"Mentrestant, i els nostres drets i llibertats?", Emília Olivé

Quan aquests dies fem l'experiència de sortir al carrer a comprar productes que garanteixin la nostra supervivència material, tenim la sensació que la distopia ja és aquí: carrers deserts, silenciosos i gent anònima i emmascarada que es defuig. Perplexitat. En primer lloc, perquè això ha passat molt de pressa i m'atreviria a dir que amb certa "facilitat": també hem fet l'experiència que és relativament fàcil confinar i disciplinar la població per la seva seguretat. En poc temps hem passat d'aquells "carrers (que) seran sempre nostres" a haver-los de buidar del tot per necessitats sanitàries indiscutibles. Perplexitat, perquè ens hi va la vida, que al primer món crèiem garantida, i per això cada dia des dels nostres balcons aplaudim agraïts a tots aquells col·lectius que lluiten per mantenir-nos-la. Però perplexitat també perquè, mentrestant, què passa amb la nostra "vida política"? Doncs, mentrestant, la policia (i alguns voldrien que també l'exèrcit) patrulla pels carrers increpant, detenint i multant els "sospitosos" (habituals?) de voler infectar la població, segons permet la llei d'alarma nacional. Les dades són importants: fins al 27 de març, 150.000 persones denunciades i 1.300 de detingudes arreu de l'estat espanyol.

Quin model de resposta autoritària estem legitimant? Quina repercussió política pot tenir aquest confinament?  Les dones sabem què vol dir viure recloses en l'espai privat i privades de drets i llibertats polítiques. L'aïllament és epidemiològicament del tot necessari, però no innocu, i la pèrdua de l'àmbit públic és una de les seves conseqüències. En termes popularitzats per la lluita feminista, podríem dir que l'amenaça és la pèrdua de l'empoderament polític de la ciutadania. Diu Hannah Arendt (a qui caldria rellegir avui molt atentament) que la condició humana de debò, a diferència de la mera naturalesa, s'articula a partir de tres elements essencials: la intersubjectivitat en l'espai públic, el llenguatge que la fa possible i la llibertat que li dona dignitat i responsabilitat. Per això el poder polític real consisteix en el dret a la comunicació de projectes nous i solidaris compartits en llibertat. Ens demana que siguem "actors polititzats" que "comparteixin paraules i actes" en la mesura que el nostre poder rau en l'exercici del discurs i l'acció enmig d'una pluralitat d'individus que anomenem ciutadania (la polis). 

Podem aprofitar aquest confinament per fer que l'espai privat, les nostres llars, els nostres aparells informàtics i les nostres xarxes socials esdevinguin un espai públic de discussió i acció polítiques, tal com ho voldria Hannah Arendt

Què passa, per tant, quan l'espai públic —que és condició de possibilitat de la política— està segrestat? Què passa quan no podem exercir aquests drets i llibertats? Qui se'ls apropia i decideix? Quin marge ens queda per exercir el control polític? Perplexitat de nou quan els mitjans de comunicació ens informen dia a dia de com progressa "l'autoritarisme democràtic" (?), gràcies també (però no només) a la pandèmia: el cinisme descarnat de les declaracions de Donald Trump acceptant xifres de morts escandaloses com a mal menor; les mesures proteccionistes i criminals de la Unió Europea que tanca fronteres a la solidaritat a dins i a fora dels seus territoris (condemnant alhora milers de refugiats a la intempèrie més devastadora); el cop d'estat perpetrat fa dos dies per Viktor Orbán que reinstaura de facto la dictadura en el cor d'Europa, i un llarg etcètera. Preocupants són també les veus que aquí elogien l'eficàcia de la gestió sanitària per part dels estats asiàtics, en especial de la Xina, que han aprofitat per estendre encara més les mesures de control social dels moviments de la població a través de les xarxes i els dispositius mòbils (l'anomenat big data). Mesures de ciberdictadura que impliquen no només la limitació de les llibertats públiques sinó també de control de la privacitat, i que de moment a Europa serien inacceptables per antidemocràtiques.

Aquests dies que hem hagut de buidar els carrers per imperatiu sanitari, molts ens refugiem en l'espai (públic) virtual que pretén fer de nosaltres usuaris i consumidors d'una realitat també virtual: pel·lícules, sèries, jocs, i moltes fake news enmig d'un allau de dades que es fa difícil de discriminar des del confinament. Sabem que una població atomitzada és víctima fàcil de la manipulació, la desinformació i la por (que sol ser irracional). Però en aquestes mateixes circumstàncies hi tenim també una oportunitat: les plataformes i xarxes socials, més enllà de ser eines d'entreteniment i propaganda, obren alhora una esfera il·limitada (i imprevisible pels poders) d'empoderament polític dels ciutadans. Podem aprofitar aquest confinament per fer que l'espai privat, les nostres llars, els nostres aparells informàtics i les nostres xarxes socials esdevinguin un espai públic de discussió i acció polítiques, tal com ho voldria Hannah Arendt. La "ciutadania informatitzada" fa molt de temps que s'organitza en xarxes de solidaritat molt diverses (l'última per a la pandèmia: amb el personal sanitari, amb els sensesostre, oferint assessorament psicològic gratuït a la població...). Avui podem fer un pas més i aprofundir en el que aquestes xarxes ja volen ser des de fa temps: instruments actius de fer política, on la ciutadania s'organitza per vetllar col·lectivament pels seus drets i exigir que no es retallin les seves llibertats en pro d'una suposada seguretat que mai no arribarà a ser absoluta.

Tot això ho podem fer mentrestant. Però sabem que al final haurem de recuperar els nostres carrers i places, caldrà sortir de casa i rehabitar la polis. Aquest és el compromís polític que hem de signar tots i totes per tal d'evitar l'amenaça que pot posar en perill els nostres drets democràtics i la nostra llibertat.

Emília Olivé
Barcelona. Dimecres, 1 d'abril de 2020,elnacional.cat