"El passat esclavista de Catalunya", Josep Playà Maset

  • Des del segle X fins a mitjan XIX, amb oscil·lacions, hi ha esclaus negres a Barcelona

Publicat al Diari de Barcelona el 31 de maig del 1798: “Qui vulgui comprar una negra, i una filla seva, mulata, que sap cuinar, rentar i planxar bé, que vagi davant la casa dels Gegants, núm. 9, casa de Mariano Sans i Sala”. Anuncis com aquest han estat trobats per Eloy Martín Corrales, historiador de la UPF, fins l’any 1827 (l’últim cas detectat és a Tarragona), i demostren la presència d’esclaus negres a Catalunya, més enllà del paper rellevant que van tenir els capitans i comerciants negrers d’origen català a Cuba, cosa que explica que en conjunt hagi estat un tema gairebé tabú en la historiografia oficial.

L’esclavitud ja existia a Catalunya als segles X i XI. L’aristocràcia i la mateixa Església tenien els seus propis esclaus. Però va ser després de la pesta negra del 1320 quan van créixer en nombre. Faltava mà d’obra i van començar a arribar esclaus de diferents orígens: tàrtars, balcànics, grecs, turcs, armenis, nord-africans i subsaharians (els negres serien només entre un 5% i un 10% del total). I, sorprenentment, també hi havia un grup de cristians catòlics, sards, capturats per la Corona d’Aragó, que llavors era una gran potència marítima a la Mediterrània. Els esclaus eren necessaris sobretot a les galeres.

Diferents historiadors ( Ivan Armenteros, Roser Salicrú, Josep Hernando) han calculat que els esclaus podien arribar a ser prop d’un 10% de la població. A Barcelona, sobre una població de 35.000 habitants, hi hauria a finals del segle XIV uns 3.500 esclaus. La plaça Sant Jaume era un punt de venda, on es podien comprar a un preu que oscil·lava entre les 15 i les 80 lliures. Per fer-se’n una idea, una mula de 5 anys podia costar 20 lliures. Una prova d’aquesta presència és que el 1455 sorgeix a Barcelona la Confraria d’Esclaus i Lliberts de Sant Jaume, mentre que a Sevilla neix la de Nuestra Señora de los Ángeles de los Negritos. I es crea una guarda d’esclaus de la ­Generalitat, una assegurança que indemnitza en cas de fuga d’un ­esclau si no és capturat al cap d’uns mesos. Segons Roser Salicrú, el 1431 s’havien assegurat 1.759 esclaus a tot Catalunya, dels quals 1.225 a Barcelona i la seva vegueria.

EVOLUCIÓ

El nombre més gran d’esclaus negres es dona al segle XV, amb un repunt a finals del XVIII

Inicialment els negres –la majoria procedents d’ Etiòpia i de la regió de Núbia, entre Egipte i el Sudan– eren minoria entre els esclaus, però al segle XV i primer terç del segle XVI passen a ser majoritaris. És més difícil saber què va passar als segles XVI, XVII i XVIII, ja que ha estat un tema poc estudiat. Hi continuava havent esclaus negres, com ho testifiquen diversos documents que reten compte de la seva presència en festes religioses o en processos de la Inquisició, però amb pocs elements. Eloy Martín ha comptabilitzat, per exemple, una quinzena d’esclaus negres entre el 1588 i el 1602 a Barcelona. Els estudis d’aquest historiador indiquen que els que creixen són els esclaus musulmans, capturats en incursions corsàries. Al segle XVI hi havia un mínim de 148 esclaus musulmans a Barcelona; al XVII, 548, i al XVIII, 982, fins que els tractats de pau van posar fi a aquestes captures. En general, la presència d’esclaus remet a partir del segle XVII a causa de l’ allau d’immigrants francesos que farà innecessari portar més mà d’obra.

Però a partir del 1789 hi ha un repunt quan es legalitza el comerç d’esclaus cap a les colònies de Cuba i les Antilles. Només entre el 1789 i el 1920 els negrers catalans van traslladar des de l’ Àfrica al continent americà uns 30.000 esclaus en vaixells que sortien des de Barcelona carregats amb teles, alcohol, fusells i altres productes en direcció a la costa centreafricana (Ghana, Benín, Togo, Nigèria), on els intercanviaven per esclaus i després es dirigien cap a les Amèriques. Allà s’utilitzaven sobretot per treballar a les grans explotacions de canya de sucre.

