"Homeschooling, una alternativa a l’escola", Carlota Sala

, Girona, 23/05/2020 - lavanguardia

No va viure assetjament escolar. Tampoc no era mala estudiant, com creu molta gent. Carlota Sala va ­sortir del sistema educatiu amb 25 anys, després de cursar la carrera de disseny industrial i la d’interiors, de què va estar becada, i d’alguna ­manera es va sentir “estafada”. Això va ser el que va passar. Va veure que el que havia après aquells anys no tenia res a veure amb el que realment volia saber. Com si hagués perdut un temps valuós perquè els seus interessos i allò en què li hauria agradat aprofundir no ho va trobar pas a les aules.

Aquesta vivència la va marcar. Tant, que uns anys després, quan el seu primer fill va entrar amb pocs mesos a la llar d’infants, es va ­adonar que aquest no era el camí. “Vaig començar a deixar de conèixer el meu fill. La mestra sabia més d’ell que jo mateixa”, comenta Sala. I el motiu era la desconnexió que hi havia. “Els fills passen moltes hores separats dels pares. La societat tendeix a apartar els nens”, assegura. Va ser allà i en aquelles circumstàncies i perseguint un projecte d’educació lliure on va emergir en ella, i en la seva parella, un canvi de mentalitat. La decisió estava presa: escolaritzarien els fills a casa.

“L’escola invalida les necessitats autèntiques dels nens, i molts talents no encaixen en el sistema”, segons Sala

“No ha de ser necessàriament menys enriquidor que anar a l’es­cola. Si han de saber coses de la vida les poden aprendre en el nostre dia a dia”, exposa la Carlota. Si tenen ganes de fer una cabanya, la fan; o un pastís, és igual. “ Veiem com els grams de farina ocupen un volum determinat. Parlem de mesures, la transformació del líquid i el llevat, i que els microorganismes reac­cionen amb la calor. O si una ca­banya no s’aguanta, un d’ells hi posa un pal i veiem la força que exerceix aquest pal. Estem fent física. Tre­ballen la gravetat”, explica la mare, que afegeix que “quan més endavant t’expliquen de manera abstracta una fórmula o una reacció química, la pots entendre perquè l’has viscuda”.

Ella i els seus quatre fills, d’entre 2 i 12 anys, han après a fer-ho tot junts. Combinen moments ex­pansius, de moviment i activitats psicomotrius, amb altres de reco­lliment. Experimenten. El seu aprenentatge és vivencial. Després de llevar-se al matí esmorzen, i tot i que la mare té alguns suggeriments preparats deixa que siguin ells els que proposin què han de fer. “ Seguim els seus interessos i els oferim material i experiències. Fem un acompanyament”, diu.

Pere Duran / NORD MEDIA Pere Duran / NORD MEDIA (Pere Duran / NORD MEDIA)

I és que l’aprenentatge és arreu. Es basen més en competències que en continguts. L’objectiu és que “aprenguin a aprendre. Que continuïn connectats a la seva curiositat, autoestima i confiança; d’aquesta manera tindran eines i recursos si el contingut és més complicat”, exposa la Carlota.

Però el camí d’aquest tipus d’escolarització a casa que fan ells, ­conegut com homeschooling , no ha estat fàcil. Aquesta família del ­Moianès va tenir “pors i dubtes” els primers mesos. Segons detalla, “van ser unes setmanes dures de deixar de relacionar l’aprenentatge amb l’escola, i veure que l’aprenentatge no només és al paper i al llapis”. Ni tampoc a les aules ni en els sus­pensos. En el seu cas no segueixen un horari ni tampoc un currículum educatiu. “L’escola invalida les ­necessitats autèntiques dels nens, i molts talents i habilitats no encaixen en el sistema educatiu. No resol les necessitats com a família ni les necessitats autèntiques dels nostres fills”, sentencia Sala.

A Catalunya hi pot haver unes 500 famílies que eduquen els fills a casa. “No hi ha un recompte vàlid perquè no hi ha un registre. Moltes famílies s’amaguen o no volen ser comptabilitzades”, indica la Car­lota, que és la presidenta de la Coordinadora Catalana pel Reconei­xement i la Regulació Homeschooling, que aplega un centenar de famílies.

L’entitat, nascuda el 2007, busca el reconeixement i la regulació d’aquesta educació. Es tracta d’una na opció que és al·legal a Espanya i manté en suspens aquestes famí­lies. Per això lamenten que moltes han acabat en processos judicials acusades d’abandonar els fills. “Estem en un buit legal que ens deixa jurídicament indefensos”, comenta la Carlota, que es queixa de la falta de “suport social i institucional” i “el judici aliè per desconeixement”.

Aquesta mare, de 40 anys, home­schooler (@ninyacolorita a les xarxes), treballa actualment de professora de ioga i fa tallers sobre educació conscient i criança respectuosa (en què inclou el homeschooling ). A més, respon a dubtes de pares atabalats sobre com s’organitza per ­ensenyar a casa. A ella això no l’atabala pas; el que l’amoïna és “la falta de xarxa humana”. “Et sents sola empenyent un engranatge com­plicat”, apunta, però compensa: “Els meus fills viuen en el present i acompanyar-los diàriament és una invitació a estar en aquest present que ens regala la veritable expe­riència de la vida”, descriu.

Algun dia no descarta portar-los a classe. “No som antiescola”, destaca. Si aquest dia arriba, serà perquè ells ho han demanat i volen una altra forma d’ensenyament o una alternativa social. Serà perquè potser no els importarà perdre la llibertat per decidir què volen aprendre o quan volen jugar. Els serà igual renunciar al fet de no haver d’anar amb presses ni pressions per formar-se ni viure. Difícil.