"Una llibertat d’expressió forçosa", Montserrat Nebrera

Hi ha ara mateix un debat obert, i no és menor, sobre el tractament que s'ha de donar a la crítica contra l'acció governamental en moments com aquest, quan sembla que la reclamació de seguretat i la por que provoca la situació de pandèmia justifiquen qualsevol acció del poder per satisfer-los i el nostre conseqüent silenciament de la crítica.

Per als qui creuen que l'anàlisi crítica del governant ha de ser posposada, l'argumentació es basaria en el caràcter essencialment privat i individual de l'exercici de la llibertat d'expressió, dret fonamental que vehicula les opinions i, per tant, quan n'hi ha, les crítiques. Els qui comparteixen aquesta idea entenen que els crítics són una espècie de ciutadans egoistes i frívols que prioritzen llibertats supèrflues, quan ara les prioritats haurien de ser unes altres i la finalitat de l'acció d'oposició hauria de ser esdevenir un acompanyament lleial i comprensiu de qui té la ingrata tasca de donar la cara i, com s'aprecia sovint, arriscar-se a l'error, més encara ara quan els governs no són monocolor, i qualsevol harmonia és doblement impossible.

Expressar públicament el lament pel fet que Espanya ocupi l'últim lloc en el rànquing australià sobre la qualitat de la gestió de la pandèmia deixa de ser un dret i es converteix en una obligació

Però, també, hi ha els qui valoren de la llibertat d'expressió no tant que sigui la manifestació de la llibertat de consciència individual, sinó, sobretot, el seu paper essencial en la construcció de l'opinió pública lliure. Des d'aquest punt de vista, l'exercici que cadascú fa d'aquesta llibertat no és tant una satisfacció personal, sinó una responsabilitat en relació amb la seva comunitat, que només d'aquesta manera accedeix a un nivell de coneixement plural del món en què viu. Perquè és això, juntament amb els fets noticiables sobre els quals s'informa i el substrat formatiu prèviament adquirit a través de l'educació, el que permet finalment plantejar alternatives o triar opcions polítiques que puguin eventualment arribar a ser opcions de govern. Si tot això funciona, realment una cosa més quimèrica que el que la teoria descriu com un paradís, la democràcia es fa forta, no esdevé demagògia, i propicia i es nodreix d'individus lliures.

Des d'aquesta segona perspectiva, expressar públicament el lament pel fet que Espanya ocupi l'últim lloc en el rànquing australià sobre la qualitat de la gestió de la pandèmia, deixa de ser un dret i es converteix en una obligació. Avergonyir-se públicament perquè la portaveu de la Generalitat afirmi sense rubor, vista la indigent gestió de les competències pròpies, que una Catalunya independent hauria tingut menys morts, hauria també de formar part del dossier cívic mínim. I recordar la contradicció ad nauseam dels nostres governants, només moguts a cop de grup de pressió (siguin defensors dels nens, de les mascotes o del sector laboral que sigui), sense una visió global per a la qual van prometre que estaven preparats, requereix de nosaltres, els governats, una atenta vigilància i una crítica contemporània als seus actes, de manera que sigui una realitat el que s'augura: que en la pròxima convocatòria electoral enviem a l'oblit els protagonistes polítics del present.

Montserrat Nebrera
Barcelona. Dijous, 23 d'abril de 2020, elnacional.cat