar legítimament espanyol i quan governi a Catalunya la relació amb l’Estat serà sempre de total desconfiança. Ras i curt, ser independentista català a Espanya només porta desavantatges. Ergo, per fer política a Espanya i governar una comunitat autònoma és millor oblidar la independència i exercir d’espanyol amb tots els ets i uts. Si, com sostenen alguns, el procés sobiranista ha estat un fracàs i una derrota que s’ha d’admetre i que cal tornar a la vella normalitat per sortir de l’atzucac, el més efectiu seria renunciar solemnement a la independència i exigir veu i vot a l’associació de propietaris de l’Estat en tant que soci fundador. Té tota la raó, doncs, l’excupaire Arrufat quan fa una crida a penetrar a les institucions de l’Estat. Calen més catalans a l’exèrcit, a la policia i a la judicatura espanyola.
Tothom ha de tenir clar que per participar en política espanyola cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que fer política independentista cal una disposició absoluta al combat permanent de tots els seus partidaris, caigui qui caigui. Dissimular per no perdre vots és un engany i només pretén assegurar els llocs de treball a l’administració autonòmica
Quelcom molt diferent és si es parteix de la convicció que, de l’estat espanyol, Catalunya només en pot esperar repressió, persecució, discriminació i espoli i que la independència és l'única solució. En aquest cas, l’estratègia haurà de ser la contrària, de mobilització i d’enfrontament constant amb l’Estat des de tots els flancs possibles i imaginables fent tots els sacrificis que calguin, que seran molts i duríssims, perquè, com va dir l’exministre Margallo, “Espanya no se n'anirà mai de Catalunya pacíficament”.
Tant l’opció de jugar amb Espanya com la de jugar contra Espanya es tergiversen per raons electoralistes, en el sentit que la prioritat és assegurar el que queda de poder autonòmic i no convé decebre ningú. Així que Esquerra Republicana juga la carta espanyola proclamant que són independentistes de tota la vida per no perdre vots. Junts per Catalunya emfatitza verbalment la seva bel·ligerància amb l’Estat però no diu ni com ni quan ni quin preu tindrà la batalla, no sigui que la gent s’espanti.
En el cas de JxCat la contradicció és tremenda perquè planteja una proposta radical per a un electorat centrista i moderat. Per molt que pretenguin el president Puigdemont i el seu lloctinent Jordi Sànchez de construir una força política que no recordi en res a Convergència i Unió —interioritzant discursos adversaris—, el principal flux de vots no els vindrà de la CUP ni de l’esquerra independentista, els vindrà de l’espai polític que queda del que va crear Jordi Pujol, i la força al territori els la subministraran els alcaldes i regidors del partit, sempre que no se sentin menyspreats.
És molt significatiu que JxCat, que és la formació política que ostenta les presidències del país, la considerada legítima i la considerada operativa, i per tant la que aspira a guanyar, sigui l'única que encara no ha aclarit qui són, on van i què faran. I si tot era molt confús abans de la pandèmia, ara només transcendeix una batalla entre faccions per qui va a la llista i qui no. No cal dir que Puigdemont encapçalarà la candidatura com a president de la República a l’exili. No té alternativa i és l'única carta guanyadora que té Junts per Catalunya, sempre que la negociació de les candidatures no provoqui divisions i desercions, que ara mateix no estan descartades. La batalla principal és pel número 2, que en l’esquema republicà serà el candidat a cap de Govern.
En el món convergent, Puigdemont continua sent la referència principal, però també li retreuen que no sol encertar en la selecció de personal, com li va passar a Girona. La situació s’ha complicat tant que alguns partidaris de recompondre l’espai convergent comencen a considerar la derrota electoral com un fet necessari per començar de nou. Puigdemont té assegurat el vot de tots els que el consideren president legítim destituït per la força, que, com es va demostrar en l’acte de Perpinyà, són molts més dels que ells volen i diuen, que diria en Raimon, però el considerat president legítim ha de saber que tindrà pràcticament tots els mitjans en contra —qui paga mana— i que magnificaran qualsevol desacord per destruir-lo. I viceversa.
En resum, tothom ha de tenir clar doncs que per participar en política espanyola cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que fer política independentista cal una disposició absoluta al combat permanent de tots els seus partidaris, caigui qui caigui.
Barcelona. Diumenge, 21 de juny de 2020 elnacional.cat
