"Madrid, el problema d’Espanya", Jordi Barbeta

Dos consejeros del PP absuelven a Ana Botella y a su equipo por ...Els pares fundadors dels Estats Units van preveure que calia evitar que la capital de la Unió, la ciutat de Washington, tingués un excés de poder i influència, així que, a diferència dels Estats, el Districte de Columbia a penes té poder polític, més enllà de la gestió dels serveis municipals, i qualsevol decisió important ha de ser autoritzada pel Congrés.

El sistema polític espanyol adoptat en la Transició va procurar tot el contrari. No solament garantir la monarquia, amb el suport dels militars, sinó en el mateix paquet assegurar la continuïtat de l’oligarquia madrilenya en el poder econòmic del país. De fet, les més significades famílies addictes al règim franquista han fet més fortuna amb la democràcia que amb la dictadura, començant pels Franco i seguint amb els Villar Mir i etc., etc. I el poder de l’oligarquia madrilenya s’ha disparat amb els anys i ha dictat els destins polítics del país. I això gràcies que es va mantenir intocable el poder militar i el poder judicial, cap institució es va moure de lloc, els monopolis se’ls van repartir els mateixos de sempre i es va reorganitzar el poder polític amb un sistema electoral que dona absolutament tot el poder a les cúpules madrilenyes dels dos partits que s’alternen en el govern.

Ara tornem a trobar-nos amb el protagonisme de Madrid per l’enfrontament de la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, amb el govern de Pedro Sánchez, com si fos quelcom que ens afecta a tots, quan no és res més que una ficció teatral entre famílies del mateix règim. Des del primer moment de la crisi, el Madrid-Estat ha imposat els seus interessos. D’entrada, el govern de Pedro Sánchez no es va atrevir a tancar Madrid, quan era el principal focus de contagi, i va imposar un decret d’alarma centralitzador per dissoldre la tragèdia de la capital.

“Si no hi ha una reacció a tot Espanya davant de la deriva de la política a la capital, podem pagar-ho molt car”, advertia Pasqual Maragall ja fa 17 anys

Ara, el Partit Popular, que necessita fer-se notar i capitalitzar políticament els morts, ha encarregat a la presidenta madrilenya exercir l’oposició. Ha de ser Madrid i no Galícia o Castella i Lleó, perquè el que passa en aquestes comunitats no interessa ningú. I els mateixos mitjans que acusaven, insultaven i fins i tot maleïen el president Torra quan discrepava del govern Sánchez i reivindicava els seus criteris d’autogovern, ara defensen aferrissadament i fins i tot ridícula la batalleta de la presidenta madrilenya.

Es tracta d’un episodi força intranscendent comparat amb decisions que va prenent el govern més progressista de tots els possibles, dictant ajudes que només ajuden a endeutar-se, però signant contractes i encarregant comandes als més ben situats de sempre, encara que tinguin la seu a un paradís fiscal.

Sovint des de Catalunya es comet el greu error de relacionar el dèficit fiscal o, com alguns diuen, l’espoli, amb les polítiques de subsidi aplicades en algunes regions com ara el PER a Andalusia i altres comunitats. És un error gravíssim i contraproduent, perquè fàcilment s’interpreta com insolidari, però sobretot perquè s’equivoca d’adversari. Sempre poso com a exemple la comparació entre el PER i la indemnització a Florentino Pérez i els seus socis pel desastre del Castor. El PER a penes suposa uns centenars de milions l’any i el Castor, entre indemnització i interessos, supera els 4.000 milions. Els diners de Catalunya no van a Andalusia. Andalusia és utilitzada com a coartada, però els diners se’n van a l’Ibex 35 i les elits extractives. I en això van col·laborar, indistintament, governs del PSOE i del PP.

Ja fa gairebé 20 anys, Pasqual Maragall va descriure el que passava i continua passant. Val la pena recordar-ho fins i tot com a homenatge. “El terreny econòmic ha passat a ser no ja el decisiu, sinó l'únic que compta. En el subordinat terreny polític, se'ns diu, es fa només des de Madrid un modest acompanyament del procés econòmic dominant”. Això era el 2001. Dos anys després, el 2003, afegia: “Cal que els ciutadans de tot Espanya tinguin una idea clara del que passa a Madrid. Perquè si no hi ha una reacció a tot Espanya davant de la deriva de la política a la capital, podem pagar-ho molt car. Quatre anys més de deriva com la dels dos últims i Espanya perdria el nord. I mai tan ben dit”. I el 2005, ja com a president, en una entrevista que li vaig fer, va advertir: “Si Espanya no canvia, arribarà la desafecció de Catalunya”.

Jordi Barbeta
Barcelona. Dimarts, 19 de maig de 2020. elnacional.cat