residències d’avis, letal abocador (infra)humà

La discriminació dels avis eclipsa la gestió de la pandèmia

• Familiars de morts en residències volen que s’investigui per què no van ser hospitalitzats

06/06/2020 - lavanguardia

La sospita que els avis que vivien en residències van ser discriminats en les admissions dels hospitals durant les setmanes més crítiques de la pandèmia va agafant cos a mesura que passen els dies.

La dramàtica lluita per salvar vides tant sí com no va causar víctimes entre les baules més ­febles. No tots van tenir les mateixes oportunitats a la “sanitat de guerra” posada en pràctica aquells dies. El que va passar planteja un dilema ètic sense precedents.

Ho acredita el testimoni de familiars, directors i treballadors de residències i de centres de dependents i treballadors socials consultats per aquest diari.

Aquests testimonis constitueixen l’altra cara de la pugna política suscitada en diverses comunitats –Madrid, Catalunya, o Galícia, entre d’altres– després de la filtració de documents interns del mateix sistema sanitari en els quals es donaven instruccions precises per no traslladar als sobrecarregats centres hospitalaris persones amb determinada edat o determinades característiques funcionals o vitals.

En realitat, la discriminació de malalts no és reprotxable des d’un punt de vista mèdic. Hi ha persones amb unes circumstàncies vitals que podien desaconsellar el trasllat a un hospital perquè podria acabar provocant més patiment en la seva situació terminal. El problema té lloc quan la discriminació adquireix un caràcter general, quan s’aplica de manera indiscriminada.

“Tot, des del principi, va ser un autèntic desastre. No hi havia manera de traslladar un sol malalt als hospitals. Al 061 m’ho van deixar clar des del principi. No es podien fer derivacions”, explica Albert Valenzuela, propietari d’una residència a l’ Eixample de Barcelona on van acabar morint vuit usuaris.

“El dia 20 [de març] –explica la directora d’una residència de Mollet que prefereix mantenir la seva identitat en l’anonimat– vam tenir una reunió amb el metge d’assistència primària i van ser molt clars: no es podia fer cap derivació hospitalària”.

Mateixes paraules i mateixos resultats. Aquestes eren les ­instruccions i així es van apli- car. De fet, en aquest centre, del 23 de març al 5 d’abril, quan hi va haver el punt àlgid de l’epidèmia, es va intentar fer quinze derivacions als hospitals, però només els en van admetre dues. La res- ta es van quedar a la residència, en molts casos, amb pal·liatius.

“Va arribar un moment –explica Cinta Pascual, la presidenta d’una de les principals patronals de residències, l’ ACRA– que totes les peticions de derivació acabaven en el mateix: mòrfic, mòrfic, mòrfic...”

Mòrfic és la paraula amb què es defineixen els malalts terminals a qui s’apliquen pal·liatius. Va passar en ple confinament, amb les portes de les residències d’avis tancades i barrades, enmig del caos als passadissos dels hospitals i els centres d’assistència primària desbordats.

L’estat d’alarma i els successius decrets que el van seguir van atribuir a les comunitats autònomes plens poders per poder actuar a les residències de gent gran després d’identificar-les com la baula més feble del sistema de serveis a la dependència. En el cas de Madrid i en el de Catalunya, la tutela de l’Administració va passar de les conselleries de Serveis Socials a les de Sanitat o Salut.

Des del 20 de març les decisions mèdiques sobre els residents van recaure sobre els ja desbordats professionals dels centres d’assistència primària de referència de cada una d’elles. Les ­residències de gent gran, per exemple, van ­perdre la potestat de demanar una ambulància per traslladar malalts pel seu propi compte.