A partir del 1820 s’il·legalitza el comerç d’esclaus i Anglaterra comença a perseguir-lo , mentre que a Espanya es tolera i fins al 1866 se n’assumeix el monopoli del transport per mar. Per aquesta raó l’abolicionisme no va tenir tampoc gaire força a Catalunya. S’han arribat a xifrar en 1,6 milions els africans que els negrers espanyols van traslladar a Amèrica des del 1501 fins al 1867, dels quals 600.000 serien a partir del 1820 (i uns 132.000 a càrrec de negrers catalans).

DE L’ÀFRICA A LES ANTILLES

El gran negoci dels negrers catalans a Cuba té lloc entre el 1789 i el 1866

Cadis era el gran port negrer d’ Espanya, però Barcelona ocupava la segona posició. Aquí es va crear la Lliga Nacional, amb suport de la burgesia catalana, que intentava evitar l’abolició de l’esclavitud. No és estrany que a Cuba es fes popular una quarteta que deia: “ En el fondo de un barranco / canta un negro con afán: / ay, quién pudiera ser blanco / aunque fuera catalán”. I la rèplica era: “Un catalán que lo oyó / respondió con mucho tino / que antes que ser cubano / más vale ser negro fino”,cosa que indica que les relacions entre cubans i catalans (i espanyols) no eren gaire esplèndides, tal com es va demostrar en la guerra d’alliberament.

Espanya va ser un dels últims països que es van declarar abolicionistes, i destacats industrials i naviliers catalans es van enriquir directament o indirectament amb el comerç d’esclaus. D’aquí ve la llegenda negra forjada al voltant d’aquesta qüestió. L’Ajuntament de Barcelona va retirar fa uns ­mesos l’estàtua d’Antonio López, marquès de Comillas, per la seva implicació en aquest tràfic, si bé el seu nom encara no s’ha retirat del nomenclàtor. L’escultura es va construir el 1884, va ser destruïda el 1936 i refeta el 1941 per l’escultor Frederic Marès. Al pedestal hi ha una placa amb uns versos de Jacint Verdaguer, que va treballar per al marquès uns quants anys i li va dedicar L ’Atlàntida .

La mort de George Floyd als Estats Units ha despertat una onada d’indignació a tot el món contra el racisme. També ha ressuscitat un cert revisionisme històric, que a diversos països també ha acabat amb la demolició d’estàtues vinculades a l’època colonial. L’última, a San Francisco, la de fra Juníper Serra, missioner, santificat per l’ Església catòlica, però qüestionat per les comunitats indígenes.

‘diari de barcelona’

Fins al 1827 hi ha anuncis a la premsa catalana de compra i venda d’esclaus negres

A Catalunya hi ha noms de famílies conegudes (Vidal Quadras, Goytisolo, Xifré...) que van fer fortuna gràcies al negoci amb els esclaus. Altres empresaris negrers, com Antonio López, s’instal·len a Barcelona per les oportunitats de negoci i l’expansió que viu la ciutat després de la caiguda de les muralles. I el debat s’estén als indians, que es van enriquir a Cuba encara que no consti relació directa amb l’explotació d’esclaus, i continuen gaudint de reconeixement social, amb escultures pròpies i presència al nomenclàtor. És el cas de Joan Güell, a Barcelona; de Salvador Samà, a Vilanova i la Geltrú, o de Miquel Biada, a Mataró.

Martín Rodrigo, que va coordinar el 2017, juntament amb Lizbeth J. Chaviono, el llibre Negrers i esclaus, ha estudiat la trajectòria dels capitans catalans d’embarcacions que traslladaven esclaus, com José Carbó, Pedro Manegat, Esteban Güell i Gaspar Roig. Aquest últim era cosí de Joan Mas (rebesavi d’ Artur Mas), capità del Pepito , que el 1844 va portar 825 esclaus de la costa africana al Brasil, i del seu germà Pere, el Pigat , un altre capità negrer capturat el 1837 amb un carregament de 259 esclaus d’Angola, i que avui fins i tot té un gegant que du el seu nom a Vilassar de Mar.

La revenja contra les estàtues té poc sentit, però, com assenyala el professor Eloy Martín, és important aprofundir en la història encara que no concordi amb una certa visió idíl·lica del passat.

, Barcelona

22/06/2020 - lavanguardia