"Minoritzar el català", Magí Camps

La història del català a Espanya, l’Estat on més es parla aquesta llengua i, per tant, el seu hàbitat natural, ha estat un relat de persecució i minorització des del segle XVIII. Ara no cal recuperar totes les lleis explícites ni totes les ordres soterrades que s’han formulat per dinamitar i fer desaparèixer la llengua d’en Patufet. N’hi ha prou de referir-hi l’última.

En lingüística es parla de llengües minoritàries i de llengües minoritzades, que són dues coses diferents. Una llengua minoritària és una llengua parlada per un nombre petit de persones, de la mateixa manera que una llengua majoritària té un nombre elevat d’usuaris. Si categoritzem el català en aquesta escala, cal situar-lo en l’àmbit de les llengües mitjanes, com el danès, per exemple. L’aragonès és una llengua minoritària i el francès és una llengua majoritària.

Ara bé, si el que es pretén és reduir una llengua mitjana a llengua insignificant, llavors cal parlar de minorització. I això és el que fa l’Estat amb el català, tant en temps de dictadura com en temps de democràcia. L’última acció minoritzadora ha estat la del Tribunal Suprem, que ha dictaminat que el País Valencià no es pot comunicar només en català amb les altres comunitats autònomes que tenen el català com a llengua cooficial.

L’obsessió amb el valencià ve de lluny. La bona relació lingüística entre Catalunya i les Ba­lears no ha patit mai l’animadversió que, en canvi, sí que s’ha produït amb la llengua dels valencians. Divideix i venceràs, diu la divisa. La Generalitat Valenciana va crear fins i tot l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per contrarestar la norma unitària que emanava de l’Institut d’Estudis Catalans per a tot l’àmbit lingüístic.

Però, esclar, els acadèmics acostumen a ser gent científicament seriosa i és per això que, quan van publicar el seu diccionari, els polítics anticatalanistes van tenir un gran disgust quan van llegir-hi la definició de valencià : “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de .

Mentrestant, la política lingüística de la llengua castellana és justament la contrària: coordinar-se amb tots els ­països on també es parla i arribar a acords de cooperació acadèmica i cultural per fer la llengua del Capitán ­Trueno més forta. Res a dir, és un propòsit legítim i econòmicament enriquidor. En el cas del català, en canvi, la sensació que tinc és que fa nosa i que, per tant, cal perseguir-lo com si fos una llengua empestada. Que potser es pensen que així deixarem de parlar-lo? Ves que no ens en facin venir més ganes.

22/06/2020 - lavanguardia