Mentrestant, a les mateixes residències el personal –moltes vegades mal preparat i més mal protegit– va lliurar una batalla contra la pandèmia tan o més titànica que la que tenia lloc als hospitals i mentre el sistema sanitari els donava l’esquena en moltes ocasions. A Catalunya, després que es filtrés a l’opinió pública un controvertit document del SEM en què es restringien les derivacions, la consellera de Salut, Alba Vergés, va admetre que la gestió a les residències havia tingut moments crítics, però defensava que el Govern ja havia agafat les regnes de la crisi. Chakir el Homrani, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, el departament habitualment responsable dels geriàtrics, va defensar un canvi de model de ­gestió.

Res d’això no va convèncer les famílies de les víctimes, que han començat a presentar demandes a la Fiscalia perquè s’aclareixi què va passar i si, com sospiten, “es va limitar l’esforç terapèutic”.

La demanda presentada a Catalunya, promoguda per l’associació Residències 5+1, ha estat subscrita per més de 200 persones i ja afecta més de trenta residències a més de la mateixa Administració. Demanen que s’investigui cas per cas “per què no es van derivar els malalts als hospitals”, explica Maria José Carcelén, portaveu de l’associació. A Madrid també s’han cursat altres demandes semblants. De fet, la Fiscalia General de l’Estat va ­xifrar el 25 de maig en més de 180 les causes civils i penals obertes a Espanya per la gestió dels geriàtrics.

Dijous el Síndic de Greuges de Catalunya va fer públic un informe sobre els drets i la salut durant la crisi de la Covid-19. En aquest document destaca un paràgraf que verifica una vegada més l’existència d’una discriminació genèrica: “La saturació del sistema sanitari va ocasionar que no es poguessin fer les derivacions hospitalàries oportunes especialment tenint en compte que les persones ingressades en les residències de gent gran són el col·lectiu més vulnerable”.

Fonts del Síndic de Greuges van precisar posteriorment que aquesta afirmació inclosa al seu informe procedeix de les queixes que van presentar familiars i treballadors de les residències i que, de moment, aquestes dades no s’havien pogut contrastar amb els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de ­ Salut.

------------------------------------------------------------------------------------

07/06/2020 - lavanguardia

“La nostra mare va estar agonitzant sense oxigen [a la residència] tota la setmana”, explica Mari Carmen Porcel, que va perdre la mare el 24 de març. Malgrat que va començar a presentar els primers símptomes el dia 14, no va ser traslladada de la residència on vivia a Sant Joan Despí a l’Hospital General fins al dia 22, quan ja hi havia poc o res a fer per la seva vida. “L’ambulància va tardar sis hores a venir”, explica la seva filla.

“Algú va pensar que teníem capacitat de resposta. I no, no la teníem”. Andrés Rueda presideix una de les poques associacions de directius de centres assistencials que hi ha a Espanya ( ASCAD) i descriu d’aquesta manera “la impotència i la ràbia” que senten encara molts treballadors de residències d’avis després del desastre de la Covid-19.

En la seva immensa majoria, no estaven preparades per esquivar aquesta “tempesta perfecta”: amb una població extremament vulnerable; amb uns recursos mèdics que, amb el vistiplau de les administracions, eren escassos i poc sofisticats; sense mitjans sanitaris per protegir-se i evitar contagis, raó per la qual una cinquena part del personal va acabar emmalaltint.

Tot això dins d’edificis tancats i barrats, perquè les residències de gent gran van ser confinades fins i tot abans que es confinés la resta del país. Les residències van ser una gran trampa mortal.

El cas que explica Mari Carmen Porcel, i molts altres de semblants a aquest, descriu la situació a dins de les residències, on la capacitat per respondre a l’epidèmia era ben poca, per no dir nul·la.

Les residències no són hospitals. No ho han estat mai malgrat que, des que es va aprovar la llei de Dependència el 2006, s’han especialitzat a acollir persones amb quadres clínics complexos.

Això és així perquè el sistema que preveu la llei propicia el perfil d’un usuari malalt. L’Administració només dona ajuts a les famílies amb avis que presenten graus de dependència severa (graus II i III). D’aquesta manera, gradualment, han acabat acollint persones físicament molt vulnerables. Tot i això, i aquesta és una de les claus del drama viscut en aquests centres, no se’ls ha exigit mai que tinguin un servei mèdic ni un equipament sanitari homologable al d’un hospital. Tret d’excepcions, cap no els tenia.

