"Un món d’homes nens", Francesc-Marc Álvaro

Necessito ajuda: on ha anat a parar l’interès general? Si us plau, que algú em respongui. Ho sap el president Sánchez? Ho sap el ministre Illa? Ho saben en aquella oficina governamental on escruten els missatges en els mitjans i les xarxes sobre la gestió del Govern espanyol? Però quines coses té vostè, senyor comentarista, com gosa preguntar per l’interès general a aquestes alçades del partit! Potser pensa vostè que Espanya és com Suècia? Bé, esborri aquesta frase, no sigui que ens acusin –a vostè i a mi– de supremacistes, per portar a col·lació la democràcia més estable d’Escandinàvia. Deixem-nos de comparacions, que el personal té la pell molt fina i les cues d’ofesos amb càrrec són més llargues que les que hi ha cada matí davant la fleca.

No comparem, doncs. Centrem-nos en una cosa singular i pròpia, una cosa que motiva i engega la pregunta de qui firma aquestes ratlles: per què els nens d’Espanya podran sortir al carrer a partir de diumenge i els adolescents no? Amb aquesta pregunta no vull crear mal ambient ni cap disturbi. Simplement, no comprenc. El ciutadà necessita comprendre, fins i tot quan està disposat –com és el cas– a obeir sense queixar-se. Perquè els contribuents puguem entendre, els que manen haurien de saber bé el que fan i, després, haurien d’explicar-ho amb claredat. Però no ha estat així. Dimarts, fins a tres ministres es van referir al confinament infantil de forma dispar. Es podrien evitar aquestes comèdies d’embolic? Una mica, si tinguessin més clar el que és i el que no és l’interès general.

Luis Tejido / EFE (EFE)

Amb tots els respectes pels pares amb canalla a casa, cal fer la pregunta en veu alta: forma part de l’estricte interès general ara mateix permetre que els menors abandonin una estona les llars? En aquest context excepcional, un pensava que l’interès general era, per damunt de tot, frenar els contagis i, de forma especial, preservar la salut dels grups més vulnerables. Un pensava també que, en segon i últim lloc, l’interès general passava per evitar el col·lapse econòmic, amb mesures compatibles (en teoria) amb el confinament. Això era l’interès general, a més de poder passejar els gossos, per descomptat. Les perru­queries van ser incloses en l’interès general, però això va ser només un miratge; al final, aquests negocis van tancar, com testifiquen el meu cabell i la meva barba, a punt per a un càsting de la segona part de Nàufrag.

Ara, els nens “són alliberats” (com agrada de dir solemnement a alguns), i les explicacions oficials són de fireta. Creix la perplexitat del pobre administrat que no acaba d’entendre el criteri del governant. Repeteixo: segur que tots els nens necessiten sortir al carrer ja, però també molts adolescents s’enfilen per les parets, així com milers de persones que –amb o sense trastorn mental diagnosticat– suporten pitjor que d’altres el fet d’estar confinades. L’assumpte s’ha de posar sobre de la taula amb normalitat. Sense caure en el populisme condescendent del ministre de torn, que els diu als progenitors que poden anar al supermercat o a la farmàcia amb la criatura, un esbarjo fascinant i meravellós.

Semblaria que tot aquest embolic es pot aclarir amb un debat tècnic d’experts, en què pediatres, psicòlegs, pedagogs i educadors tinguin l’última paraula. No és així, per molt que aquests professionals es prodiguin comentant les vicissituds dels menors obligats al món interior. Tot el que decideix l’Executiu és polític i –com ja vam explicar en aquestes pàgines recentment– competeix als escollits a les urnes prendre la decisió menys dolenta, que hauria de tenir com a centre l’interès general, una cosa que no pot atomitzar-se en múltiples excepcions, per respectables i legítimes que siguin. Un interès general envoltat d’interessos sectorials mal explicats ens aboca al perill de més confusió per a la ciutadania. Més caos, per tant.

Els experts –sobre epidèmies, sobre nens, sobre perruqueries, sobre gossos o ­sobre serveis essencials– faciliten dades, plantegen escenaris, ofereixen alternatives i suggereixen solucions, són indispensables i han de ser escoltats amb atenció, però la seva responsabilitat no és amb el tot sinó amb una part de la realitat. Diu Víctor Lapuente que “els bons polítics són els que confien, avaluen i fomenten els professionals”. Sens dubte. El governant no pot ficar-se en allò sectorial com si fos un tècnic, ha d’estudiar el que aquest analitza i transcendir el seu dictamen, ja que està obligat a considerar molts altres factors que els experts simplement no contemplen. Aquesta síntesi és la que ha de connectar sempre amb l’interès general, i molt més en una situació tan greu com la que vivim.

Demis Roussos, cantant oblidat dels setanta, tenia una balada titulada Un mundo de hombres niños , que convida a pensar en “una escuela al aire libre / donde sólo enseñen a jugar / por el cielo azul como pupitre / todo el tiempo para cantar”. Als polítics contemporanis els aterreix ser impopulars (més que ser incompetents) i això, de vegades, els converteix en cantors de bones intencions, un exercici que acaba desdibuixant l’interès general.