“D’aquesta en sortirem més pobres i més ximples”, Óscar Tusquets

Sis mesos i una pandèmia després de l’aparició de Pasando a limpio ( Acantilado), un compendi lliure i implacable de les seves idees sobre la vida i l’art, Oscar Tusquets ja té en cartera un nou assaig amb el títol provisional Vivir no es tan divertido y envejecer, un coñazo . D’aquí uns dies farà 79 anys i presumeix de “vell rondinaire”, tot i que la seva indignació no és enrocada, sinó vital i divertida, motor creatiu i preludi, gairebé sempre, d’una gran rialla.

CRÍTIC I VITAL

“Jo sempre dic: ‘Deixeu-me arribar a la mort viu’; veig molta gent covarda”

Envellir és una murga?

Vaig començar a escriure el llibre abans de la crisi del coronavirus i era un pamflet. Però ara té una lògica demolidora: l’acceptació de la mort. Parlo d’això. La lluita per la vida i el triomfar sobre la mort és una cosa fantàstica, i en canvi el conformar-se es veu com una covardia. I jo dic que això és totalment absurd i que viure no és tan divertit. La meva germana [l’escriptora i editora Esther Tusquets], que va morir abans de tenir la meva edat, em va dir que això que la vida és curta és una mentida, que dona per a moltíssim. Hi estic totalment d’acord. Tinc tots els testaments vitals firmats i he demanat a metges amics que m’ajudin a morir amb dignitat, sense donar la pallissa a la gent, sense mortificar la meva família, sense arruïnar-la i sense patir.

La pandèmia l’ha fet pensar més en la mort?

No, ja ho tenia pensat. De petit la mort és inimaginable, però si als 70 anys ho continua sent és que ets una mica ximple.

Per fi ha arribat el desconfinament.

Sí, i el primer dia vam anar a dinar a una terrassa amb la gent de l’editorial Apartamento, que m’han publicat el llibre Sketchbook: The industrial design of Oscar Tusquets Blanca , que recull esbossos dels meus dissenys, i vam estar rient, menjant, bevent, des de dos quarts de dues del migdia fins a dos quarts de dues de la matinada. Vivint. Jo sempre dic “deixeu-me arribar a la mort viu”. Veig molta gent covarda. Tots aquells polítics donant-me consells morals... Sisplau! Vull una persona com la Merkel, una matemàtica que em mostri les dades i deixi de donar-me consellets i de pressionar-me com si fos un nen.

Veig que està disgustat.

Emprenyat. Tinc facilitat per a la indignació i l’edat l’agreuja. D’a­questa en sortirem més pobres i més ximples. És fals que en sortirem més savis i amb la ciutat més lògicament utilitzada.

Eva Blanc Eva Blanc (Eva Blanc)

Més pobres ho entenc, però vol dir que més ximples?

No havia sentit mai dir tantes ximpleries. Que la pandèmia és conseqüència del món modern, que és per massa tecnologia... La pandèmia s’ha estès amb més velocitat, però amb menys virulència que les pandèmies medievals o que la grip espanyola. El que passa és que l’alcaldessa Colau odia el cotxe, odia el turisme, i per fi farà fora els uns i els altres aprofitant-se d’una circumstància dramàtica.

Però com a arquitecte, no el fa pensar que potser hi ha altres maneres de viure la ciutat?

La ciutat no té culpa del que ha passat. Viure agrupats evidentment facilita la transmissió, les ciutats han patit més que els pobles aïllats, esclar, sí. Però això posa en crisi la idea de les ciutats grans? Em sembla d’un gran oportunisme. Javier Marías deia en un article que tothom està aprofitant la crisi per fer les seves pròpies reivindicacions. Hi estic d’acord. I també amb John Carlin quan es pregunta si els vells tenim dret a mortificar els joves. I ho dic jo, que faré 79 anys. No sé si tinc dret a paralitzar el país i el futur dels meus fills. Hi ha molta gent covarda.

I llavors, ho deixem tot com està?

No, això ens obliga a replantejar altres coses a escala global. Per exemple, viatgem massa i a més ho fem d’una manera molt estúpida. El low cost de l’aviació ha fet un mal urbanístic universal. Si una secretària no pot anar a les Seychelles no passa res. Centenars de milers de persones anant amunt i avall amb Ryanair no té cap mena de sentit.

Cada vegada és més pintor i menys arquitecte?

La professió s’ha tornat molt trista. És una formació entre científica, artística i humanística que em sembla collonuda per fer el que sigui, però avui tot es redueix a lluitar amb ordenances incompatibles, amb companyies d’assegurances, parlar amb advocats. Jo tinc fills de gairebé 16 anys i no els recomanaria que fossin arquitectes. El meu pare em va aconsellar que no estudiés Belles Arts, sinó alguna cosa econòmicament molt més garantida com l’arquitectura. Ja ho veus. M’ha agradat ser arquitecte, però hauria guanyat més diners fent Belles Arts.

N’està segur?

Jo crec que sí. No hauria estat tan bo com Antoñito López, però hauria estat un pintor figuratiu dels pocs que quedaven i, per tant... Sí, penso que sí. L’arquitectura m’ha donat alguna alegria, però molts problemes. És molt dura. Quan em pregunten: quina virtut hauria de tenir algú per fer arquitectura? Jo dic, salut. I ho dic molt de debò.

I ara pinta arquitectures.

L’últim és un quadre incomplet de la Sagrada Família incompleta. Aquests dies he pintat els meus fills i m’he fet un autoretrat confinat. M’ho vaig passar molt bé fent-lo. Alguns amics m’han dit que estic molt seriós, com si estigués emprenyat, però és que quan un està pintant està preocupat perquè li surti bé. Ha, ha, ha.

, Barcelona

08/06/2020 - lavanguardia