"Trincòpolis", Joan J. Queralt

Joan J. Queralt
Barcelona. Dilluns, 4 de maig de 2020, elnacional.cat

Altrament conegut com a Regne d’Espanya. No és una exageració ni una provocació, aquest títol. És una retolació exacta d’un estat polític determinat. Fent bona l’afirmació d’un ínclit polític popular de ser en política per folrar-se, l’anomenat rei emèrit, parafrasejant un antecessor seu, Ferran VI, va el primer, no per la senda constitucional (que l’antecessor va oblidar en el camí de València a Madrid), sinó per la senda de trincar d’allò més, si més no tal com ho albira la justícia suïssa: va darrere seu, per la senda del procés criminal.

Que l’anterior cap de l’estat era un comissionista, més que de pro, era pro domo sua (s’entén la llatinada, oi?), era vox populi. Per les raons que sigui va ser consentit, quan no tapat, per les institucions. Mal exemple de governança democràtica quan el cap de l’estat és posat fora de l’abast del control democràtic.

S’ha vist que aquesta exclusió d’un mínim escrutini públic —insòlita fa temps a les altres monarquies constitucionals europees— no estava exempta d’interès per part dels selectes: des de certs polítics, de certs partits, de certs mitjans de comunicació (o de certs del seus directors o propietaris). Tot ben assaonat i aprofitat per una certa part de la flor i nata de l’empresariat. La casta, vaja.

En aquesta vall de foscor cortesana, algun prohom d’aquesta Arcàdia de la governança democràtica va arribar, en el moment àlgid del macarrisme, a pagar el bonobús de la minyona amb una targeta de directiu bancari més opaca que un eclipsi total de sol, lluna i tots els estels celestials.

En aquest context, parlar del Regne de Trincòpolis trobo que és d’un realisme inexcusable.

El sistema, tard o d'hora, ha de fer net. Ho farà? De moment sembla que contra dret, no. El Congrés s’ha negat a investigar-lo al·legant irresponsabilitat de l’emèrit, cosa que, contradictòriament, sembla que la Fiscalia Anticorrupció sí que fa, demanant papers a la justícia helvètica. Investigar, i en el seu cas jutjar i condemnar, si procedís, el pare del cap de l’estat actual, està, per un apreciable sector de juristes, fora de tot dubte.

En efecte, qui ha deixat de ser rei, deixa de tenir les prerrogatives d’immunitat règies. En aquest punt la Constitució és exemplar. Només, exclusivament i excloentment, el rei vigent és qui està constitucionalment protegit: cap membre més de la seva família: ni el seu cònjuge, ni la seva descendència, ni qui pugui ser hereu o hereva, ni els pares. Ni els receptors d’amor fora de la senda constitucional. Ningú. Només el rei o la reina estan protegits.

Tanmateix, amb una actualització dels Pactes d'El Pardo entre Cánovas i Sagasta, PP i PSOE van donar a llum una llei d’aforament dels membres del cercle més restringit de la família real: el cònjuge, el príncep o princesa d’Astúries i els pares del monarca. Un aforament penal i civil no previst ni previsible en cap lloc de la Constitució. Un privilegi medieval en tota regla.

Per què aquesta afirmació? Perquè cap dels esmentats té funció constitucional de cap mena ni la pot tenir. Atribuir un estatus determinat a qui no té cap funció és un contrasentit que fins i tot és comprensible per a un nen. És un privilegi antitot que qualsevol dia saltarà pels aires. Però, i això és important, l’aforament no significa impunitat.

Per tant, des de l’abdicació de Joan Carles, el 19 de juny de 2014, és un ciutadà penalment responsable com qualsevol altre. Encara amb la llei de l’embut que es practica al Regne de Trincòpolis, sembla inversemblant que així no sigui. I són responsables també els que actuen en connivència amb ell en grau de coautoria o complicitat. O sigui que el cercle de responsables penals es pot estendre fins i tot a qui va col·laborar abans de la data de 2014. La presumpta irresponsabilitat penal de l'aleshores monarca no elimina la responsabilitat de qui el pogués haver ajudat a fer malifetes o l’hagués auxiliat per aprofitar-se’n. Vet aquí una hipotètica causa per l’interés de demorar la punibilitat de l'exmonarca.

Però n'hi ha més. Certament, el Rei, ho diu la constitució, és irresponsable i inviolable. Per què? Perquè tots els seus actes estan sotmesos a contrasignatura ministerial, llevat del que afecti la seva casa civil. Curiosament, però, el més important en la monarquia, donar el successor, no té aquesta supervisió.

Dit d’una altra forma: el Rei, en el sistema constitucional vigent, no pot fer res vàlid sense el vistiplau del govern. La pregunta subsegüent —sempre plantejada i sempre oberta— és què passa si el Rei duu a terme una acció sense aval governamental i aquest acte és delicte. Perd la seva cuirassa d’immunitat? A parer meu, sí. I què passa si aquests fets no avalats es descobreixen quan el Rei ha abdicat? Li val la presumpta immunitat prèvia? A parer meu, no.

El que és delicte, no només únicament immoral o il·lícit, ho és sempre mentre la llei ho prevegi. Fins ara no hi ha hagut cap amnistia al respecte.