De fet, almenys en el cas de Catalunya, els serveis mèdics de les residències no tenen ni tan sols accés als historials clínics dels seus usuaris. És més, en alguns territoris, l’historial no era en mans del centre sanitari públic més pròxim, sinó en mans de mútues privades que al seu moment es van adjudicar un concurs de l’Administració.

En vista d’aquestes circumstàncies, el més raonable i l’única opció per a les residències era poder traslladar els malalts als hospitals. Però com explicàvem en l’edició d’ahir en molts casos va ser impossible: “En diverses ocasions –explica Ana María Garrido, que tenia ingressat el seu oncle en una residència de Sant Adrià de Besòs– els vaig comentar [per telèfon, perquè les visites estaven prohibides] que el portessin a l’hospital, però deien que no hi portaven a ningú, que el protocol era quedar-se aïllat com els altres. Fins que un dia em va trucar la doctora i em va dir que estava molt fluix, que no menjava, que havia demanat trasllat a un centre sanitari, però no va arribar mai. L’endemà em va trucar la residència i em van dir que havia mort”.

El 24 d’abril, quan la pandèmia començava a remetre, i a preguntes del diputat del PSC al Parlament de Catalunya Raúl Moreno, la consellera de Salut, Alba Vergés –que en aquell moment ja havia assumit la gestió de la crisi de les residències–, va explicar que s’havien fet 1.800 trasllats d’avis a hospitals. Una xifra important, però que empal·lideix en vista de les xifres d’infectats i sospitosos de contagis registrats a les residències: uns 40.000. La dada és encara més sorprenent quan, segons dades de la mateixa Generalitat, el 2019 hi havia 55.400 persones vivint a residències de gent gran a Catalunya.

Sobre l’expansió de la malaltia a dins de les residències hi ha una altra dada molt descriptiva del drama que es va viure portes endins d’aquests centres. Amb uns 30.000 treballadors en aquests centres a Catalunya, la cinquena part va acabar contagiada. En altres comunitats el drama no va ser gaire diferent. La directora d’una residència explica el cas d’un centre a Terol que, d’un dia per l’altre, es va quedar només amb dues persones per cobrir les necessitats del centre. Era el matrimoni propietari de la residència. Tot el personal estava de baixa o havia marxat.

Les residències també van ser una de les últimes baules de la cadena de l’emergència a l’hora de rebre material per protegir el seu personal, cosa que també explicaria l’extraordinària velocitat a què es va propagar el virus. A Catalunya, les primeres mascaretes i EPI lliurats per l’Administració van arribar la segona setmana d’abril. La generalització de les proves PCR vindrien molt més tard.

La resposta de l’Administració davant la falta de personal –forçada o no, perquè també hi va haver treballadors que van abandonar els seus llocs de treball– va ser obrir una convocatòria per substituir-los a la borsa de treball.

Va ser a finals de març, i les residències van contractar per aquesta via personal no especialitzat que rebia un curset en línia de tot just unes hores. Personal que, l’endemà, estava atenent persones en greu risc d’emmalaltir. I tot per un salari molt baix.

Andrés Rueda recorda que aquell moment els centres de dia de tot Espanya estaven tancats i hi havia “centenars o milers de persones a casa sense res a fer que coneixen bé aquest camp de treball i que podrien haver estat mobilitzats”. Això no va passar, a diferència de l’estratègia que es va desenvolupar en l’àmbit dels hospitals i els centres sanitaris, on l’Administració va mobilitzar estudiants de Medicina i metges jubilats per poder cobrir les necessitats de personal. També aquí, en aquesta estratègia diferent per reclutar personal, potser hi va haver una altra flagrant mostra de discriminació.