"Guerra de religió a la UE", Lluís Uría

El quadre que il·lustra aquesta pàgina, pintat a finals del segle XIX per Henri-Paul Motte –popular autor de temes històrics–, presenta el cardenal Richelieu, el totpoderós primer ministre del rei Lluís XIII, meitat monjo meitat soldat, supervisant el setge de La Rochelle el 1628. L’exèrcit del rei de França buscava posar fi a la revolta dels protestants d’aquest important port de la costa atlàntica, que set anys abans havien proclamat la independència i comptaven amb el suport militar d’ Anglaterra. El cardenal Richelieu, bisbe i –per damunt de tot– estadista, va considerar que s’havia traspassat la frontera del que era admissible: “Cal tallar el cap del drac”, va declarar. O això és el que explica la llegenda.

El setge de La Rochelle, que va ser bloquejada per mar amb la construcció d’un gran dic, va durar un any i va acabar amb la victòria de les tropes reials. Al darrere va deixar la mort de la majoria dels 28.000 habitants de la ciutat. El desenllaç va ser decisiu per al futur de França, atès que va comportar la submissió –i posterior expulsió– de la comunitat protestant i la consolidació definitiva del país com una potència catòlica.

La caiguda de La Rochelle va ser un cop determinant per als hugonots, els seguidors del fundador del calvinisme, el teòleg francès Jean Calvin. La derrota dels calvinistes va posar fi a les concessions territorials que mitjançant l’ edicte de Nantes havien rebut del rei Enric IV –que havia reconegut l’establiment d’una cinquantena de places fortes per als protestants– i va obrir el camí perquè el 1685 el rei Lluís XIV revoqués completament l’edicte i suprimís la llibertat de culte a França. Aquesta decisió va precipitar l’èxode de milers d’hugonots, que van buscar refugi als països protestants, entre els quals la tot just independitzada Holanda, convertida en la nova pàtria del calvinisme.

Alguns analistes, com ara l’assagista francès Alain Minc –un influent assessor dels presidents Nicolas Sarkozy i François Hollande–, opinen que l’expulsió dels hugonots va tenir unes conseqüències nefastes per a França, que d’aquesta manera es va veure privada d’una “burgesia dels negocis” que a parer seu el catolicisme va engendrar amb més dificultat, mentre que aquest èxode va alimentar el nou capitalisme a Holanda i Prússia. “Sense la revocació [de l’ Edicte de Nantes], França s’hauria industrialitzat molt més de pressa”, afirma.

El que França va perdre ho va guanyar Holanda, que al segle XVII es va convertir en la gran potència comercial i marítima continental amb el concurs decisiu dels refugiats hugonots. L’economista alemany vuitcentista Eberhard Gothein no va dubtar a qualificar la diàspora calvinista com el “viver de l’economia capitalista”.

El paper que el protestantisme, en les seves diferents branques –anglicanisme, luteranisme, calvinisme...– va tenir en l’aparició del capitalisme a Europa ha estat àmpliament documentat. A la seva obra L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme , del 1905, el filòsof germànic Max Weber afirma que la concepció protestant sobre el valor del treball, i la legitimació de la recerca del profit, van contribuir de manera determinant a l’aparició del capitalisme. I també a la formació d’una ètica que conjuga ascetisme i puritanisme –especialment en el calvinisme, que rebutja tota mena de frivolitat i gaudi, a més del malbaratament ociós dels diners i del temps”– i que ha modelat la manera de viure i de pensar de mitja Europa.

Quan el ministre de Finances neerlandès, Wopke Hoekstra, va rebutjar fa poc l’emissió de deute públic europeu per ajudar els països més afectats per la pandèmia de la Covid-19 – Espanya i Itàlia– acusant-los d’haver-se quedat sense marge de maniobra pressupostària per haver malbaratat els diners al seu dia, estava actuant com un autèntic calvinista, l’afecció del qual per l’austeritat és equivalent a la de parlar amb rude franquesa. El mateix havia fet el seu antecessor, Jeroen Dijsselbloem, arran de la crisi financera del 2008, quan va acusar els països meridionals europeus d’actuar com les cigales: “No es poden gastar tots els diners en copes i dones i després demanar que t’ajudin”, va declarar, abonant un prejudici que ha tornat a aparèixer aquests dies a la portada del setmanari holandès Elsevier . Avui Holanda lidera el grup dels anomenats “països frugals”, que rebutgen concedir ajudes a fons perdut i mutualitzar deute a la Unió Europea. És una divisió entre el Nord i el Sud, entre països rics i pobres, però també –i fonamentalment– entre protestants i catòlics.

Parlant de la crisi grega en una entrevista amb La Libre Belgique el 2017, l’historiador neerlandès Luuk van Middelaar afirmava que a Europa s’enfronten “dues concepcions de la vida política”, en què es reflecteixen “els mateixos debats que durant les guerres de religió”. “Els protestants –deia– insisteixen en el respecte a les regles i a la llei, apel·len a la veritat i acusen els altres d’hipòcrites, mentre que el catolicisme està més centrat en l’amor, cosa que avui es tradueix per solidaritat, i deixa més marge a la discrecionalitat en l’aplicació de les regles”. Europa encara no ha superat aquesta dicotomia entre les seves dues ànimes.

El president francès, Emmanuel Macron, ha parlat en aquests mateixos termes en diverses ocasions. “Hem tornat a la guerra de religió que oposa l’Europa catòlica i l’Europa calvinista i que històricament sempre ha conduït a Europa a la seva perdició”, alertava fa quatre anys.

Avui, la pandèmia de la Covid-19 ha tornat a posar aquesta fractura sobre la taula. La gran diferència respecte a la crisi financera del 2008 és que aquest cop Alemanya –històricament alineada amb Holanda– ha assumit, per primera vegada, amb el suport de França, el principi de la solidaritat europea sense condicions. I ha estat la filla d’un pastor luterà, la cancellera Angela Merkel, qui ha trencat el tabú.