"El ogro patriótico. Los militares contra el pueblo en la España del siglo XX", Juan Carlos Losada

Quan en altres països la presència de l’exèrcit al carrer es veu com un reforç als serveis de protecció civil i com la cara amable del militarisme, a Espanya continua creant sentiments contraposats, fins i tot en situacions d’emergència. La resposta cal trobar-la en el passat recent i en el paper que ha tingut l’exèrcit al segle XX, tal com ha analitzat l’historiador Juan Carlos Losada a El ogro patriótico. Los militares contra el pueblo en la Es paña del siglo XX ( Ed. Pasado y presente).

El llibre de Losada arrenca amb el “desastre” del 1898 i assenyala que la frustració per la pèrdua de Cuba i les Filipines va fer que els ulls de l’exèrcit es dirigissin “a la vida interior del país”. Els militars van donar les culpes de la derrota als polítics per no haver-los donat prou recursos econòmics. Dels 350.000 homes enviats a les colònies, la meitat van ser baixa (morts o ferits), i entre els sectors humils, els que no van poder evitar el reclutament, va créixer l’antimilitarisme. Els militars van ser utilitzats, a més a més, per reprimir les vagues i les protestes. Fruit d’aquella tensió va ser l’assalt de dos-cents oficials a la seu de la revista satírica ¡Cu-Cut! , que va acabar amb 46 ferits.

L’exèrcit espanyol estava format el 1975 per 400.000 homes, amb 490 generals i 29.000 caps i oficials

DEA PICTURE LIBRARY / Getty DEA PICTURE LIBRARY / Getty (Getty)

La guerra a l’ Àfrica, els combats del 1909, el desastre d’ Annual el 1921 (11.000 militars van ser massacrats) i la crisi política van desembocar en la dictadura de Primo de Rivera. Van ser vuit anys de directori militar (1923-1930) que no van solucionar la crisi social, van posar fi a la monarquia i van donar pas a la República.

Les reformes del president Azaña van xocar amb la cúpula militar, que no va dubtar a encapçalar la rebel·lió del 1936 amb la dreta que va desembocar en una guerra civil de tres anys. El triomf dels “nacionals” va ser el de l’exèrcit comandat per Franco i reafirmat en l’exaltació mística de la pàtria. Els militars van governar Espanya durant 36 anys i van passar per sobre fins i tot de la Falange. Losada esmenta dos casos en què es de­mostra que fins i tot mort Franco la disciplina i el control eren extremament ferris: la família del general Varela va ser multada el 1977 perquè la seva filla Casilda mantenia relacions amb un gitano (el guitarrista Paco de Lucía, amb qui va haver de casar-se a Amsterdam) i el coronel José Luis Ortega Monasterio (creador de l’havanera El meu avi ) “va ser expulsat de l’exèrcit acusat de faldiller, tot i que era públic que era per les seves idees liberals”, el 1978.

L’últim capítol està dedicat a
les intromissions en democràcia d’unes forces armades formades per 400.000 homes, amb 490 generals i 29.000 caps i oficials que “adoraven literalment Franco”. A la repressió contra els membres de la Unió Militar Democràtica (a un dels seus fundadors, el capità Gabriel Cardona, se li va recriminar fins i tot tenir un cotxe de color taronja) s’hi van afegir els diversos intents colpistes que culminen en el 23- F. L’autor és crític amb uns partits pusil·lànimes davant els
militars i defensa que, si no hagués estat, per la decisió del rei Joan Carles, en qui confiaven els militars, el cop hauria triomfat.

Losada acaba indicant que, si els militars renuncien al monopoli de la força i es posen al servei de la ciutadania, la reconciliació entre exèrcit i societat serà total i es posarà fi a les desconfiances.

, Barcelona, 14/04/2020 - 00:15h