Barcelona rebel: la presa de la Inquisició el 1820

  • Una revolta popular a Barcelona el 1820 va saquejar els arxius del sant ofici i la documentació llançada al carrer avui es conserva als Estats Units

Fa dos-cents anys, la ciutat de Barcelona va viure una revolta popular que va acabar amb l’assalt al Palau de la Inquisició, que es trobava al que avui és el carrer dels Comtes, al barri Gòtic. Va ser una explosió d’ira revolucionària com la que més tard va donar peu a la crema de convents del 1835, la Setmana Tràgica del 1909 o la violència anticlerical del 1936.

L’escriptor Rossend Llates en les seves memòries diu que els seus besavis li havien relatat l’assalt al casal de la Inquisició el 1820: “Llançaren al carrer els instruments de tortura i els cremaren, tot plegat amb els mobles i els documents arxivats a la terrible mansió. D’aquell acte avui ningú no se’n recorda; però llavors feu un gran tro pel que significava”. I ara aprofitant el bicentenari, que es va escaure el 10 de març, es recupera aquest episodi gràcies a un llibre col·lectiu titulat Un dia de fúria que, coordinat per Frances Luttikhuizen, n’explica detalls desconeguts i el seu context. I un dels aspectes més sorprenents és que bona part dels documents llançats al carrer pels manifestants van acabar en un arxiu de Boston, primer, i actualment a Pennsilvània. Allà es poden consultar avui les recopilacions dels procediments i les investigacions del Tribunal Inquisitorial, amb les narracions dels empresonats als calabossos i les tortures. Així doncs, per conèixer la crònica del Sant Ofici cal anar als Estats Units.

Un nord-americà que era a Barcelona el 1820 va recollir i salvar els papers dels processos inquisitorials

Va ser la crisi de la monarquia absoluta, afegida a una situació econòmica difícil, el que va propiciar que a principis del 1820 es comencessin a tancar fàbriques a causa de la inestabilitat política. A Barcelona, hi havia tanta gent sense feina que les autoritats van haver de recórrer a la caritat. I per evitar més problemes van enviar els presos cap a Mallorca i Cartagena. El 10 de març la gent va sortir al carrer a diverses ciutats i va obligar el rei Ferran VII i els militars a acatar la Constitució sorgida de les Corts de Cadis, i va forçar el nomenament d’un nou capità general. Alguns cronistes parlen de 20.000 persones al carrer. Els manifestants es dirigiren cap el bisbat però allà el governador pogué impedir l’assalt, i aleshores es dirigiren cap a l’edifici de la Inquisició, veritable símbol de la repressió. Van forçar les portes i ho destrossaren tot. Els que eren dins l’edifici van fugir pel carrer del darrera. I la multitud no només va deixar anar alguns presos que hi estaven tancats, a punt de ser interrogats, sinó que també va alliberar tots els papers i documents que va trobar, llançant-los per les finestres. Tal com va escriure un comerciant anomenat Josep Brufau, “allà es va desfogar el poble”.

LV LV

Però a partir d’aquell moment comença una altra història ben rocambolesca. Andrew Thorndike, un jove de New Hampshire que havia creat una empresa d’exportació amb Richard McCall, consol americà a Barcelona, es trobava a la ciutat aquell 10 de març i va recollir fins a trenta caixes de documents que les masses enfu­rismades havien abocat per les finestres del palau i les va fer arribar a la seva família, a Boston. Els documents, segons que ara explica Frances Lut­tikhuizen, doctora en Filologia An­glogermànica per la UB, anaven des del 1532 fins al 1818 i principalment eren processos contra el dogma ca­tòlic, genealogies per provar la neteja de sang i papers relacionats amb les disputes civils.

Vuit anys després es publicava ja a Boston el llibre Records of the Spanish Inquisition , de Samuel Kettell, que recull una part dels processos de la Inquisició conservats en aquest fons.

Uns anys després es va iniciar un moviment anticatòlic als Estats Units que va començar precisament a Boston. L’11 d’agost del 1834 un grup de manifestants va assaltar i saquejar un convent de monges ursulines en aquesta ciutat. Aquests disturbis es van estendre i van inspirar un nou gènere literari conegut com a convent horror stories una mena de subgènere de la novel·la gòtica. L’escriptora Maria Monk va vendre tres-cents mil exemplars amb un relat ple de descripcions fantasioses de luxúria i assassinats en un convent.

L’any 1840 un fill de Thorndike va fer donació dels documents a l’American Philosophical Society a Filadèlfia. I van restar allà fins que al 1962 van ser traslladats a la Universitat de Pennsilvània, on han pogut ser consultats per Luttikhuizen. I és ella qui, com a conclusió d’aquest volum, afirma que potser un procés “contra unes persones per haver menjat cansalada en dia de precepte, o haver blasfemat, o per ser protestants, o per practicar l’ocultisme no té importància, però els documents recollits per Andrew Thorndike el 10 de març del 1820 formen part de la memòria històrica de Catalunya. Són testimoni d’una època d’una terrible repressió”.

I com assenyala també el periodista i cronista Lluís Permanyer en el pròleg d’aquest llibre, “sembla mentida que un fet tan simbòlic i representatiu dels barcelonins que lluitaven per la llibertat i contra l’opressió no mereixés una atenció més afinada”. Permanyer esmenta, a tall d’exemple de l’actitud del Sant Ofici envers les autoritats catalanes, que fra Alonso de la Espina, el primer inquisidor imposat a la Corona d’Aragó, quan va arribar a Barcelona, “va entrar a cavall a la catedral per dipositar el sabre al peu del sagrari”.

, Barcelona, 20/04/2020 -lavanguardia