"‘Rockdelux’ al cor", Javier Melero

Durant la pandèmia ha mort Rockdelux –un referent del periodisme musical espanyol dels últims 35 anys– i ara només queda enterrar-la. Com diu Marc Antoni en el monòleg de J uli Cèsar de Shakespeare: “El mal que fan els homes els sobreviu; el bé sol quedar sepultat amb els seus ossos”, i a això caldria afegir-hi: que no sigui així amb Rockdelux ! La revista ha mort del trist mal que moren els productes culturals refinats en els últims temps: de la competència desoladora de la xarxa i, conseqüentment, del desinterès de noves generacions de lectors. La xarxa és una meravella, però afavoreix l’amateurisme i la irresponsabilitat i margina la figura del crític professional, l’especialista que actua com a prescriptor i que és l’enllaç entre un món d’oferta pràcticament inabastable i l’aficionat, que es dedica a altres coses, però desitja accedir a les creacions de més qualitat segons el criteri responsable d’un equip d’especialistes cultes i dedicats.

Ara, en el moment de les exèquies, és recurrent criticar mordaçment la revista i justificar-ne la defunció: que va donar l’esquena a mites nacionals com Aute o Sabina; que va ser de manera elitista i preten­siosament cool i moderneta; que es va decantar pels Yo la Tengo o Lambchop i va ignorar olímpicament la música de la ruta del bacalao o el reggaeton (que sembla tan del gust estètic dels despietadament joves); que molta PJ Harvey però molt poca Pantoja i, en fi, que tanta afició per l’indie era més pròpia d’uns pijos de Seattle que d’uns pobres gasetillers catalans. Possiblement tot això és cert (una altra cosa és que sigui reprovable), però l’epitafi s’ha de completar amb un full de serveis impecable des de l’any 84, quan va aparèixer als quioscos i va recollir –amb el seu director Santi Carrillo al capdavant fins al final– la torxa de la també barcelonina i no menys difunta Vibraciones , liderada des del 1974 pel gran Àngel Casas.

EP EP (EP)

Les seves pàgines acostaven el lector a les obres més destacades i inconformistes de cada gènere

El seu quadern de ressenyes de les pàgines centrals era el més ampli i obert, i el que incloïa més gèneres, de totes les publicacions musicals espanyoles. Allà no només hi havia els èxits del Primavera Sound (que va tenir una participació destacada de Rockdelux , que a més va ser la primera, abans de la seva apoteosi pública, que va intuir el fenomen Rosalía). Hi havia el material que permetia a gent de la meva generació –els que per definició només escolten el que ja ha­vien escoltat molts anys abans, repetitivament i carregosament, fins que acaben abandonant l’interès per la música– descobrir Benjamin Biolay i Estrella Morente i Israel Fernández ( Rockdelux no va descuidar mai ni el flamenc ni el jazz, ni el pop i el folk català dels Manel o d’ El Petit de Cal Eril, o Sílvia Pérez Cruz), Nacho Vegas –la seva enlluernadora cançó El hombre que casi conoció a Michi Panero es va elevar amb tota la raó a la millor de l’any 2005– i The Handsome Family, amb la seva Far from any road, va servir de banda sonora a la primera i inoblidable temporada de la sèrie True detective .

Sense oblidar Cat Power, Walter Wolfman Washington i el també català Joe Crepúsculo, Father John Misty i els Delines... La revitalització de clàssics del blues i del jazz com Velma Powell, la música vintage i alternativa de la bonica i misteriosa Lana del Rey, els apropiats i literals Cigarettes After Sex i tantes coses més: el pa­norama extramurs del mainstream anglo, la cançó portuguesa, cubana, el blues africà o les noves aportacions de clàssics com Gregg Allman o John Prine. Més que suficient per justificar una trajectòria que mereix un homenatge agraït i la desolació, cada vegada més freqüent, per la pèrdua.

Rockdelux no era només música, identificava més aviat un estil de vida: les seves pàgines de crítica de llibres, còmics, pel·lícules i sèries de televisió acostaven el lector a les obres més destacades i inconformistes de cada gènere i, fins i tot en matèria de crítica política, caldrà reconèixer que en les molt comptades ocasions en què la revista es va posicionar ho va fer amb ple encert, com quan va censurar la impresentable aventura iraquiana del Govern Aznar. El maleït virus li ha clavat el cop de gràcia ( desenganyeu-vos, aquesta crisi no ens portarà res de bo, ni tan sols aquells suposats valors ètics i solidaris que també apareixen als terratrèmols i els incendis i duren el que duren aquests), no per elitista o pija sinó per adulta: per defensar unes premisses que, es tingui l’edat que es tingui, de 16 a 99, formen part de la cultura de la responsabilitat. Són poques i simples, però dures. És com quan Napoleó deia que la paraula més difícil de pronunciar només té dues lletres: no. No a no pagar els col·laboradors, no a l’amateurisme, no a rebaixar els estàndards de compromís i qualitat per atreure més gent, no a deixar-se imposar una deshonestedat coactiva. Adeu, Rockdelux , testimoni d’una maduresa que manté el tipus, però està desnonada. Com diria Marc Antoni: “El meu cor és allà, en aquestes despulles fúnebres”.

, 18/05/2020 - lavanguardia