" Si la nostra societat no defensa la salut...", Borja de Riquer i Permanyer

L’actual pandèmia de la Covid-19 ha posat en evi­dència els problemes del ­nostre sistema sanitari, ha palesat algunes improvisacions i errades en l’actuació dels governants i també ha mostrat la notable confusió informativa que es pot arribar a crear en la societat més ben informada de la història. La lamentable experiència de les dues darreres pandèmies sofertes pel nostre ­país, la del còlera del 1885 i la de la grip del 1918-1920, ens hauria de servir per tenir ben present que la defensa de la salut pública ha de ser una prioritat política essencial.

En els dos casos esmentats, l’actuació de les autoritats fou tardana i, inicialment, es va tendir a ignorar l’existència i la gravetat de la pandèmia. Si bé llavors es van fer ­patents les grans limitacions dels coneixements mèdics i les carències del sistema hospitalari, el més greu, al meu parer, va ser l’actuació dels governants, que de seguida van voler oblidar el desastre. Ni l’any 1885, ni tampoc el 1918-1920, no hi va haver cap debat parlamentari sobre aquelles pandèmies, ni es va fer un balanç de l’actuació dels governs, ni es va produir una reflexió sobre els grans dèficits del sistema sanitari, ni se’n van treure lliçons de cara al futur. I ben ­aviat els governs van trobar altres temàtiques perquè es deixés de parlar dels milers de víctimes.

En les pandèmies del còlera i la grip, els governants de seguida van voler oblidar el desastre

L’any 1885 hi va haver la darrera gran epidèmia de còlera a Espanya, que va provocar unes 150.000 víctimes –el país tenia 17 milions d’habitants–. La reacció del ministre de la Governació, Romero Robledo, llavors responsable de la sanitat, fou tardana –va trigar dos mesos a reconèixer la seva existència– i les seves directrius van ser similars a les que es prenien durant l’edat mitjana: ­aïllament de les cases i barris afectats, reclusió dels malalts en hospitals provisionals als afores de les ciutats, etcètera. I, a més, va fer poca atenció a l’opinió dels experts. L’incompetent Romero Robledo va arribar a prohibir la campanya de vacunació massiva que havia iniciat al País Valencià el doctor Jaume Ferran i que es mostrava altament eficaç.

El fet que l’epidèmia coincidís, l’agost del 1885, amb l’ocupació de les illes Carolines, unes petites colònies espanyoles del Pacífic, per la Marina alemanya va provocar una onada de manifestacions patriòtiques de protesta. La premsa s’hi va abonar amb vehemència i va deixar de parlar del còlera, i molt més després del 25 de novembre, quan va morir el rei Alfons XII. Tant el govern Cánovas com el posterior de Sagasta es beneficiaren d’aquests fets per aconseguir que el còlera deixés de ser un tema de rellevància i van recórrer a la vella tesi de la catàstrofe inevitable, i que, de fet, els espanyols ja ­estaven acostumats a “malviure i a morir fàcilment”.

El segon cas, la mal anomenada grip espanyola, es va manifestar entre el març del 1918 i la primavera del 1920, va afectar uns vuit mi­lions d’espanyols, un 40% de la població, i va causar unes 260.000 víctimes. José García Prieto, ministre de la Governació del govern nacional presidit per An­tonio Maura, va ser incapaç de prohibir les madrilenyes festes de Sant Isidre, fet que va provocar un contagi massiu de grip a la ciutat –10.000 morts en tres mesos–. El govern, però, va aconseguir que la premsa deixés de parlar de la grip imposant la censura militar, gràcies a la declaració d’estat de guerra el mes d’agost. Després va ser la mateixa premsa qui va donar prioritat a la fi de la Gran Guerra (11 de novembre), a la campanya proautonomia catalana (novembre 1918-febrer 1919) i a la vaga de La Canadenca (febrer-març 1919). Tampoc llavors no hi va haver cap debat parlamentari sobre la grip ni cap exigència d’expli­cacions al govern. I, encara més greu, aquella pandèmia va desaparèixer de la me­mòria oficial. Aquella grip, que va provocar a Espanya la mortalitat més gran del segle XX –junt amb la Guerra Civil–, no surt ­explicada als llibres d’història, ni tampoc és esmentada a les memòries dels ministres d’aquell govern: Cambó, Romanones, De la Cierva o Alba. Perquè donar comptes d’aquell desastre obligava a admetre que a Espanya hi havia un sistema sanitari molt deficient i a reconèixer que la defensa de la salut no era una prioritat política: la des­pesa pública en sanitat era cap a l’any 1910 d’uns 18 milions de pessetes, la dècima part del pressupost del Ministeri de Guerra i la meitat del dedicat a “Culto y clero”.

L’actual pandèmia, que s’ha estès ràpidament gràcies a la globalització, ens ha trobat amb un sistema sanitari i uns coneixements mèdics incomparablement millors. I si bé els governs i les institucions polítiques ara han actuat prenent mesures excepcionals, hi ha hagut errades, excessos de seguretat inicials i descoordinacions. Tinc els meus dubtes, vistes les divergèn­cies polítiques existents, sobre si la nostra societat serà capaç, un cop superada la pandèmia i malgrat la crisi econòmica que se’n derivarà, de prioritzar el reforçament de la vida democràtica, el redreçament de l’Estat de benestar i la defensa ferma que la salut dels ciutadans no pot ser preterida, com ha passat la darrera dècada. Ens hi juguem molt, la vida; o més ben dit, moltes vides.

, 16/04/2020 - lavanguardia