"D’Antígona a Medea: de la compassió a la ira", Sira Abenoza

A Antígona i Medea les uneix, com a mínim, una cosa: les dues heroïnes prenen unes decisions ben poc enraonades —una gran paraula de la nostra llengua. Poc enraonades en tant que semblen desproveïdes de raó, que són un fruit directe i radical d’una passió que difícilment podem titllar de raonable. (Com a contraposició esclaridora només cal escoltar els discursos d’Ismene, veu de la «raó raonable».) I poc enraonades en tant que s’han pres dins l’entotsolament de cadascuna d’elles i sense consultar-ho amb ningú. Quan han parlat, Antígona i Medea, ha estat per comunicar la seva decisió, no per enraonar. En això, doncs, són germanes.

Per la resta, tanmateix, m’atreveixo a dir que són dues reaccions gairebé oposades. Ambdues són dones mogudes per la passió, però amb passions que miren cap a llocs contraris. Mentre Antígona, per compassió, decideix contradir les lleis i les raons d’Estat i enterrar el seu germà com ella considera que mereix; Medea, moguda per la ira, l’orgull i el desig de venjança, comet actes que porten a la mort, com a mínim, de la futura esposa del seu marit i el seu pare —i, segons Eurípides, també de la seva descendència. Pel que fa Antígona, veient la decisió que pren i els seus actes —fins i tot si els seus motius reals no són la preocupació pel vincle de sang—, no podem dubtar que l’acció en si mateixa és un gest de cura; mentre que Medea, fruit de la seva ira, el que duu a terme és una acció que busca fer mal. Antígona mor, sí, però ho fa lliurement i per tal d’aconseguir el que ella considera que és un bé. Medea, en canvi, mata. Les seves passions la porten a assassinar a persones que no volen morir —i les morts, és clar, són moralment ben diferents si són triades o bé imposades.

Tot i així, algú podria preguntar-se: però és que no té dret Medea a estar dolguda, trista, enfadada i fins i tot enfurismada, perquè el seu marit l’ha traït? Ella que ho va abandonar tot per ell. Que va trair la seva terra i la seva sang per Jàson i que ara és pagada amb menyspreu. I la meva resposta seria: aquesta no és la pregunta.

Nussbaum, a El ocultamiento de lo humano, ens explica com el dret, a l’hora d’avaluar i sancionar conductes delictives mogudes per la ira, intenta determinar què seria una ira raonable. És a dir, si el delicte que es comet és fruit d’un brot d’ira raonable, en un judici no només moral sinó legal, això ens serviria com a atenuant. Ara bé, la pregunta crítica seria: què entenem per una ira raonable? La filòsofa americana fa referència a casos com el d’un jutge que als EUA, als anys 70, entén com a raonable que un home mati a la seva dona per trobar-la al llit tenint relacions sexuals amb un altre. Avui, en canvi, aquest acte fruit de la ira a ningú —espero— li ha de semblar raonable.
Les esposalles de Jasó i Medea al temple d'Apol·lo, Biagio d'Antonio (c.1487) 
Doncs bé, tornant a Medea, la seva decisió de matar tres persones, una quarta de retruc i el seu exmarit mort en vida, no sembla una decisió fruit d’una ira raonable. Ara, recuperant la pregunta sobre si Medea té dret a sentir-se irada, potser el problema és la pregunta. Té sentit que em pregunti si tinc dret a estimar el meu marit o el meu veí? Que em demani si una companya de feina té dret a odiar-me? Aquestes preguntes semblen gairebé ridícules perquè, sovint, els sentiments no són qüestió de dret. En canvi, el que sí que té a veure amb el dret, és allò que fem amb ells. I, en aquest cas, allò que Medea fa amb els seus sentiments és del tot injust, immoral i injustificable.

És més, el que hi ha darrera de les accions mateixes de Medea, els sentiments que la mouen, potser en si mateixos també poden ser qüestionats. Ella s’aïra perquè considera que Jàson l’està traint. Que l’amor que ella li ha professat i que l’ha portada a danyar i menystenir tots els seus i a ser una apàtrida mereix una reciprocitat, un respecte, un amor. No li perdona que hagi trencat la seva promesa. Però, si hi pensem, realment es pot prometre l’amor? Podem prometre la cura, això sí: podem dir «jo vetllaré per tu sempre«. Però prometre «t’estimaré sempre» sembla una figura retòrica. Dit d’una altra manera, Medea podria queixar-se que Jàson ja no es cuidi d’ella, però no que ja no se l’estimi. I si aquest és l’únic reclam legítim, potser ni tan sols podria fer-lo perquè Jàson, en la seva defensa, addueix que la seva decisió té a veure amb la voluntat de cuidar els seus fills i a Medea mateixa. És a dir, com a mínim, no està clar que la decisió de Jàson sigui equivocada o contrària a allò que en tot cas podia prometre: potser ell la pot cuidar millor si és el futur rei de Corint.

Però no sembla que sigui això el que molesta Medea. Ella està ferida en l’orgull per no ser desitjada i per sentir-se utilitzada. Ella, que per desig ha estat capaç fins de matar el seu germà i perdre casa seva; ella a qui el desig li ha fet fer tot allò que, pel seu propi bé, seria poc raonable, és ara pagada amb una tebior calculadora, amb una manca de foc, amb un àpat d’hospital. Ella que tot ho ha controlat ara no és capaç de tenir el que més anhela. Oblida, així, que dins de la Carta de Drets fonamentals de les persones mai hi podrem trobar el «dret a ser desitjats». El desig, com la natura i el món —com alguns Déus?—, és cec a la idea de justícia. La justícia és un invent humà que només té sentit intentar de promoure, fer valer i respectar, en aquells àmbits que li pertoca, és a dir, en allò que tingui a veure amb la moral. El desig, ens agradi o no, escapa a aquest reialme i és del tot absurd i perillós intentar encabir-l’hi. Tan perillós com els millers de morts que veiem cada any de dones i nens a mans d’uns homes que s’han sentit ferits en el seu orgull i que creuen, amb la mort, fer justícia i recuperar el seu honor.

Ah, però Medea és divina, pot fer el que vulgui i sortir-ne indemne amb el seu carro alat, diuen alguns. Perquè així són els éssers divins: poden fer el que volen. Però, si el tema és aquest, que els déus poden fer el que volen, llavors no sé ben bé perquè els volem a aquests éssers que creuen ser tan honorables que ningú pot gosar ferir-ne l’honor. No tinc clar que l’honor sigui un valor respectable ni desitjable a aquestes alçades. El que ens calen són dones i homes que saben ser compassius i també perdonar; ser lliures i assumir-ne les conseqüències; no demanar ni esperar de l’altre allò que no es pot demanar; i ser capaços, en canvi, de ser generosos malgrat no saber del cert l’egoisme de l’altre. Ens cal la passió d’Antígona, no la de Medea.

(Ens cal als humans, és clar. Als éssers divins no els fa falta. Ell(e)s ni esperen ni mereixen la nostra compassió. I és potser precisament això el que els fa perillosos entre nosaltres: que no necessiten de la nostra compassió. Deixem per tant de compadir inútilment a Medea; perquè ella, al cap i a la fi, ni la necessita, ni l’espera.)
 
Sira Abenoza
Directora de La Casa dels Clàssics